14 d’abril

El nostre llenguatge polític està impregnat de conceptes procedents de la Grècia clàssica. L'historiador de la filosofia antiga Mario Vegetti explica l'etimologia polisèmica i el sentit metafòric de conceptes com corrupció, que la medicina grega emprava per designar l'humor malalt i també la societat malalta. També explica que monarquia designava el sistema polític tirànic en el qual un sol element imposava el seu domini sobre la resta, en contraposició a la eutarquía o equilibri harmònic del conjunt d'elements que componen la societat. Sabem que la virtut cívica és l'essència de la política republicana que van concebre Aristòtil i Ciceró, la que va heretar Maquiavel i van desenvolupar Milton, Rousseau i Jefferson durant la Il·lustració. Des del seu origen remot, republicanisme vol dir civilitat, és a dir, construcció d'una ciutadania lliure entre iguals.

El 14 d'abril de 1931 va ser per a la societat espanyola una alliberadora revolució dels clavells. Farta dels abusos d'una monarquia inútil, còmplice amb la dictadura de Primo de Rivera, farta d'oligarques corruptes i mediocres, farta del poder absolut de l'Església i les seves corporacions sobre cossos i ànimes, la societat espanyola va triar en les urnes un pacífic canvi de règim i va proclamar la IIª República. El monarca i el seu seguici es van aplicar a fer les maletes per sortir del país. La societat espanyola iniciava així la construcció d'una república, on els vells poders havien de ser substituïts per institucions de participació igualitària en una societat civil, sense servilisme ni dominació. El 1931 la societat espanyola que va assumir els ideals republicans estava formada per artesans, obrers i camperols, per científics, artistes, professionals, intel·lectuals, dones i homes que aspiraven a l'emancipació, és a dir a posar fi a les institucions de dominació del casticisme obscurantista tradicional. Van mirar l'Europa cosmopolita i moderna del progrés, les avantguardes que es rebel·laven contra les tradicions ancestrals, i van tractar de sepultar el llast de la superstició, la incultura i el quimèric passat imperial. Van creure en el futur. Van triar la intel·ligència, la creativitat i la llibertat enfront dels fills de la mort. En aquesta aposta pel futur havia les idees de Joaquín Costa, Ferrer i Guàrdia i Giner de los Ríos, i l'activisme de Victòria Kent i Clara Campoamor, i el prestigi de Gregorio Marañón, Ortega y Gasset, i Ramón y Cajal. I tants i tants altres.

Però l'arquitectura del republicanisme espanyol no era fàcil. El poder del caciquisme i de l'Església, el context internacional tan negatiu de la Gran depressió, la profunda crisi econòmica i política dels anys trenta d'abast global, la dialèctica europea entre feixisme i revolució social, van omplir el camí d'obstacles infranquejables. El cop d'estat i la rebel·lió militar de 1936 van ser el cop de gràcia. Tres anys de guerra i diverses dècades d'estat d'excepció van dissenyar una sagnia que va deixar Espanya anèmica d'idees, d'intel·ligència i de llibertat. Depuracions, consells de guerra, presons i afusellaments van expulsar persones i ideals republicans, en una estratègia d'extermini implantada al crit de “viva la muerte, muera la inteligencia ”.

Han passat molts anys. Avui sabem bé el que volien dir els grecs antics quan parlaven de corrupció i de monarquia. El republicanisme perviu com una esperança i com un ideal de respecte a la llei entre ciutadans lliures i iguals. Governar la república és fer realitat els drets civils. Cada 14 de abril convé renovar l’ideal republicà de salut i república, per a cada ciutadà, per a tota la societat.