Les eleccions com a arma de destrucció política

Com a arma de la política, la convocatòria anticipada d'eleccions forma part de l'instrumental de què disposen els governants per a fer front a les crisis, canviar d'aliats, buscar conjuntures favorables als seus interessos de partit o ampliar la base parlamentària sobre la qual funcionen. També es produeixen a vegades de forma sobrevinguda per algun accident en la gestió, la pèrdua de credibilitat davant l'opinió pública o l'esclat d'escàndols sobre l'honradesa de qui governa.

Ara mateix, hi ha molts exemples i molt variats del maneig de la convocatòria electoral en el nostre entorn. Per exemple, el president valencià, el socialista Ximo Puig, va avançar les eleccions autonòmiques per a fer-les coincidir el passat 28 d'abril amb les generals. Una maniobra que va contrariar molt els seus socis de Compromís i que, fet i fet, va permetre al PSPV-PSOE sumar escons en les Corts Valencianes i revalidar alhora el pacte d'esquerres.

A Catalunya, el president Quim Torra es nega a convocar eleccions anticipades com li reclama amb certa insistència Esquerra Republicana, convençuda que les urnes la convertiran en una indiscutible primera força al Parlament.

Una possibilitat, la de guanyar les eleccions, de la qual estava convençut l'ultradretà Matteo Salvini aquest estiu, quan va forçar a Itàlia la ruptura del pacte de la Lega amb el Moviment 5 Estreles. Maniobra que ha descarrilat davant la conformació d'una nova majoria que exclou la seua formació.

S'ha repetit moltes vegades. En pocs països hi ha majories tan clares que convertisquen la convocatòria electoral en una cita rutinària. Sense anar més lluny, Boris Johnson braceja al Regne Unit intentant precipitar uns comicis que el Parlament li nega per a impedir que trenque amb la Unió Europea a les braves. A Israel, Benjamí Netanyahu, a qui assetja una investigació per corrupció, ha tractat de forçar la revàlida del seu lideratge mitjançant unes segones eleccions en pocs mesos de les quals ix pràcticament descavalcat.

A Espanya, la reiteració de quatre eleccions generals en quatre anys és símptoma de la crisi del sistema bipartidista vigent des de la transició democràtica i la seua substitució per un pluripartidisme al qual les dues grans formacions es resisteixen a donar entrada en el poder estatal, després d'assumir-lo en executius autonòmics i ajuntaments per imperatiu de la realitat.

Els episodis d'aquest últim any i mig són eloqüents d'aqueixa fase crucial de canvi en el funcionament de la democràcia a Espanya i de les seues dificultats. Al juny del 2018, el socialista Pedro Sánchez va guanyar una moció de censura que va tombar un Govern de Mariano Rajoy en minoria marcat per la corrupció del PP. Però aqueixa majoria no va tornar a reproduir-se uns mesos després a l'hora d'aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat, la qual cosa va propiciar la convocatòria d'eleccions, amb una clara victòria del PSOE, obligat no obstant això a buscar aliats per a la investidura.

Semblava raonable que Sánchez assumira la missió de formalitzar en el Govern allò que és una realitat en el Congrés, en els parlaments i governs autonòmics, a les ciutats i, al cap i a la fi, en la societat espanyola: la creixent diversitat política i l'absència de majories absolutes. Sense alternativa possible a la seua presidència, semblava lògic que obrira una nova etapa, tot donant entrada a Podemos en el Govern.

Però una tàctica de partit sospitosament coincident amb l'aversió dels poders fàctics (econòmics, burocràtics, mediàtics i ideològics) a la nova configuració política d'Espanya s'ha imposat a un cert deure cívic de formalitzar en la governació del país la pluralitat que hi ha entre la ciutadania. I Sánchez ha optat per forçar unes noves eleccions, aquesta vegada convertides en una autèntica arma de destrucció.

A costa del malestar d'un electorat que ha vist defraudades de nou les seues expectatives, els comicis del pròxim 10 de novembre obeeixen a un càlcul brutal del PSOE que consisteix a rebentar les formacions que a la seua dreta i esquerra lideren Albert Rivera i Pablo Iglesias per a fer-se votar la investidura a continuació per allò que quede de Ciutadans. Encara que amb això oferisca una altra oportunitat al PP de recuperar-se i, si l'aritmètica ho permetera, tornar al poder sense cap dels escrúpols, els vetos i les nits d'insomni que ha esgrimit Sánchez per a no donar entrada en el Consell de Ministres a l'heterogeneïtat del país.