La militància inexistent i la crisi del partit càrtel

La sospita que la xifra era falsa venia de lluny, però la realitat va superar les expectatives més exagerades. Resulta que el PP, en encarar per primera vegada unes primàries per a triar al seu nou líder, amb prou faenes va aconseguir acostar a les urnes 60.000 dels poc més de 66.000 militants que ja estaven o s'havien posat, gràcies a una oferta low cost d'última hora, al dia en el pagament de les quotes. S'havien esfumat en el procés més de 800.000 dels seus suposats 869.535 afiliats!

Fins i tot als qui ja teníem raons per a preveure que es destaparia el gran engany, perquè havíem comprovat al març del 2017 que els 140.000 hipotètics militants del PP a la Comunitat Valenciana minvaven fins a 7.000 en les primàries que van ratificar a Isabel Bonig com a líder autonòmica, ens va sorprendre l'abusiu del desquadrament.

Com aquell “cavaller inexistent” de la novel·la d'Italo Calvino, tan trempat per fora i tan buit a l'interior de la seua armadura, el Partit Popular va revelar de forma aclaparadora un buit de militància que aparentment es compadeix poc amb la seua capacitat de convocatòria demostrada i el fet de ser, encara, el partit més votat d'Espanya.

Sens dubte, una deformitat de tal calibre és una invitació al sarcasme o a la paròdia, però també proporciona claus per a explicar per què s'ha degradat la textura de la nostra democràcia fins als extrems de crisis que han culminat en l'expulsió de Rajoy del poder mitjançant una moció de censura.

Mai no va ser el PP exactament un partit de masses, donada la verticalitat entre empresarial i oligàrquica del seu funcionament, però ha usat molts dels tics retòrics i populistes d'aqueixa classe de partits. Tampoc va ser exactament un catch-all party, una d'aqueixes formacions que ho arrepleguen tot, ancorat com ha estat des de la seua fundació en la dreta més idiosincràtica.

El PP ha sigut, més aviat, un partit de règim o de sistema, la marca a la qual la dreta sociològica, discrepàncies al marge, votava perquè no governara l'esquerra, amb major o menor èxit, segons les circumstàncies, entre l'electorat més moderat o menys ideologitzat. L'adhesió a un partit d'aqueix tipus no s'assembla a la d'altres formacions: és tan inequívoca com poc orgànica. Té, o tenia, una base electoral molt consolidada -de la política ja s'encarregaran els quadres i els seus dirigents- a la qual no han començat a afectar els dubtes fins ben avançada la persecució judicial d'una corrupció convertida en sistema.

La caiguda del poder de Rajoy ha marcat el final del rígid esquema bipartidista i ha obert en canal el PP, atacs excessius de Pablo Casado contra Soraya Sáenz de Santamaría inclosos. El que ha quedat a la vista encaixa bastant bé amb aquell model que Richard Katz i Peter Mair van denominar de “partit càrtel”: un tipus d'organització caracteritzada per la devaluació del valor que la militància aporta i per la conversió del partit en un equip de líders professionals, però també per un funcionament centrat a impedir l'existència de competidors per a maximitzar el seu finançament i els beneficis dels seus membres a partir dels recursos públics.

Com ocorre amb tot, el model del partit que funciona a la manera dels càrtels empresarials està en revisió. No sembla, no obstant això, que els aspirants a dirigir el PP i els quadres d'aqueixa organització de militància inexistent tinguen temps de reflexionar ni poc ni molt sobre ualguna cosa que no siga imposar-se en el control, aliens a la transformació que el nou i complex panorama multipartidista els depara.