El fem

Segons tots els indicis, l'acumulació de residus a la biosfera resulta ja insuportable. Els plàstics inunden els mars, els polímers ens envaeixen la sang, els òrgans i les paraules. A més, les partícules PM10 contaminen el nostre aire urbà, colonitzen els pulmons i ens asfixien. Els humans som productors massius de residus contaminants. Aquesta és la nostra principal aportació a la natura i una part essencial de la nostra cultura actual. Som tòxics. També les clavegueres de les xarxes socials s'omplen de materials de rebuig, escombraries, merda, residus tòxics. Les clavegueres dirigeixen l'economia i el mercat. Sí, sí, les clavegueres de Villarejo i les del BBVA i les de tots els que dirigeixen la cosa nostra, l'economia canalla, que és la veritable economia. El fem que ens inunda. Com el que contamina les trones i els confessionaris de repressió sexual i malaltia indecent, lepra de l'ànima, envernissada d'oripells sagrats. Per tapar la merda, els parlaments s'omplen de eslògans i focs d'artifici. Contaminen la nostra percepció de la realitat i desperten els baixos instints. Els assessors i ideòlegs mercantils manegen carregaments ingents d'escombraries. Telegrames de consignes que aboquen sobre l'opinió pública per tapar el discurs d'idees i el debat polític. La piconadora compacta el fem i el comercialitza en forma de pastilles-consigna que inciten les baixes passions, l'odi, la rancúnia, la baralla. No és propaganda, no. És menjar escombraries destinat al cervell.

M'ature davant la vitrina de novetats de la penúltima llibreria que tancarà la setmana que ve i comprove que la lectura no sempre és sanadora, de vegades també resulta trivial, de vegades tòxica i verinosa. Tempesta de missatges que genera confusió.

No hi ha dubte. L'acumulació d'escombraries és una amenaça per al planeta. També per a la salut. Però ens estem acostumant a moure'ns entre les deixalles. Ja no fa olor, ja no provoca tant fàstic ... Heràclit l'Obscur va morir a la plaça pública cobert d'excrements i potser devorat pels gossos. Hi havia emmalaltit de hidropesia, i els metges no eren capaços d'assecar aquella riuada del seu interior. Diuen que Heràclit es va enterrar a l'estable cobert de fem hidròfil perquè absorbís la seua humitat interna. Tot l'esforç inútil: va morir cobert de merda. No obstant això, Diògenes Laerci afirmava que sumit en la més absoluta misantropia, Heràclit va morir retirat a la muntanya, on només s'alimentava d'herbes. Va morir Heràclit, però potser vindran temps millors.