La història indigna d'Espanya
Espanya és un gran estat que com a nació és molt poqueta cosa. És possible que a grandeses imperials Espanya tinga una història incomparable al darrere però, democràticament, Espanya no té mitja hòstia (perdoneu-me l'excés). Espanya es manté d'oblidar el seu passat; tants segles la contemplen com desmemòria l'envolta.
L'Espanya que tenim, l'Espanya oficial, aquesta de la qual avui se'n volen anar milions de catalans, és la que encara té els carrers plens de símbols franquistes, la dels edificis oficials presidits sense vergonya pels escuts dels torturadors, la de les sotanes amb gust de militar. La que nega la memòria històrica, la que no vol saber res de recuperar els cadàvers perduts dels assassinats per Franco, la que no té ni un gest per tots aquells que es van jugar la vida per la República. La que manté l'hereu del dictador i a tota la seva descendència, la que ni es planteja jutjar als botxins i procura impedir que ens ho faça Argentina, la que no vol ajustar comptes amb la seua història. La que fuig d'ensenyar educació per la ciutadania, la que no explica bé la Guerra Civil, la que obvia Fernando VII i el seu “¡Vivan las cadenas!”. La que Machado deia que “ora o bosteza”. Ja sé que hi ha altres “espanyes” però són, precisament, les que es neguen des del poder, les que no es permeten.
Espanya no s'ha preocupat mai de separar el gra de la palla en la seua història, rescatar els herois solidaris, generosos i nobles i apartar els “espadones”, els cafres i els assassins. Què es pot esperar d'un país la capital del qual té quasi 170 carrers dedicats a personalitats del franquisme i no arriba ni a mitja dotzena els de persones relacionades amb la II República?
Una nació que no té referents democràtics dels quals sentir-se orgullós és una nació molt dèbil, que no aguanta cap tipus de debat, tampoc el de la petició d'independència d'una part del territori. Tancar la transició com es va tancar, amb Fraga passant de ministre d'un govern assassí a pare de la Constitució, deixant al poder a tots els fills i nets d'aquells que quaranta anys abans s'havien carregat a tirs un govern democràtic i després havien exterminat mig país, tot això s'acaba pagant. I es paga no tenint referents dels quals una majoria de ciutadans se'n puguen sentir orgullosos, i això et fa políticament indefens, democràticament un zero a l'esquerra.
On està el reconeixement als que van lluitar contra la dictadura franquista? Quan pensen explicar clar i net que els bons de la pel.lícula eren els que defensaven la República, que ells eren els demòcrates? On està la condemna de la dictadura i dels seus responsables? No està, ni estarà mai perquè l'haurien de fer els descendents dels mateixos responsables i hauria d'eixir de les institucions que ells han alçat. Per tot això Espanya li diu a Catalunya que la independència “no, perquè no”. I prou. No donen per a més.
El pols entre Catalunya i Espanya és molt desigual. Espanya no té discurs democràtic el qual oferir. Per això Espanya el que ha decidit és que no es presenta al debat de la independència i, donada la seva absència, proclama que no hi ha debat. “Final de la cita”, diu Mariano Rajoy.
Catalunya i els seus mitjans de comunicació han creat un imaginari social ple de fets i persones de les quals sentir-se nacionalment orgullós, i això és fer país. Poetes, com Pere Quart; mestres, com Ferrer i Guardia; sindicalistes, com Joan Peiró; actrius, com Margarida Xirgu... I tants, i tants d'altres són referents àmpliament compartits més enllà de la ideologia concreta de cadascú. Mentre TV3 usa a Josep Fontana d'historiador de capçalera, les teles espanyoles tiren de Pío Moa; mentre Catalunya reivindica la pedagoga Marta Mata, Espanya sembla que vulga oblidar la “Institución Libre de Enseñanza (ILE)”. I no és estrany: l'ILE, resumint molt, representa just el país que, avui mateix, ara, vol amagar José Ignacio Wert... Un país que només és un estat ja que basa la pertinença en la llei i no en la voluntat de ser.
