Pertinença

Sovint veiem la identitat i la pertinença a una nació o comunitat en termes genètics, religiosos o de reproducció biològica. Recentment recordava la demògrafa Anna Cabré, en una atractiva conferència que inaugurava el curs a l'Institut d'Estudis Catalans, el relat de Claude Levi-Strauss en Tristes tròpics (1955) sobre diversos pobles de l'Amazònia que sent monògams sentien un fàstic profund per la procreació, practicaven l'avortament i l'infanticidi i es perpetuaven mitjançant expedicions guerreres per procurar-se nens nascuts en altres pobles que ells adoptaven per garantir la seua supervivència. Només un 10% dels guaycurú pertanyia al grup per sang. Els nens eren adoptats per famílies que els confiaven a altres per la seva educació, i romanien pintats completament de negre fins als 14 anys, fora de la comunitat fins que, després d'un ritual d'iniciació, eren rentats, afaitats i els seus cossos pintats. Des de llavors eren les pintures corporals les que els atorgaven una nova identitat com a membres del grup.

La intel·ligent reflexió de Cabré sobre la identitat qüestionava l'estès prejudici que l'emigració fa perillar la perpetuació de les nacions i degrada la seva identitat. Davant d'una concepció de la identitat i la pertinença basada en la reproducció biològica i els gens, contraposava el paper fonamental de la cultura. En néixer som portadors d'una identitat genètica, però només la cultura, la integració d'idees, coneixements, valors, creences i pautes de conducta ens identifica com a individus i com a membres d'una comunitat que comparteix tot això. Enfront de la diversitat de gens i procedències, la pintura corporal dels guaycurú esdevé la metàfora de la identitat.

La reflexió de Cabré, en ple auge del nacionalisme excloent i la xenofòbia, em va fer pensar en la importància d'integrar i seduir, com a alternativa a rebutjar i imposar, la rellevància de conrear, estimar i defensar el que ens uneix i identifica com a poble. La llengua, els símbols, la música, la dansa, l'arquitectura, la forma de vida, el menjar, el paisatge o l'art. Posar tot això en valor i promoure que els que venint de fora ho incorporen, ho valoren, ho interioritzen i ho consideren també com a patrimoni propi. Aquí rau la perpetuació de la identitat cultural. Eslògans com Alemanya per als alemanys, Espanya per als espanyols o Catalunya per als catalans condueixen a preguntar-se qui són els alemanys, espanyols o catalans? És el lloc de naixement del que els identifica, potser després de diverses generacions? És la religió? Són els gens? Els cognoms?

Levi-Strauss i tants altres antropòlegs culturals ens han deixat un patrimoni inestimable, ens van obrir els ulls a mitjans del segle XX per mostrar-nos la gran riquesa i pluralitat de la condició humana. El coneixement de l'altre ajuda al respecte cap al que és diferent. Però avui sembla -i és ben trist- que ens entestem a tancar-los i construir fronteres que defensem donant pals de cec.