eldiario.es

Menú

El patrimoni de Sixena, la Dama d'Elx i la bandera espanyola

En afers tan relliscosos com els de l'art i l'arqueologia espoliats, així com en els que tenen a veure amb les identitats nacionals, són fonamentals els matisos

- PUBLICIDAD -
Bandera franquista en un balcón en Valencia.

Bandera franquista en un balcó a València.

Haurien viatjat de tornada a Sixena les 43 obres d'art traslladades l'11 de desembre si hagueren hagut d'eixir d'un museu de Madrid? S'hauria produït un episodi tan aparatós si no s'haguera tractat del museu de Lleida? Ho haurien justificat els aplaudidors mediàtics?

Allò més probable és que els demandants tinguen raó i que les peces de l'antic monestir de Villanueva de Sijena hagen de conservar-se en la localitat aragonesa. Així ho han considerat els jutges, encara que Catalunya mantenia arguments per a defensar una posició que pretenia portar a les últimes instàncies. Una possibilitat que ha truncat la dràstica intervenció del Govern espanyol, aprofitant que va suspendre l'autogovern per la via de l'article 155 de la Constitució.

Aquesta urpada en un contenciós sobre patrimoni cultural que ve des de lluny, amb el seu excitat cor de defensors i detractors, ben just si n'ha amagat seues motivacions guerreres. El fragor procedent de les trinxeres en la campanya per a les eleccions catalanes evidenciava la falta de prudència de la maniobra. I la hipocresia.

Entre aquells que han donat suport incondicional a la intervenció a Lleida n'hi ha alguns que consideraven provincià fa només uns mesos que es revifara la reivindicació per tornar a la seua terra la Dama d'Elx. El que aleshores era un menyspreu displicent s'ha convertit en l'episodi de Sixena en un incontenible entusiasme. Quines coses!

Però per què Sixena sí i Elx no? El raonament per a defensar el trasllat dels béns a la localitat d'Osca és literalment el mateix que es descarta per a negar la tornada de l'emblemàtica figura ibèrica a terres valencianes.

La detecció d'una formiga a l'interior de l'urna en la qual es conserva la Dama d'Elx al Museu Arqueològic Nacional va donar motiu l'agost passat a una humorística polèmica i a recordar que els valencians reclamen aqueix patrimoni arqueològic fa molt de temps. Es va acusar llavors Compromís d'"alçar la bandera nacionalista” perquè va preguntar en el Senat per la qüestió. Nacionalistes, doncs, tots els il·licitans que demanen la tornada de la Dama. I a veure qui ho rebat.

En el cas de Sixena, en canvi, els menyspreables nacionalistes estaven en el bàndol contrari, aquell que es negava, com fa l'Administració central amb la Dama d'Elx, a cedir un patrimoni reclamat des del seu territori d'origen. Clar que la implicada era Catalunya i, com pot comprovar-se cada dia, per al centralisme espanyol els nacionalistes sempre són els altres.

En afers tan relliscosos com els de l'art i l'arqueologia espoliats, així com en aquells que tenen a veure amb les identitats nacionals, són fonamentals els matisos i el respecte a la complexitat dels conflictes. Evitar les desqualificacions i no extremar el to són condicions necessàries per a reconduir-los. I el millor instrument per a civilitzar-los és el diàleg. Tot just allò que no es produeix quan s'ataquen les banderes alienes i es brandeixen les pròpies.

En lamentar la mort d'un home a Saragossa colpejat per un extremista amb una barra al cap perquè portava tirants amb els colors espanyols, el diari El País apel·lava en un editorial fa uns dies a reflexionar sobre l'anomalia que es dóna a Espanya, “una de les poques democràcies, per no dir l'única, que estigmatitza la seua pròpia bandera amb tanta ferotgia”. Segons el rotatiu, “els nacionalismes, en aliança amb els extremismes, han impedit la seua normalització”.

Prescindint, que és molt prescindir, del fet que els balcons de mitja península porten setmanes esguitats de banderes "rojigualdas", en una reacció a la frustrada temptativa independentista a Catalunya, hi ha alguna cosa òbvia que explica, encara que no ho justifique, per què la ultradretaa es parapeta darrere d'aqueixa ensenya per a assetjar a casa seua la vicepresidenta del Govern valencià, Mónica Oltra, i per què un fanàtic antisistema és capaç de cometre una atrocitat com la de matar a un home a Saragossa per exhibir-la.

La bandera espanyola no és la Union Jack britànica, ni la revolucionària tricolor francesa, no té el glamur cinematogràfic de les barres i els estels nord-americans, ni és la bundesflagge alemanya, instaurada després del nazisme. L'espanyola, encara que legitimada per la Corts de Cadis després de la Guerra contra el francès en el vuit-cents, va ser en bona part del segle XX la bandera de Franco i de la dictadura, la del colp d'estat contra la República que va portar a la Guerra Civil. La seua constitucionalització en la Transició política no podia dotar-la de sobte d'una èpica democràtica de la qual mancava.

Amarrada a un passat poc edificant, només la convivència en llibertat, la seua banalització en àmbits no institucionalitzats, algunes victòries futbolístiques de “la roja” i la catarsi davant certes convulsions col·lectives l'havien descarregat a poc a poc de reminiscències autoritàries i dotat d'una voluntariosa normalitat.

Però les banderes són símbols tan explosius com el TNT i el que ocorre amb la seua manipulació últimament alerta sobre fenòmens polítics de calat. Ara mateix, per a diverses minories socials i nacionals, l'ensenya espanyola representa una llei que es reafirma mitjançant procediments excepcionals (com l'aplicació del 155), que tiba els seus mecanismes repressius (llei mordassa, líders independentistes empresonats, etc…) i que no dóna solució al desgast d'un sistema erosionat per la crisi social i la corrupció política.

Aquests sectors no senten que el conflicte es produïsca a l'empara de la democràcia que representa la bandera espanyola sinó contra aquells que l'enarboren per a imposar una legalitat immobilista. Està, a més, l'assumpte de la monarquia, que ja no és el que era per a una part de l'opinió pública.

Ara com ara, ni el populisme esquerrà (que intenta construir sense molt d'èxit un patriotisme plurinacional de nou encuny) ni els nacionalismes perifèrics pròpiament dits (col·locats en la picota per la tosca deriva de l'independentisme català) poden trobar un encaix còmode en un context en què es radicalitza la bel·ligerància nacionalista espanyola, bandera inclosa.

Si hi haguera algun estadista amb comandament en plaça, que no és el cas, faria el possible per replantejar els termes d'aquest conflicte i per no exacerbar-lo. Perquè tan perillós com que es deslliguen les forces centrífugues és que una majoria d'espanyols torne a trobar en els plecs de la bandera el vell consol del “massís de la raça”.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha