Xé tu, ajunteu-vos

Diuen que era una ciutat que si fa no fa havia arribat a tindre prop de 800.000 habitants. Aquell humil castrum bastit pels romans fa més de 2.000 anys en una illa fluvial de la planura al·luvial del Túria era doncs una historia d’ èxit. Tanmateix, València, que així es deia i es diu (Valentia, Balansinya, València) la ciutat, era, a principis del segle XXI, una ciutat que, per dir- ho suau, presentava trets força singulars. Tan singulars que no paraven de publicar-se assaigs i més assaigs per una plèiade de benpensants que, cercant l’ànima de la ciutat, es preguntaven el perquè d’aquestes peculiaritats i si eren trets sols de la ciutat o de tot el territori del que suposadament la ciutat era cap i casal tot i que no exercia ni volia fer- ho.

Tornant a la ciutat, era prou obvi que mancava d’això que els moderns anomenen “relat”. I, en absència d’aquest, el personal feia gala ostensible d'una cridanera perplexitat que els feia insegurs encara que, per a compensar, treien pit a destemps i, conreuaven una curta sèrie de clitxés, sabedors que s’els acabava prompte el recurs. Orgullosos del pensat i fet, el que mancava era el primer terme de l’ expressió. Escassament lletraferits, desconeixien la seua historia més enllà de quatre tòpics mal explicats i interpretats i per no saber no sabien en quina llengua parlaven malgrat l’evidència científica de que allò no era mes que una variant dialectal de la llengua comuna anomenada català que, al seu temps, procedia del provençal. A més, es sentien tan espanyols com valencians i combregaven amb el nacionalisme espanyol i amb un dèficit d’infraestructures que llindava amb l’insult. No soy digno señor . Miraven amb recel i hostilitat als seus veïns del Principat perquè sempre es feien notar i treien més suc al govern central. Què s’havien pensat!!! Per a marcar distàncies s’ inventaren allò del catalanisme invasor i alçarem murs mentals aprofitant la Sènia. Calia protegir-se del contagi. El seu univers mental acabava al camí de Trànsit i quasi tots suspenien en geografia: ni rius, ni muntanyes, ni ciutats.

Això si, la ciutadania, raonablement infoxicada, gaudia de un clima magnífic i una (tal vegada exagerada) notable qualitat de vida. Era gent laboriosa alhora que festiva, amable, i aclaparadorament mediterrània malgrat saber ben poca cosa del Mare Nostrum i de la seua història, tan seua, tan pròxima. Podien ser capdavanters en les tres T de Florida (Tecnologia, Talent, Tolerància) no s’ho acabaven de creure. Plens de perplexitat i d’un amagat sentiment d'inferioritat parlaven a sovint en castellà, “per si no els entenien els de fora” i perquè una tradició de moltes dècades (o segles) deia que era mes fi parlar com els de la la capital fins i tot si no en sabien, fent les delícies d’Escalante. La natural amabilitat esdevenia amb facilitat servilisme amb els forasters.

Tants tòpics i clitxé i tanta perplexitat havien de generar forçosament mecanismes de compensació per a mantindre l’autoestima tot just per dalt del nivell mínim exigible. A sovint feien servir la seua ignorància com argument i eren prou addictes al vol gallinaci, a les baralles de campanar, a la hipérbole (“Arde Valencia” si perd l’equip local). La millor terreta del mon; València ciutat de flors; l’imaginari d’un país pla i ple de taronges que res te a veure amb la desconeguda geografia; la “gran” crítica social d’uns llibrets de falla majoritàriament plens de faltes d’ortografia; la propensió a la brofegà; el pensat i fet; la paraula feta llei; les glòries d’un passat agrícola que roman al subconscient…

Afortunadament, la ciutadania era també aclaparadorament descreguda i des de la seua perplexitat passava de qualsevol mena de transcendència ni promesa salvífica i feia servir la ironia de form habitual. Ni tan sols el groller nacional catolicisme s’havia lliurat de l’escepticisme. No anàvem sobrats de capital humà però el capital social (allò de la confiança amb les institucions i la força de la societat civil) ens i sotmesaerà i és alié amb l’ ajuda d’ una classe dominant (que no dirigent) sotmesa a Madrid Tampoc el valencianisme polític, condemnat a l’estret espai que deixaren D. Teodor Llorente i l’ínclit Blasco Ibañez acabava de surar malgrat l’ esforç de Fuster i dels no sempre adients deixebles.

Per si fora poca cosa, la ciutat estava plena de propietaris, no sols de terres i diners, sinó també de tota mena de chiringuitos culturals que sempre tenien acòlits i línies rotges. La societat -dibuixada a traç gruix- maldava en fer realitat allò de cadascú en sa casa i Deu en la de tots fent un esforç inútil i una estèril passió els intents de fomentar la cultura col.laborativa. Era un miracle juntar a més de un i arribar a acords operatius. Aquesta pandèmia afectava a governants, partits polítics, sensibilitats vàries. Il.luminats de tota classe i condició i també al poble menut. No era meninfotisme, era incapacitat relacional. Eren trets aquests propis sols de la ciutat o de tot el País? Era una pandèmia? Es tractava de contagi? El ben cert es que a la resta del País (desconegut per la ciutat) es repetien de forma cridanera (amb “peculiaritats” de les contrades i algunes excepcions) i el provincianisme esdevenia provincialisme.

A partir de 2015 alguns pensàvem que tal vegada podríem canviar el tarannà col·lectiu. Però com ja avisà Dante “lasciare ogni speranza voi qui entrati”. Hi ha una forta cap d’ argila que impermeabilitza els “agents del canvi” del cos social. I la dreta (social i política ) no s’en ha anat. Sols s’ està prenent una canya i observant amb deler el naifisme i l’ excés d’esperit “amish” de part dels nous governants que cauen a sovint en el parany de que “si ho diu la Universitat, paraula de Deu”. I en la casa del “saber” hi ha de tot .

La meua neurona sensata, moderada i intel·ligent m’avisa que m’he passat quatre pobles, que hi ha molt bona gent i molts projectes engrescadors, com ara l’ anell ciclista, la Marina de València i tanti altri, i que el pessimisme de vell torracollons no du enlloc. Em faré jeffersonià i admetré que les noves generacions ja s’ho faran. Jo quan estiga criant malves sols diré alló de Groucho Marx: perdonen que no me levante. Però fins a eixe moment sols em sentiran dir allò de Xe, ajunteu-vos sense gaire esperances de que minve massa la república independent de ma casa: jo a la meua, Catarroja descoberta i queda prohibit col·laborar, més enllà de les proclames. Vosté, amb qui i amb quina frequència parla de projectes comuns possibles si tots breguen? Coneix el seu país? A hores d’ara treballar per a que el personal (tot ell) parle, llixca i discrepe civilitzadament tot i col·laborant es, per descomptat, una estúpida ironia. Què hi farem!!!