La ciutat que ens deixa Obrint Pas

Jo també vaig ser dels que estigueren al Teatre Principal en un dels darrers concerts d’Obrint Pas. Sorprés com tants altres pel simbolisme i l’emotivitat d’una cosa que deuria ser normal: escoltar el valencià a la sala més emblemàtica de la ciutat. Com és possible que un grup capaç de fer sold-out tres nits seguides no tinga les portes obertes a un espai com aquest?

El simbolisme és doble perquè senyala sense dubtes la gran dicotomia entre l’obsolescència de la política pública i la capacitat transformadora de la ciutadania. Per a mi, que vaig ser per primera vegada conscient que creixia a la segona meitat dels noranta, els Obrint Pas -primer ídols, després amics- foren caldo de cultiu i arrel al territori de la meua educació sentimental i ideològica. Obrint Pas, com tantes coses bones què passen a la nostra ciutat, ha sabut créixer als màrgens i trobar sempre escletxes per transformar mentre es fa camí.

L’adéu a un referent ens deixa una ciutat distinta a la que ells cantaven quan eren adolescents “i a València viuràs apalancat en qualsevol bar i callat esperaràs el teu final. I a València moriràs, ni el de la barra et fara cas. Tu, València ciutat, tu m’has condemnat” gràcies entre d’altres coses a que no predicaren amb l’exemple i no s’apalancaren.

Ells, que sempre han tingut una actitud punk en el millor sentit del do-it-yourself, serveixen d’espill per entendre quina és la València que vibra i que està trencant el sostre de vidre de la València immòbil i caduca. Una ciutat lliure de prejudicis, més inclusiva i que aprén a transformar-se amb la diversió evident que suposa generar espais de creació col·lectiva. Gràcies