Feminisme de masses

La quarta onada del feminisme ha resultat ser un tsunami. Si més no, entre nosaltres. L'enorme demostració de força del 8 de març, que s'ha produït un any després de la gran explosió de carrer del moviment, configura un fenomen social impressionant.

Cadascú té les seues referències urbanes per a calibrar l'envergadura de les demostracions de masses a la seua ciutat. A València, durant la vesprada d'aquest divendres de març, un bigarrat cinturó humà de tons violetes va abraçar al llarg de la ronda interior quasi per complet el districte de Ciutat Vella. Va ser una manifestació monumental, sens dubte, similar a les registrades durant la jornada en moltes altres ciutats grans, mitjanes i xicotetes, només comparable a les protestes pacifistes que va mobilitzar fa anys el rebuig a la participació d'Espanya en la guerra d'Iraq.

Amb tota la seua llarga trajectòria històrica a l'esquena, des de la conquesta dels més elementals drets de ciutadania, com el de votar, passant per l'enderrocament de barreres en l'accés de les dones al món polític i laboral i per l'exercici de drets sexuals i reproductius que desborden la moral i els prejudicis tradicionals, el feminisme arriba a aquest punt del segle XXI convertit en un moviment de masses que exigeix igualtat legal i canvis socials per a assegurar que tant homes com dones compartisquen el món públic i el privat, però també carrega contra el patriarcat i planteja una nova feminitat que interroga el funcionament de la família i la sexualitat.

Abans i després que Kate Millet formulara la idea que “allò personal és polític”, el feminisme ha avançat, en efecte, com una successió d'ones al pas de les quals quedaven modificats els costums i la cultura, amb transformacions típiques dels moviments socials en la ideologia, les normes, l'organització de la societat i la redistribució del poder. El clam igualitari del feminisme impugna la discriminació legal tant com la injustícia de facto. I en aqueix punt alça la suspicàcia de la dreta, tant o més que en posar en qüestió els rols sexuals i familiars tradicionals.

D'aquí la reacció i la més que visible incomoditat de les formacions polítiques conservadores davant l'empenta feminista. Una cosa és estar a favor de la igualtat legal i institucional i una altra apuntar-se a l'enderrocament de certs fonaments del sistema basats en l'acumulació i la competitivitat. Els mecanismes de solidaritat que planteja el moviment feminista són, en el fons, bastant subversius. Per això, els més reaccionaris comencen a qüestionar fins i tot una cosa tan òbvia com la necessitat de combatre la violència masclista.

Trump, Bolsonaro i uns altres encarnen en el món l'obscé reflux defensiu enfront de la “revolució violeta”, la resistència a la seua capacitat de contaminar allò polític, allò social i, també, allò econòmic. Al seu torn, la dreta clàssica es troba cada vegada més perplexa davant el fenomen, mentre l'esquerra, en totes les seues expressions, viatja en l'escamot d'un moviment sense lideratges, dotat de la indiscutible transversalitat d'una gran ona.

No és casual, per tant, que l'extrema dreta apunte a Espanya amb dues fixacions, el nacionalisme centralista i l'antifeminisme. Ni que Ciutadans i el PP hagen donat una sensació d'incomoditat tan gran davant l'esclat de les reivindicacions feministes. En forma de pluja fina, d'onada creixent o de sisme submarí, el feminista és, tal vegada només al costat de l'ecologista, el potencial del qual en la lluita contra el canvi climàtic resulta ara mateix difícil de predir, el moviment social que més empeny en la reforma estructural del sistema.

Com a actor polític col·lectiu de caràcter mobilitzador, enfront d'un programa d'involució com el que remenen les dretes a Espanya per al conflicte nacionalista i identitari, el feminisme representa, amb les seues repercussions en la igualtat, la solidaritat i la inclusió social, així com en les mentalitats i els costums, no sols l'avantguarda, sinó tot un motor del canvi.