D'on ve l'extrema dreta: un bisbe ultra i la família de Barberà

El bisbe d'Alcalà d'Henares no ha eixit del no-res. L'obsessió contra l'homosexualitat, l'avortament o la “ideologia de gènere” dibuixen la trajectòria de Juan Antonio Reig Pla, un prelat de l'ala més extrema de l'Església Catòlica que, al llarg del temps, ha comparat la llei de l'avortament amb l'Holocaust, ha cridat els fidels a oposar-se a la regulació de les parelles de fet i al matrimoni de persones del mateix sexe, ha condemnat els anticonceptius, qualificat de “bàrbars” els qui s'oposen al fet que l'assignatura de religió siga obligatòria, enviat a l'infern els gais i considerat que l'homosexualitat propícia la pederàstia entre els sacerdots, fins a emparar clandestinament les denominades “teràpies de reversió”, expressament prohibides per la llei.

Aquest valencià de Cocentaina que vol “curar” els homosexuals, va ser posat al capdavant de la seua primera diòcesi, la de Sogorb-Castelló, pel papa Joan Pau II en 1996. I només arribar va quedar clar que anava de “dur”. Va fer fora la direcció de Càritas, va canviar de parròquies els sacerdots més o menys progressistes i va exigir als professors de religió que signaren una professió de fe i un jurament de fidelitat. No és d'estranyar que les seues simpaties per l'activisme ideològic de caràcter religiós, i pels moviments catòlics d'orientació integrista, l'hagen acostat a l'extrema dreta política que avui representa Vox.

Però, com al líder d'aqueix partit, Santiago Abascal, que va ser diputat i va gaudir de llocs en quiosquets pagats amb diners públics, a Reig Pla el va promoure el PP. En les seues biografies no se sol citar que va ser membre, a proposta dels populars, del Consell Valencià de Cultura, una institució consultiva de la Generalitat Valenciana de la qual havia format part en època socialista una altra figura eclesiàstica de tarannà ben diferent, l'aperturista cardenal Vicente Enrique i Tarancón. Reig Pla va durar en l'organisme a penes cinc mesos, de gener a maig del 1998 -es veu que no li feia el pes-, però l'episodi revela la connexió del sector reaccionari de l'Església amb la dreta valenciana aleshores en el poder. Una connexió que aconseguiria l'èxtasi, de la mà de Juan Cotino, amb la complicitat de Francisco Camps i l'arquebisbe de València Agustín García-Gasco abans, durant i després de la visita de Benet XVI a València en 2006.

El fanatisme de Reig Pla no desentonava amb el discurs moral i polític del PP, la formació en què ha habitat l'extrema dreta durant tants anys. Com no ho feia la família de Rita Barberá, gran referent de la dreta valenciana, malgrat un passat franquista més que conegut del qual estan lluny de penedir-se personatges com el seu cunyat, José María Corbín, detingut aquesta setmana en l'enèsima operació judicial contra la corrupció que va campar per l'Ajuntament de Valenciana i, en general, per les institucions valencianes, mentre van governar els populars.

Corbín, casat amb la germana de la desapareguda alcaldessa, defensa com a advocat la que va ser mà dreta de Barberá, Mari Carmen García-Fuster, en el cas Taula, on està acusada de manejar la caixa B del PP local. No va tindre cap escrúpol a proposar com a perit en aqueix procediment a l'assassí de Yolanda González, l'ultra Enrique Hellín. Ara ell mateix es veu implicat en el suposat cobrament de comissions en contractes i adjudicacions de l'Ajuntament que presidia la seua cunyada. I amb ell, estan imputades també la seua esposa i germana de Barberá, Asunción, cap de gabinet de l'alcaldessa en el seu moment, i la seua filla, neboda de la líder popular, destinada a ocupar un lloc en la llista de Vox a l'Ajuntament de València per a intentar arrossegar amb el seu nom i cognoms, Rita Corbín Barberá, el sector de la dreta més irreductible.

Sense parpellejar, ni parar-se a respirar, l'actual presidenta dels populars valencians, Isabel Bonig, s'ha desmarcat del cas. “Ni formen part del PP ni estan en el partit”, ha dit de la família de l'alcaldessa desapareguda, el “llegat de la qual”, no obstant això, no deixen de reivindicar ella i la seua candidata a l'alcaldia de València, María José Català. És obvi que la corrupció es va produir sota la responsabilitat d'aqueix partit, però també que l'extrema dreta hi estava dins. Vox, amb les seues organitzacions afins, les seues expectatives electorals i el seu impacte sociològic, és de moment l'escissió d'una tropa que ha combatut sota el mateix pavelló durant dècades.