Extremar el judici no és de valents

Una professora d'un institut de Vinaròs ho expressava amb tota claredat a les seues alumnes en un enregistrament que es va fer públic fa uns dies. Després d'acusar els independentistes catalans d'assetjar als seus adversaris i protagonitzar actes violents, exclamava: “I això on porta? A una reacció contrària de la llet... Si a aquests els deixes..., en el moment en què enxampen un arma...”.

En alguns sectors de l'opinió pública i dels tribunals hi ha una espècie de nostàlgia de violència en el desafiament que l'independentisme català ha llançat a l'Estat, una mena de mancança que dificulta exhibir un suport incodicional a la repressió sense pal·liatius. En una visió maniquea i fanàtica dels conflictes, no hi ha res com no tenir obstacles per a cridar al combat contra terroristes i violents, suspenent amb això qualsevol altra consideració. Així va ser contra ETA i certa gent enyora poder actuar d'igual manera enfront del secessionisme català. La violència sempre dóna cobertura als extrems.

Però per això, en allò que fa a Catalunya, cal forçar molt la realitat i extremar el judici, també el que se celebrarà en el Tribunal Suprem als dirigents independentistes. La Fiscalia General insisteix a acusar-los de rebel·lió mentre el PP i Ciutadans rivalitzen a atacar el Govern perquè l'Advocacia de l'Estat no veu la violència imprescindible perquè puga considerar-se l'existència d'aqueix delicte (Una vegada més, la dreta no se sent obligada a fer costat al Govern en un tema greu com el de la situació a Catalunya encara que els socialistes s'alinearen en el seu moment darrere del Govern de Mariano Rajoy en suport de la seua actuació més que discutible).

Sense cap pudor, la dreta esgrimeix l'existència d'un suposat intent de “colp d'estat” a Catalunya en els fets d'octubre de l'any passat i la Fiscalia General considera un “aixecament generalitzat esguitat d'actes de força, agressió i violència” el que per a l'Advocacia van ser “situacions de tensió, disturbis i enfrontaments” al mateix temps que, en una contradicció en els termes, fa també responsables els líders del 'procés' d'exposar els ciutadans a una “altíssima probabilitat” que es produïren “explosions de violència”.

La rebel·lió i el colp d'estat no són coses menors i a Espanya, desgraciadament, en tenim memòria. Demana la Fiscalia General per a Oriol Junqueras, el líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, 25 anys de presó, només cinc per davall de les condemnes a què va sotmetre el Tribunal Suprem el 1983, en revisar les benèvoles penes prèvies del Consell Suprem de Justícia Militar, Alfonso Armada, Jaime Milans del Bosch i Antonio Tejero per la temptativa militar del 23 de febrer del 1981.

És bastant evident la diferència entre les dues escenes: el Congrés dels Diputats pres per guàrdies civils i els carrers de València ocupats pels carros blindats de l'Exèrcit al febrer del 1981 enfront de les institucions intactes i els carrers tranquils de la jornada d'octubre del 2017 següent a la declaració unilateral d'independència que mai no haurien d'haver proclamat els polítics catalans.

Convertir la protesta i els altercats durant el registre policial de la Conselleria d'Economia els dies 19 i 20 d'octubre o els incidents durant el referèndum de l'1 d'octubre en una rebel·lió només contribuirà a bloquejar qualsevol intent de diàleg polític.

Vol dir això que els imputats, en presó preventiva des de fa un any, no han de fer front a les seues responsabilitats, com pretén el discurs independentista? Desobediència o malversació, ho vulguen o no els polítics nacionalistes, són acusacions versemblants i el judici hauria de decantar-les.

Mentrestant, la dinàmica maniquea s'intensifica per a tractar d'impedir qualsevol eixida política al conflicte, qualsevol iniciativa constructiva d'uns o d'uns altres. Com ens ensenya la història, els valents no solen estar entre els que més criden.