Qualsevol temps passat fou distint

Un esport molt practicat per gent d’una certa edat -i no cal, per cert, que siguen persones decididament provectes- és afirmar que “abans”, “en la seua època”, “en el seu temps”, les coses eres millors, la gent més compromesa i combativa, més competent, més estudiosa, menys frívola.

És una constant. Ha passat tota la vida. I com a mínim, per a evitar el ridícul, s’hauria de saber... Ja entre els antics grecs hi havia gent gran que deien que els joves d’aleshores eren més inconscients i frívols, lleugers i insubstancials, que els de la seua època. És una tradició que es reprodueix sense parar-hi esment, per gent poc avisada i generalment per a satisfacció pròpia. Un gènere arquetípic de lament melangiós que podríem dir-ne el vituperi del temps present i la idealització del temps passat. És evident que en aquesta auto-celebració -personal o generacional- hi batega, sobretot, la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà.

És dur acceptar la caducitat. Però també és reconfortant i molt positiu, aporta serenitat, perquè els autoenganys sempre fan mal.

El temps històric mai no és lineal i homogeni. Està marcat per ruptures i moments d’inflexió que resumeixen una època. A la fi del franquisme s’havia acumulat una gran, enorme, energia individual i col·lectiva delerosa de canvi. Tota mena de projectes -esbojarrats o més realistes- i alternatives generals o sectorials s’hi acumulaven. Els partits d’esquerres, en bona part improvisats (tret del PC), tenien a l’abast recursos humans, teòrics i pràctics, en abundància, quasi il·limitats. Hi havia una gran fam de saber, de llibres, de lectures, d’experiències, de participació política, de canvi.

Crec que un partit com el PSPV-PSOE, que va incorporar gent procedent del primer PSPV, d’Unitat Socialista (els germans Garcés) i del PSP, de la galàxia dels diversos grups esquerrans ultra-radicals, de Cristians pel Socialisme, i finalment del mateix PCPV, arran de la crisi abismal d’aquest partit -via Nova Esquerra, o fins i tot del sector carrillista-, i d’un enorme cabal d’independents, va aglutinar i es va beneficiar de tot aquest “capital humà”.

De vegades es diu que ara ja no és així. Que vint anys de PP han devastat el panorama i han assecat les fonts del compromís i la militància d’esquerres. Que estem en una època de passivitat i de conformisme. No ho tinc tan clar. És cert que les noves generacions no són tan nodrides demogràficament com la dels fills de baby boom. Que la frustració de les grans expectatives de la Transició i les dues dècades de règim corrupte del PP han fet un forat negre que encara es deixa notar. L’escepticisme i la decepció varen fer molt de mal.

Després vingué la crisi del 2008 i més enfavant la Primavera Valenciana. Recordeu? I el moviment del 15 M. El desvetllament de tota una generació. Però abans hi havia hagut el treball constant a nivell municipal i de base del Bloc i després de Compromís. Hi havia hagut la lluita sense treva del moviment cultural valencianista, de la música en valencià, de les Trobades, d’Obrint Pas, dels maulets, dels estudiants dels instituts, la forja d’una generació activa educada en valencià. També la continuïtat de l’esforç orgànic del PSPV, amb arrels fondes que sempre rebroten.

La crisi fou devastadora. Empenyé molta gent a exiliar-se per motius laborals. El País no oferia expectatives i possibilitats d’inserció. Molts llicenciats acabaren a Catalunya (com a professors, mestres i professionals) o a les Illes Balears (algú hauria d’explicar aquesta aventura) i més enllà, a Londres, a Berlín. La generació més preparada de la història hagué de fer les maletes. Si havia romàs a casa, hagué de lluitar amb la precarietat i la manca de perspectives laborals i vitals.

En aquestes condicions, em sembla que les generacions més joves -els de 20, 30, 40 anys- tenen un gran mèrit i han agafat el seu destí personal i el del País a les mans. Els qui visquérem com a adolescents i joves el franquisme, i tinguérem motius per a una revolta radical, no podem tancar els ulls a les dificultats tremendes que el sistema -un sistema injust que concentra el poder social i econòmic en poques mans- els ha deparat a les generacions més joves. Un sistema, d’altra banda, en transformació, que ja no promet grans coses, que redueix dràsticament les possibilitats d’inserció laboral, que genera precarietat, que crea una crisi brutal d’habitatge amb lloguers creixents i inabastables, que segrega cada vegada més en raó de la inserció inviable en les capes benestants o -com és el cas majoritari- en un magma en declivi que no té perspectives laborals, vitals, de seguretat i de pensions de jubilació mínimament tranquil·litzadores. L’ascensor social s’ha espatllat. La divisòria entre centre i perifèria -com apunta el geògraf Christope Guilluy a No Society. La fi de la classe mitjana occidental, entre altres investigadors i analistes- s’ha fet radical. És la secessió dels rics (Joan Romero i Antonio Ariño). És la nova gran divisòria que margina i que genera -amb els perdedors de la globalització- una crisi social de conseqüències imprevisibles.

I tanmateix, malgrat tot això, en condicions tan difícils, entre nosaltres la participació política i la creativitat cultural, l’empenta de les generacions ascendents, no han decaigut. O no han decaigut en la mesura que les forces conformistes, reaccionàries i sistèmiques, inductores de passivitat i fatalisme, haurien volgut. La prova la tenim en els resultats de les darreres eleccions generals, municipals, autonòmiques i europees. En la nova oportunitat que ofereix el govern socialista (o de Cooperació amb Podem) a Espanya i el Botànic 2 al País Valencià. Hi ha moltes variables en joc, també una variable generacional. Ara és un nou temps. No és pitjor que els anteriors. No sabem tampoc si serà millor. Confiem que sí. En tot cas, és un temps distint, marcat per una nova generació.

Ara bé, convé reflexionar i bandejar la temptació juvenilista (tipus Frente de Juventudes) i generacional per se, que tant va pregonar i esbombar el feixisme, amb la seua visió organicista i vitalista, de la vida que es renova, quan el tema era la lluita de classes i per la civilització contra la barbàrie. La societat democràtica i el progrés van de la mà de l’aliança entre generacions en benefici de la majoria i de l’aprofitament, en el millor sentit, del pòsit de l’experiència, combinat amb les noves idees i les noves experiències. Un temps distint, sí.