eldiario.es

9

Francisco Camps i el mètode de la tangent

Encara que histriònic on l'altre resulta displicent, l'expresident valencià, com Rajoy, té pràctica a buscar línies de fuga retòriques d’aqueix cercle de la corrupció ple d’acusacions

El expresident de la Generalitat Francisco Camps declara como testigo en la Audiencia Nacional por el caso Gürtel

L'expresident Francisco Camps declara com a testimoni en l'Audiència Nacional pel cas Gürtel.

Dos judicis de Gürtel i dos estils, però el mateix propòsit de negar tot coneixement. Els testimonis estan obligats a dir la veritat, encara que alguns es limiten a no mentir massa. Mariano Rajoy va eludir al juliol del 2017 les preguntes més perilloses amb un to displicent que no va arribar a camuflar la seua sorda irritació per haver de passar aquell tràngol com a president del Govern en exercici. Francisco Camps, descavalcat fa anys de la seua peanya, va estar aquest març en un altre judici molt més loquaç, però amb la mateixa prevenció de no xafar tolls. Una prevenció agreujada pel fet, que el jutge li va advertir a l’inici de la seua declaració, que està imputat en tres investigacions més per corrupció, mentre que Rajoy continua judicialment lliure de pols i palla.

Un cert sector d’opinió tendeix a pensar que Camps és víctima d’una visió delirant de la realitat com a reacció a l’embolic de casos de corrupció que l’interpel·len, però no és així. La prepotència partidista, un maniqueisme corretjós i una megalomania impenitent van ser característiques de la seua executòria com a president de la Generalitat Valenciana. La diferència és que aleshores un cor d’aduladors mamava dels generosos cabals públics i treia avantatge de les prevaricacions que ara es ventilen en els tribunals. Tenia poder i la màquina propagandística funcionava a tota vela.

Camps ja era així quan governava. El seu histrionisme és un efecte induït pel context. S’ha acabat la funció, però ell continua interpretant el paper de Coriolà, o d’una mena de Jaume I rediviu, davant d’una ciutadania atònita. Quina altra eixida li queda?

En l’Audiència Nacional va demostrar, a penes 24 hores després, que el to grotesc de la seua actitud en la comissió d’investigació del Congrés correspon a un registr que es tempera ostensiblement en mans de la justícia.

En la comissió que investiga el finançament del PP va exigir disculpes als socialistes perquè un jurat popular el va declarar no culpable de rebre regals, va agafar una enrabiada infantiloide amb Esquerra Republicana per l’ús del terme “País Valencià”, va amenaçar Ciutadans de revelar de quina fusta està feta la trajectòria valenciana del seu diputat estrela i es va embrancar amb Compromís per l’anècdota de si havia visitat alguna vegada la ciutat del seu portaveu. I no va contestar a res concret.

En canvi, encara que va oferir alguna llampada febril quan va minimitzar la seua relació amb l’“amiguito del alma” argumentant que un president, el dia de Nadal, toca per telèfon a milers de persones (es pot suposar que no les tracta a totes afectuosamente de “fill de puta” ni els exigeix lleialtat eterna), Camps es va cuidar molt davant del jutge de l’Audiència Nacional de dir res que poguera perjudicar-lo. No obstant això, va ser nítid a l’hora de carregar el mort del finançament al seu número dos en altres temps, Ricardo Costa, i d’atribuir a Eduardo Zaplana l’entrada d’El Bigotes en l’escena valenciana, autèntica malvestat de la declaració.

En l’un lloc i en l’altre, el que va fer va ser eixir-se’n per la tangent. L’evasiva, al capdavall, és una pràctica molt típica dels polítics quan falla l’argumentari o les evidències es resisteixen a esfumar-se. I Camps, com Rajoy, té pràctica a buscar línies de fuga retòriques d’aqueix cercle de la corrupció ple d’acusacions.

El de la tangent és un mètode que dirigents i exdirigents, antics i actuals càrrecs públics del PP, segueixen per sobreviure a aqueix rastre aclaparador de delictes que el seu pas pel poder ha anat deixant en les institucions. Els italians van viure una cosa semblant a la fi del segle passat. Allí la tangente, que vol dir “suborn”, va donar nom a un escàndol, tangentopoli, que es va emportar per davant veterans polítics i estadistes, tota una casta de poderosos.

Per a benefici del partit o de dirigents sense escrúpols, o ambdues coses alhora, la tangent ha estat alguna cosa més que una pràctica puntual en els engranatges de la dreta espanyola. I si a Ricardo Costa se li ha posat cara de Mario Chiesa, encara queda per veure qui acabarà com Bettino Craxi o Giulio Andreotti.

 

 

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha