Fernando de Rosa torna a casa

Mentre Pablo Casado emplaçava a la desesperada Ciutadans a integrar-se en les llistes al Senat per a evitar que el PSOE es faça amb el control de la Cambra Alta en les pròximes eleccions, es feia públic que el president de l'Audiència de València, Fernando de Rosa, serà candidat a senador pel PP. No és un salt qualsevol, el d'una de la principals autoritats judicials valencianes. Però no ha sorprés ningú.

De Rosa pertany a una família de molt primerenca vinculació als conservadors. Encara que el seu germà Alberto, director general de la concessionària dels hospitals valencians privatitzats pel PP, i la seua germana Carmen, presidenta de l'Ateneu Mercantil de València, es fotografiaren fa uns dies, en Falles, amb el líder de Vox, Santiago Abascal, bé se'ls pot considerar una família “fundadora”, ja que la seu d'Aliança Popular a la ciutat estava en un pis de la família on el mateix Fernando va afiliar un jove anomenat Francisco Camps.

No és d'estranyar que en arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana Camps el nomenara, primer secretari autonòmic, del 2003 al 2007, i després conseller de Justícia, del 2007 al 2008. Durant el període en què va formar part del Govern valencià del PP, no es va abstindre de declaracions cridaneres, com aquelles en les quals va criticar al que fou fiscal en cap del Tribunal de Justícia de la Comunitat Valenciana, Ricard Cabedo. Tampoc va deixar d'evidenciar una lleugeresa característica de l'abús de poder de la dreta valenciana en uns temps que encara estan passant factura als seus protagonistes, immersos molts d'ells en processos per corrupció. “T'envie el curriculum vitae de (una) amiga de la meua dona i afiliada al Partit Popular, perquè la tingues en compte...”, va escriure en una carta dirigida a un altre alt càrrec de la Generalitat.

A Fernando de Rosa, que va deixar la Generalitat per a convertir-se en vicepresident del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP, li agrada assenyalar que és jutge de carrera, però la seua “carrera” té molt a veure amb la política i poc amb l'exercici jurisdiccional. Resulta, d'altra banda, emblemàtica de l'excessiva intromissió partidista en l'estructura del tercer poder de l'Estat a Espanya. De fet, després d'un càrrec polític a València, va passar de la mà del PP al màxim òrgan de govern dels jutges, en el qual va arribar a ser president interí després de la dimissió de José Carlos Dívar. D'allí va passar a l'Audiència Provincial de València, a la qual va accedir ajudat a pujar pel sector conservador dels jutges. I va ser elegit en 2015 president d'aqueix òrgan pel Consell General del Poder Judicial amb el vot dels vocals proposats pel PP de cinc magistrats entre els quals, com va destacar en el seu moment Jutges per a la Democràcia, era “el de menor temps d'acompliment de funcions jurisdiccionals i amb només un any en l'Audiència”.

Allí ha estat fins ara, envoltat de causes per corrupció que afecten gent amb la qual va compartir govern autonòmic, de les quals ha arribat a amagar amb no apartar-se en la composició dels tribunals, encara que haja hagut de fer-ho, per exemple, en el cas Emarsa, que va jutjar el saqueig de la depuradora metropolitana de València en l'època com a alcaldessa de la desapareguda Rita Barberá, una altra “pota negra” de l'antiga Aliança Popular.

La carrera de Fernando de Rosa hauria d'estudiar-se en les facultats de Dret com a exemple pràctic -n'hi ha molts altres, encara que no més evidents- del que està passant amb el poder judicial a Espanya. Saltar directament de la presidència de l'Audiència a la candidatura del PP al Senat a València, per a culminar el retorn al seu partit després d'una carrera judicial basada precisament en el suport polític dels conservadors, vol dir només que torna a casa.