Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El ataque limitado de Israel a Irán rebaja el temor a una guerra total en Oriente Medio
El voto en Euskadi, municipio a municipio, desde 1980
Opinión - Vivir sobre un polvorín. Por Rosa María Artal

A propòsit de la província

Hospital de Sagunt.

Adolf Beltran

0

A la consellera valenciana de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, li van preguntar, en una de les compareixences diàries davant la premsa per a informar sobre l'evolució de la pandèmia, a què es devia l'augment de contagis en l'hospital de Sagunt, que preocupava a la ciutat. “Al departament de Sagunt pertanyen també municipis de Castelló; per tant, l'espectre territorial és molt més ampli”, va comentar en la seua resposta.

Efectivament, a més de la comarca del Camp de Morvedre, de la qual és capital, l'àrea de salut de Sagunt engloba municipis de L'Horta Nord com Puçol o El Puig, també a la província de València, i uns altres de l'Alt Palància, com Sogorb o Xèrica, i de la Plana Baixa, com Almenara o Xilxes, a la província de Castelló.

És un exemple de com la divisió provincial difícilment coincideix amb la realitat territorial i la seua dinàmica, en aquest cas en matèria d'organització del sistema públic de salut.

L'estructura provincial, triada pel Govern per a organitzar la desescalada en l'estat d'alarma per la COVID-19 serveix de poc quan es baixa al territori real. Ha de regir-se l'àrea de salut de Sagunt pel que es plantege per a la província de València o per a la de Castelló? En la pràctica, no s'arribarà amb tota seguretat a aqueixos dilemes perquè les directrius es matisaran i perquè el sentit comú acabarà imposant una gestió més complexa del retorn a una certa normalitat després de la pandèmia.

I no obstant això, s'exhibeixen arguments pragmàtics en la decisió del Govern. “Hi ha un consens en què la comunitat autònoma és massa gran i que l'àrea de salut és massa menuda perquè molta gent es mou diàriament a través de diverses àrees. Molts de nosaltres ni tan sols coneixem la frontera de la nostra àrea de salut. Una cosa intermèdia poden ser les províncies, illes, grans àrees metropolitanes, tot això semblen eleccions justificables”, explicava en una entrevista en El País el catedràtic d'epidemiologia de Harvard Miguel Hernán, un dels integrants de l'equip científic que assessora el Govern de Pedro Sánchez.

Una cosa intermèdia? No sembla un argument molt precís, ni molt científic. Sobretot perquè en una bona part d'Espanya la demarcació provincial no té cap funcionalitat en l'organització i gestió de la sanitat pública. Més enllà de les comunitats uniprovincials, com Madrid, la Rioja, Navarra, Cantàbria o Múrcia, o de comunitats insulars com Balears i Canàries, amb les seues especificitats, així com de la molt peculiar situació dels territoris històrics bascos, les províncies són relíquies del passat pel que fa a l'estructura hospitalària i de salut. Per aquest motiu governs de signe polític divers, com la Xunta de Galícia, la Generalitat de Catalunya o la Generalitat Valenciana es mostren contraris al criteri provincial com a plantilla del procés d'eixida del confinament i del retorn a una activitat social més o menys normal.

La gestió autonòmica de la Sanitat, almenys en territoris com el valencià, va suposar un canvi enorme respecte a la concepció provincialitzada del sistema heretada del franquisme. Gràcies a aquell canvi els veïns de Gandia, de Sagunt, d'Alzira, de Xàtiva, de Requena, de Vinaròs, de Vila-real, de Xàtiva, d'Ontinyent, de Dénia, d'Alcoi, d'Elx, d'Elda, de Torrevella o d'Oriola no han de desplaçar-se necessàriament desenes de quilòmetres, a les capitals de província, per a ser atesos en un hospital. I precisament en la deficient dotació original de les competències que ho han fet possible, quan l'Administració central va traspassar l'Insalud en 1987, radica una bona part del problema d'infrafinançament que arrossega la Generalitat Valenciana. Els neocentralistes que demanen acabar amb les autonomies topen en això, com en quasi tot, amb una realitat inapel·lable. Quants hospitals comarcals existirien i on amb una gestió centralitzada? Com hauria condicionat aqueixa estructura la lluita contra l'epidèmia?

Allò raonable, i científic, en la desescalada que ara comença és basar-se en els departaments de salut i agrupar-los d'acord amb els indicadors sanitaris que es considere per a adoptar mesures sobre el territori. Amb més raó en l'àrea metropolitana de València, que compta amb cinc departaments, o a la ciutat d'Alacant, que està organitzada en dues. La gent, per descomptat, no coneix la frontera del seu departament sanitari, però sap molt bé quins són el seu centre de salut i el seu hospital de referència.

Però en la decisió inicial del Govern, que ja s'està revisant en la pràctica, hi ha implícita una altra cosa. En l'Administració central,en  la seua burocràcia però també en els seus càrrecs polítics, persisteix el recel que les comunitats autònomes siguen una organització territorial pròpia de l'Estat i sorgeix l'error de considerar que les províncies tenen una funció, per exemple, davant una crisi sanitària, quan són unes demarcacions que de poc servirien sense les circumscripcions electorals, l'existència de les diputacions provincials (que són administració local) i les subdelegacions del Govern (els antics governs civils molt vinguts a menys). La mera existència dels delegats del Govern en les comunitats autònomes hauria de bastar per a reconéixer quins són els àmbits polítics i geogràfics en els quals s'exerceix la gestió de la majoria de les competències i serveis de l'Estat.

Es tracta d'una idiosincràsia que no s'ha superat des que la Constitució del 1978 va superposar dues organitzacions territorials, la que existia, basada en les províncies, i el sistema federal que representen les autonomies. En una situació excepcional d'emergència com l'actual aqueixa duplicitat fa aflorar una mentalitat que subjau en l'aparell de l'Administració central i en el Govern. I més enllà, fins i tot en els partits polítics que es diuen federalistes, com el PSOE.

Sense anar més lluny, el president valencià Ximo Puig ha expressat la seua disconformitat amb l'ús de les demarcacions provincials per a les instruccions i les decisions del Govern en una conjuntura tan delicada, però els socialistes valencians malgrat el seu desig no han aconseguit tornar encara al funcionament comarcal que caracteritzava al PSPV-PSOE, com una dels seus senyals d'identitat, abans que en 2008 el PSOE, amb José Blanco com a secretari d'Organització, establira l'estructura provincial en els seus estatuts. És una de les assignatures pendents de la política espanyola. Com tantes altres.

Etiquetas
stats