Les X de la corrupció valenciana

Ha arribat el dia. Al cap de díhuit mesos de la denúncia presentada per Rosa Pérez, diputada provincial d’Esquerra Unida, aquest matí la policia ha detingut finalment Alfonso Rus, que en una altra època ho va ser gairebé tot en el PP valencià: president provincial del partit i de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i diputat autonòmic. L’acompanyen en el tràngol uns quants membres de la seua “banda”, juntament amb els quals va saquejar presumptament durant anys les arques públiques en un negoci pròsper i diversificat: urbanisme, obres públiques, residències de gent gran, rehabilitació d’immobles històrics, organització d’esdeveniments culturals... Qualsevol contracte de les administracions que governaven era una oportunitat de lucre aprofitada degudament mitjançant el cobrament de la comissió corresponent. “Només ens poden donar un dos. 20.000 euros. Jo te n’he deixat ací 10.000, n’he deixat 5.000 per al partit perquè Alfonso ho vol així. Jo me n’he quedat 5.000. En tens ací 10.000. No es pot fer res més”. Això deia Marcos Benavent, exgerent de l’empresa pública Imelsa i reconegut “ionqui dels diners”, a María José Alcón, exregidora del PP a l’Ajuntament de València, en una de les gravacions que Rosa Pérez va aportar a la Fiscalia Anticorrupció el 31 de juliol de 2014.

Les deu hores de gravació fetes per Benavent entre el 2005 i el 2006 constitueixen una part fonamental de la denúncia, però no l’única. A partir d’aquestes conversacions, l’equip d’Esquerra Unida –no vull oblidar-me de José Manuel Sanz ni de Lucas Marco– va dur a terme la seua pròpia investigació sobre les empreses de Benavent i la seua xarxa de testaferros, concretada en un escrit a la Fiscalia de més de 70 fulls, ampliat fins a set vegades. Sobre aquesta base el fiscal va continuar investigant i, al principi del 2015, el cas es va judicialitzar sota secret de sumari. Estirant un fil en van eixir molts més i, a poc a poc, es va anar desmadeixant el cabdell d’una trama de corrupció que pot superar-ne totes les conegudes fins ara i que és erroni anomenar simplement cas Imelsa o cas Rus; és el cas Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Perquè és ben palés que el cobrament de comissions il·legals per l’adjudicació de contractes públics era una actuació sistemàtica i generalitzada en un partit que durant vint anys va governar gairebé totes les institucions: la Generalitat, les tres diputacions, els ajuntaments principals i una xarxa ben extensa d’empreses i de fundacions públiques. Com no em vaig cansar de dir durant la legislatura passada, un Partit Podrit de corrupció.

A molts ens hauria agradat que la macrooperació de hui s’haguera dut a terme fa mesos, abans d’unes eleccions autonòmiques en què –tristament– el PP va tornar a ser la força més votada, encara que fos desallotjada del govern. Però la justícia té un tempo i, per fi, ha arribat el dia. Encara no sabem l’abast complet de la investigació judicial, que previsiblement s’allargarà en el temps i en l’espai gràcies a la confessió de Marcos Benavent. Només amb la relació de noms que ixen en les gravacions es pot reconstruir una bona part de l’alineació titular del PPCV durant l’última dècada: Alfonso Rus, Rafael Blasco –ja a la presó–, Gerardo Camps –encara diputat al Congrés–, Carlos Fabra, Víctor Campos, Alejandro –Font de Mora?–, David Serra, Máximo Caturla... I planant per damunt d’ells, una vegada més, les dues X majúscules del Partit Popular de la Comunitat Valenciana: Rita Barberá i Francisco Camps, que s’han deslliurat de la imputació en el cas Nóos pel seu aforament, però que no poden eludir la seua responsabilitat política –ja veurem si també la penal– pel règim de corrupció massiva que va assolar el País Valencià. Per davall hi ha moltes altres x que s’aniran aïllant amb el pas dels dies i l’alçament del secret sumarial, però l’equació de la corrupció és ben clara: x = PP.