eldiario.es

9

El capitalisme del segle XXI: Un tigre de paper

Introducció: De la refundació a la mediocritat del capitalisme

Si el 2008 es va caracteritzar per un discurs de “refundació del capitalisme” provinent de les elits, l’any 2015 es podríem resumir discursivament com l’any de la “recuperació econòmica”. Com una mena d’estratègia pactada, mitjans de comunicació, alts càrrecs dels organismes internacionals – no així els informes d’aquests organismes - i personalitats polítiques dels partits dominants han començat a llençar missatges de recuperació i d’expectatives positives en l’àmbit econòmic.

En una societat on, en la majoria dels casos, es relaciona indirectament la recuperació econòmica amb la tornada de la prosperitat per a les classes populars, tot l’entramat oligàrquic de l’Estat Espanyol – i de la resta d’Europa, diríem – esperen la resposta positiva a aquests missatges per salvar els mobles. Darrere, però, de tot el focus mediàtic l’economia mundial mostra una situació interessant per l’anàlisi i preocupant per a les promeses de progrés del capitalisme, una situació on les contradiccions són cada vegada més apressants.

No hauríem, però, de sentir-nos confusos per aquesta assimilació automàtica de la recuperació econòmica amb la recuperació del benestar. Des de la vessant (neo)liberal o socialdemòcrata solen afirmar aquesta equivalència, ja siga per la no superació de la Llei de Say – que afirma l’equivalència de beneficis i inversió – com a pilar històric de l’economia neoliberal o per la no superació del relat de l’etapa durada del capitalisme, un somni del que la socialdemocràcia no sabem si despertarà algun dia. O senzillament pel no reconeixement de l’estructura de classes del capitalisme, qui sap.

El que proposem en aquest article és una breu exposició i anàlisi sobre dues contradiccions actuals del capitalisme mundial, dues tendències que tractarem de manera aïllada tot i guardar unes fortes interdependències. La primera contradicció versa sobre l’estructura productiva del capitalisme avançat situat al centre capitalista – Unió Europa i EUA - i les debilitats significatives que mostra per continuar el cicle d’acumulació capitalista a nivell mundial. La segona, en canvi, està relacionada amb el desgast i desacceleració del que havia estat el motor tractor del capitalisme durant la crisi: l’economia xinesa. Així com del conjunt dels països emergents, països que mostren l’esgotament del model primari – exportador.

D’aquesta manera, pretenem mostrar que l’actual capitalisme mundial, lluny de mostrar la cara d’una recuperació similar als seus anys daurats, es configura com un sistema inestable i dèbil encara. Emprant la famosa expressió, podríem parlar del capitalisme actual com un tigre de paper, sempre que no ho interpretem com una premonició de la seua caiguda definitiva sinó com un agreujament de la seua inestabilitat intrínseca.

El capitalisme impotent: La qüestió de la productivitat

Si hi ha un tret o tendència que està marcant el capitalisme resultant de la crisi financera del 2008, eixe és sense cap mena de dubte la tendència al creixement feble i mediocre del conjunt de l’economia mundial. El component que està mostrant un comportament mediocre, i que lastra el creixement econòmic, està sent la productivitat del treball, aquest component és clau per al creixement de les economies capitalistes avançades en tenir una taxa de creixement de l’ocupació menys dinàmica.

L’esquema analític és relativament senzill, el creixement real del PIB pot interpretar-se com el fruit de dos elements: el creixement de la productivitat i el creixement de l’ocupació. El primer element mostra la variació en el valor afegit per treballador contractat mentre que el segon mostra la variació en el nombre de treballadors ocupats. En el marc d’una economia capitalista, entenem l’augment de la productivitat com l’altra cara de la inversió productiva i de la conseqüent acumulació de capital, acumulació realitzada per tal d’augmentar la rendibilitat mitjançant la introducció de noves tècniques de producció. En la terminologia de la teoria marxista estaríem parlant d’un augment de la plusvàlua relativa.

I què ens indiquen les dades sobre una variable clau per a l’economia capitalista mundial? Una incapacitat sense precedents per estimular la productivitat, almenys en les economies capitalistes avançades. Les pròpies dades sobre la variació del stock de capital, com a mesura de la inversió productiva, mostren aquesta tendència:

Gràfic 1.

Gràfic 1.

Les xifres de creixement del stock de capital mostren un retrat fidel de la situació actual de l’acumulació capitalista, una situació on la inversió productiva ha disminuït, i per tant la productivitat del treball, com a contraofensiva el capital s’ha esforçat per augmentar la participació dels beneficis en el producte per compensar. Aquesta disminució de la inversió productiva, com veurem, ha implicat una disminució en la taxa d’acumulació de capital en l’economia “real” i un traspàs de recursos a l’esfera financera. De la mateixa manera, la tendència a una disminució del creixement de l’ocupació en les economies avançades també és un fet que podem constatar a les dades:

Gràfic 2.

Gràfic 2.

Per tant, les dades ens permeten observar més enllà dels cicles capitalistes i, així, més enllà del discurs de la recuperació econòmica. Existeix un perill endèmic que amenaça el dèbil creixement capitalista, un problema d’inversió estancada. Després de la revolució productiva impresa per les TIC als anys 90, el capital ha estat incapaç de recuperar el seu dinamisme en matèria de productivitat, aquest fet juntament amb les baixes taxes de creixement de l’ocupació de les economies capitalistes avançades apunten a un creixement econòmic mediocre.

Aquest dèbil comportament de la inversió productiva i, per tant, de l’acumulació real de capital ve donada per una crisi de rendibilitat del propi sistema capitalista. El capital no veu rendible la inversió a l’esfera productiva, menys encara quan l’esfera financera es troba en ple funcionament i amb una capacitat de rendibilitat tan elevada. Així el capitalisme mundial sembla haver aprofundit el seu caràcter financiaritzat després de la crisi financera de 2008, sembla que, lluny de “refundar-se”, el capitalisme tracta d’aprofundir la seua dinàmica financera de creixement evadint els problemes de l’esfera productiva, un caràcter financer aguditzat que ja experimentava des dels anys 70.

Gràfic 3.

Gràfic 3.

Podem afirmar, doncs, que existeix una crisi de productivitat als països capitalistes avançats, així com que aquesta mateixa crisi prové d’una crisi d’inversió que a la vegada sorgeix d’una crisi de rendibilitat de l’esfera productiva. I “de aquellos polvos, estos lodos” aquesta crisi de rendibilitat no serà superada fins eliminar l’elevat endeutament de l’economia mundial, tota una quimera veient l’actual orientació del capitalisme per superar les seues contradiccions: més creixement especulatiu, mes financiarització.

Finalment cal afegir un element clau per entendre aquesta entremaliada història del capitalisme mundial, en la mesura que el creixement de la productivitat disminueix la inflació també ha mostrat una lleu tendència decreixent en algunes economies avançades. Aquest fantasma que ronda el centre capitalista seria l’estaca final al cor per una pròxima crisi ja que amb una deflació els màrgens de benefici es reduirien, accentuant el dèbil creixement de la inversió i es donaria un augment del valor real del deute. De contingències va la crisi.

La breu esperança perifèrica: El motor xinès no dona més de si

El segon focus d’inestabilitat pel sistema capitalista s’està concentrant a les mateixes economies que, fins ara, actuaven de motor principal per al funcionament i recuperació de l’economia mundial. En termes genèrics parlem dels BRICS i de les diverses economies emergents, economies que havien estat un element compensatori del baix creixement de les economies capitalistes avançades. A més, havien aconseguit dinamitzar els fluxos de capital ociosos de les economies avançades cap a sectors relativament productius.

Actualment, però, aquestes economies deixen entreveure fortes mostres d’esgotament que podrien ser letals per a la feble recuperació del centre capitalista i del conjunt de l’economia mundial. Prova d’aquest esgotament és la caiguda de la Borsa de Shangai i la bombolla financera de l’economia xinesa així com les successives devaluacions del iuan xinès per mantenir la competitivitat exterior. actual.

Tanmateix, aquesta situació d’esgotament no solament es limita a l’economia xinesa sinó també a un gran nombre d’economies asiàtiques i llatinoamericanes basades en un model primari – exportador. Aquestes economies havien aconseguit convertir-se relativament en un tractor de l’economia mundial gràcies a l’augment dels preus de les matèries primes. D’aquesta manera el conjunt dels BRICS i mercats emergents varen aconseguir atraure un gran nombre de capitals provinents dels bancs i les empreses de les economies avançades, aquesta entrada de fluxos de capital es va traduir en un endeutament per part del sector privat asiàtic i llatinoamericà.

En el context actual, però, la precària situació del capitalisme mundial – i en concret de la caiguda del creixement xinès - ha provocat una caiguda de la demanda de les matèries primes i, en conseqüència, dels preus d’aquesta mercaderia, així ho confirma l’Agència Bloomberg que registra que el preu de l’or, el petroli i altres matèries primes es troba en el seu punt més baix des de l’any 2002. Aquesta caiguda dels preus de les matèries primes ha provocat una solsida del model productiu de les economies emergents que han vist danyat el seu principal motor econòmic: l’exportació d’aquestes matèries primes al mercat mundial.

En aquesta situació, els beneficis estan disminuint en els mercats emergents i es dona una situació d’eixida de capitals d’aquestes economies. Així les dades mostren que els inversors varen traure 14.500 milions de dòlars dels fons d’inversió d’aquests mercats emergents durant el mes de juliol. Així aquesta eixida de capitals es reflexa també en la forta caiguda de les monedes d’aquests mercats, si el iuan experimentava fortes caigudes també ho feien el Won sudcoreà, el Baht tailandès, el Ringgit malaisi o la Rupiah d’Indonesia.

En aquest marc de debilitat econòmica, les economies emergents s’enfronten, a més, a un escenari semblant al que va desembocar en la crisi de pagaments del 1982. Durant aquesta crisi del 82, també coneguda com crisi de deute del 82, els preus de les matèries primes es van desplomar per l’entrada multitudinària de països del tercer mon – forçats a abandonar el proteccionisme per les mesures del Banc Mundial o el FMI en xantatge amb el deute – al mercat mundial. En aquest escenari, l’arribada de Reagan a la Casa Blanca i l’aplicació del programa econòmic neoliberal amb la seua conseqüent pujada de tipus d’interès va provocar un fort augment del valor real del deute dels països del tercer món denominada en dòlars. D’aquesta manera, es va produir una forta transferència de recursos cap als creditors d’aquests països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats, la majoria d’ells països del centre capitalista.

Tenint en ment aquest escenari, cal tenir present que els EUA pretenen augmentar les taxes d’interès bàsiques el proper setembre, aquesta mesura amenaça amb provocar una nova crisi de pagaments o deute. L’augment dels tipus d’interès és causa directa per a l’augment del cost del servei del deute en dòlars. D’altra banda, la situació d’endeutament s’agreuja amb la reducció de les reserves de divises denominades en dòlars, aquestes reserves han experimentat una elevada reducció als mercats emergents a causa de la disminució dels excedents comercials i el debilitament de les economies nacionals que provoquen la fuga de capitals. En concret, segons les xifres del FMI, les reserves dels mercats emergents s’ha reduït durant tres trimestres consecutius, els mateixos anàlisis estimen que les reserves en aquests mercats ha disminuït en 575.000 milions d’euros des de mitjans de l’any passat, la major caiguda en 20 anys.

Conclusió: Breus anotacions finals contra l’economicisme

Des de l’elevació de l’economia – burgesa – a la categoria de tècnica, el discurs econòmic dominant ha tractat recurrentment de vendre a la societat que tenia la capacitat d’avançar esdeveniments. Aquest discurs, a més, es reforça amb el status que les mitjans de comunicació donen a la professió, un exemple paradigmàtic és veure a Gonzalo Bernardos o Jose Carlos Díez al programa La Sexta Noche tractant l’economia com faves contades, com senzilles articulacions mecàniques i quantitats que sumen o resten. Curiosament els mateixos afirmaven que la bombolla immobiliària era un fet recurrent i normal, un exemple de predicció.

Lluny d’aquesta intenció, un es veu en la necessitat de posicionar-se en el terreny de l’economia política i la seua crítica, és a dir, lluny d’entendre els mecanismes econòmics com una tècnica o ciència natural. En termes tangibles, les contradiccions que hem explicat ací no són bombes de rellotgeria apunt d’esclatar, són contradiccions inherents del capitalisme, fets o esdeveniments contingents. La intenció d’aquest article, doncs, és purament orientativa sobre la situació actual de l’economia mundial, amb totes les limitacions teòriques de l’autor.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha