L'extrema dreta, els demòcrates i el desideràtum d'Europa

Europa va ser un desideràtum per als demòcrates a Espanya i, en bona mesura, ho continua sent. Pels seus dèficits de representació, la seua excessiva burocràcia i les seues implacables polítiques d'austeritat, l'esquerra té raons per a ser crítica amb el funcionament de la Unió. No obstant això, com s'ha vist amb el Brexit al Regne Unit, són els joves, la població urbana i els ciutadans i ciutadanes d'idees progressistes els que més s'oposen a considerar que el projecte europeu haja entrat en una via morta i a deixar-lo de banda.

L'europeïsme està en l'ADN dels demòcrates al nostre país i no és casual, per exemple, que l'independentisme català siga proeuropeu. Res a veure amb els nacionalismes que s'han excitat en altres zones del continent. Ni amb aqueixes dretes extremes que aglutinen forces, davant les eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig, per a combatre a la Unió Europea des del seu mateix cor polític, a Brussel·les.

Una vegada em va contar Vicent Ventura una anècdota que il·lustra perfectament la mentalitat dels sectors reaccionaris en aquest assumpte. Antifranquista primer en el grup de Dionisio Ridrueho i després en un incipient socialisme valencianista que va liderar en temps difícils, Ventura va participar l'any 1962 en la reunió del Moviment Europeu que la dictadura va batejar com el “contuberni de Munic”. Allò li va costar un any i mig d'exili a París i l'ostracisme en el seu ofici de periodista quan va tornar, però no va reduir el seu activisme europeista, que era també “un antifranquisme tàcit”.

Durant una conferència que va impartir a Cullera davant un auditori en què hi havia productors de taronja i exportadors, es va esforçar a explicar que la Comunitat Econòmica Europea, o el Mercat Comú, com se la coneixia llavors, representava el futur, especialment per a una economia com la valenciana, oberta a l'exterior, però que resultava impossible incorporar-se als seus avantatges sense una adaptació del sistema polític als estàndards del Tractat de Roma.

Ventura em deia: “Tot ho vaig explicar cautelosament, perquè resultava perillós afirmar directament que Franco no hi podia cabre de cap manera”. Malgrat això, un dels assistents, gran propietari rural, el va interrompre: “Vosté el que vol dir és que, si el franquisme no entra en la Comunitat, podem tindre dificultats en l'exportació de taronges... Mire, preferisc tirar les taronges al riu, però que Franco es quede!”.

El llunyà incident convida a reflexionar sobre la divergència entre els interessos reals i la política que es defensa. I retrata una certa dreta i una versió del nacionalisme espanyol, aquest sí, refractari a Europa, que desgraciadament veiem aflorar aquests dies de campanya electoral amb el vell tuf franquista en propostes, declaracions i actituds.

Afloren les formacions ultres, assessorades sense cap cautela per Steve Bannon, l'estrateg de Donald Trump que se n'ha vingut a Europa a encoratjar Salvini, Farage, Orban, Le Pen, Mauthen o Abascal. Algú que no té empatx a definir-se com un “nacionalista” dels Estats Units d'Amèrica es converteix en guru d'unes dretes extremes disposades a actuar com un exèrcit de cavalls de Troia per a liquidar els “Estats Units d'Europa”.

L'amenaça no és menor i fa més irresponsable, si cap, la tàctica d'aqueixes altres dretes que es proclamen europeistes i estan disposades a repartir-se el poder amb els qui no ho són.

Europa és, encara, un desideràtum de demòcrates i progressistes, perquè volem que siga més solidària, que estiga menys entregada als lobbies, els poders fàctics i les lògiques financeres, que no ens faça vergonya la seua política migratòria alhora temorosa i tràgica, que faça cas a Greta Thunberg quan fustiga la peresa dels seus governants en la lluita contra el canvi climàtic, a la qual urgeixen les noves generacions... i tantes coses més.

En efecte, la Unió Europea és un projecte polític de rumb incert, però com ha advertit Jürgen Habermas, els prejudicis nacionalistes, racistes, anti-islàmics i antisemites que expandeix l'estil de l'actual president dels Estats Units, l'avanç de l'autoritarisme a Rússia i el pes creixent de la Xina fan que “Europa de sobte es veja obligada a arreglar-se-les per si mateixa, en el paper de guardiana dels principis liberals i donant suport a una majoria de l'electorat estatunidenc apartada del poder”. Mai no ha fet tanta falta en el món la cooperació entre europeus i des que va començar, després de la Segona Guerra Mundial, mai no ha estat tan amenaçada.