El tripartit de progrés i el de la reacció

La involució ja és a Espanya un risc real. El seu primer instrument està a punt de posar-se en marxa a Andalusia, després d'unes eleccions en les quals la dreta oficial s'ha dessagnat en favor de noves formacions com a Ciutadans i Vox, que han aconseguit mobilitzar la reacció a una esquerra desgastada i enfrontada (el que sempre condueix al seu electorat a l'abstenció), sense feeling amb l'opinió pública ni una anàlisi útil de la tectònica política i social.

“Tot allò que és sòlid es dissol en l'aire”, van escriure Marx i Engels en una de les sentències més famoses adoptades pels teòrics de la modernitat, entesa com la percepció conflictiva, i sovint autodestructiva, d'efectes tan intensos de la modernització com la revolució tecnològica, els canvis de costums i de mentalitats i la democratització de la societat.

Aqueix desancoratge que caracteritza la modernitat i, amb més èmfasi, la fase de globalització capitalista, genera fenòmens de reancoratge i rebuig que tracten de tornar a etapes i plantejaments erròniament enyorats com a més sòlids, en un escenari de fons sobre el qual llisquen els moviments polítics reaccionaris en tot el planeta. Uns moviments que ja estan ací.

Si Mariano Rajoy era un polític típicament conservador que sempre que podia evitava fer un pas endavant, el seu successor al capdavant del PP, Pablo Casado, no té complex algun en festejar amb la idea de retrocedir. Cosa que legitima plenament entre el seu electorat potencial el discurs de Vox, una extrema dreta explícitament involucionista en la seua retòrica i el seu programa.

La fórmula, una dreta tradicional que s'afona a poc a poc a favor d'una altra força extremista que atrau el sector més reaccionari de l'electorat del PP (Vox no s'assembla a la nova extrema dreta europea, per més que siga el seu espai d'interlocució, perquè manca ara com ara de transversalitat), no donaria molt més joc sense el component de Ciutadans, una formació de teòrica vocació centrista i regeneracionista que, no obstant això, s'expandeix a lloms de la reacció neoespanyolista davant el conflicte institucional creat per l'independentisme català, al mateix temps que s'escora significativament cap a la dreta tradicional, fins al punt que la seua litúrgia se solapa de vegades amb la del nacionalisme de tuf castís i neofranquista que desprén Vox.

Així les coses, no deixa de resultar paradoxal la conformació d'aqueix tripartit andalús (o més aviat d'aqueix tripartit espanyolista a Andalusia), amb el PP i Ciutadans repartint-se el govern i Vox fent valdre la clau parlamentària del poder. Qui li havia de dir al PP que es veuria en un tràngol d'aquest tipus? Com ja va ocórrer abans a l'altra força en declivi del vell sistema bipartidista, el PSOE, als populars se'ls ha acabat el discurs de les majories (absolutes) i els governs en solitari. La dreta ha arribat també al regne de la coalició.

Amb això, s'engolirà el PP moltes de les seues consignes més estimades. Van anar a parar a l'abocador els vells argumentaris contra el tripartit català de Pasqual Maragall, però ara també seran rebutjats els més recents contra les “coalicions de perdedors”. A València, la dirigent dels populars, Isabel Bonig, encararà unes eleccions autonòmiques en què les seues opcions passen per la possibilitat de conformar, amb Ciutadans i amb Vox, un pacte quasi especular del que ha vingut combatent tota la legislatura, el Pacte del Botànic del PSPV-PSOE, Compromís i Podem.

No ho tindrà fàcil perquè una eventual irrupció de Vox en les Corts Valencianes (ha de superar el 5% per a fer-ho), es produiria amb tota probabilitat a costa de la pèrdua per part del PP de la condició de força més votada que encara va mantindre en 2015, la qual cosa matemàticament complica un repartiment avantatjós d'escons de tres forces contra unes altres tres. I perquè, a diferència d'Andalusia, l'esquerra valenciana es presenta davant l'electorat com una opció que suma, que esgrimeix el patrimoni de quatre anys de govern conjunt en els quals s'ha recuperat l'honestedat i s'ha reorientat la política cap als drets socials, el rescat de les persones i la lluita contra la desigualtat.

Mentre els valencianistes de Mónica Oltra, que defensen el dret a decidir dins de la legalitat, s'han desmarcat molt explícitament de les maniobres rupturistes de l'independentisme català, els socialistes de Ximo Puig han mantingut, com ha fet Francina Armengol a Balears, una posició favorable al diàleg amb Catalunya i a la reforma territorial. Simptomàticament, el valencià és l'únic govern autonòmic que ha fet pública una proposta de reforma de la Constitució. Tot molt alié a aqueixos gestos de barons territorials del PSOE que especulen preses del pànic amb il·legalitzar partits independentistes, com si assumir el marc conceptual de la involució poguera servir d'antídot a l'empenta reaccionària.

Amb totes les dificultats que planteja l'excitat independentisme català, faria bé Pedro Sánchez a mantindre en el Gobern un full de ruta basat en que ser “constitucionalista” és progressar, fer que funcionen efectivament els mecanismes democràtics, obrir ponts al diàleg i donar oportunitats a la reforma. El mes de maig vinent lliurarà aqueixa política una batalla clau al País Valencià, la principal comunitat autònoma que els socialistes governen encara, en coalició, com serà a partir d'ara a tot arreu. L'alternativa és la involució.