La bona gent necessita armes

Cadascú governa com és. No es poden esperar bones polítiques de qui és mala persona. Zaplana comprant regidors per ser alcalde de Benidorm o demanant “comissions sota mà” era l’anunci d’una bomba; igual que Alberto Fabra, construint tota una carrera política a força de bavejar davant el “capo” Carlos Fabra o trencar-se les mans aplaudint l’insignificant Francisco Camps, no podia tindre més nivell que el d’un pèssim governador d’una colònia oblidada.

És impossible esperar que milloren la nostra vida o que ens tracten amb el respecte que ens mereixem en tant que ciutadans, gent que no es respecta ni a si mateixa.

Si per ells fora, Franco podria seguir governant. Els comportaments que la dreta espanyola i, en particular, el Partit Popular, té en relació a la dictadura franquista són prova que no són bones persones. Són els hereus del franquisme reconvertits a demòcrates de conjuntura. No és un problema de nostàlgia: aquesta gent que ens governa, ens governaria també en dictadura i ho faria sense haver de modificar la seva manera de ser i de pensar. Governen des de fora de la democràcia, governen com són, mala gent. Tenim la sort d’haver topat amb ells ara, quan hi ha límits que està mal vist superar. El seu equivalent, la mala gent de 1940 o 1945, usava mètodes més expeditius per a fer allò mateix que fan aquests: el que els dóna la gana i pensant tan sols en el seu propi benefici. I li diuen democràcia.

Per això, per ells, ara i ací, el bon polític és el que es comporta com el governant d'una dictadura però sense deixar empremtes. Per això Rafael Blasco és exemplar; per això, Cotino és una referència; per això, a Rita Barberá la tenen en un altar; per això, Carlos Fabra és un “crack”.

Com els ministres de les dictadures són aficionats a immortalitzar en plaques totes les coses que inauguren, com si ho pagaren amb els seus diners, i per això ara, quan comencen a caure les condemnes, ens trobem amb recordatoris en marbre d'ex governants empresonats que fan mal als ulls de la bona gent.

A ells, no, per suposat. Com els ha de molestar una placa recordant que no sé quina residència la va inaugurar Rafael Blasco, si fa 40 anys que es resisteixen a llevar-li carrers, places, homenatges i guardons al mateix Francisco Franco i a la rècua d’assassins que el rodejava...

La mala gent que tenim hui al govern ha canviat les maneres però en cap cas es pot esperar d’ells una gestió que ens ajude a ser feliços. Al contrari. La mala gent no està per servir sinó per a servir-se i això es concreta, per exemple, que passen els anys i el nostre país continua ofegat per un mal finançament que, balafiaments a banda, es tradueix en dolor i patiment de la gent. La gent normal, és clar, no ells, que viuen com un rei.

Si les institucions valencianes estigueren governades per la bona gent, s'haurien plantat davant Madrid reclamant els aproximadament 4.000 milions anyals que ens corresponen però que no ens arriben. Uns diners que, ben gestionats, servirien per a traure moltes persones de la misèria, per fer noves escoles, reduir les llistes d'esperes als hospitals o cuidar els nostres majors. En canvi, ens maregen, ens diuen que ara, que demà, que despús demà, que la culpa és de l'altre, que abans de les eleccions, que després... I la gent, la normal, ja dic, no ells, una miqueta pitjor cada dia. Són els botxins del capitalisme, mercenaris a la recerca del nostre llindar del dolor...

Així les coses, no és temps de transicions, ni de recanvis. És el moment de trencar amb la mala gent, independentment del que diguen, del partit on militen o de les credencials que presenten. Que ens governe bona gent. Gent disposada a compartir el poder i no a abusar d'ell; demòcrates. I després, entre tots, parlarem, buscarem les millors opcions, farem camí, reflexionarem, seguirem parlant i ja no pararem. Els bons, organitzats i constants, són imbatibles. El carrer, la paraula i els vots són armes de democratització massiva.