Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

La ideologia del valencianisme segons Alcaraz i Romero. Aplicació al valencià

Abelard Saragossà

0

1 Introducció

1 IntroduccióFa unes dècades, el sociolingüiste Lluís Vicent Aracil criticava que els valencianistes ens guiàvem per una ideologia confusa, que no explicitàvem i que volíem creure que seria clara i compartida. Ell ho resumia amb l’actitud que consistix en dir: «Tu ja m’entens». Els qui hem sigut autocrítics i ens hem mantingut valencianistes des de la joventut sabem que, en la ideologia dels 70 i els 80, hi havien factors ben positius. El primer de tots és la convicció que els valencians tenim l’obligació ètica de dirigir el nostre futur, ja que la supeditació i el provincianisme són incompatibles amb la dignitat, la llibertat i la responsabilitat. Al costat dels valors positius, també teníem alguna pràctica negativa, que provenia sobretot de visions essencialistes del passat i del present (més els efectes d’eixa perspectiva, com ara un cert elitisme).

Fa uns dies, dos intel·lectuals valencians significatius (Manuel Alcaraz, de la Universitat d’Alacant; i Joan Romero, de la Universitat de València) publicaren un article sobre la ideologia que creuen que hauria de tindre el valencianisme: «Un relat nou de la identitat valenciana. Notes per a un debat sobre el valencianisme en el nostre temps» (www.eldiariocv.es, 2019-10-9). El seu objectiu és combatre la deficiència que indicava Aracil: procurar tindre una ideologia o «relat» sobre els valors fonamentals del valencianisme.

Crec que l’actitud d’Alcaraz i Romero (que és alhora valenta i honrada) s’ha practicat poc en el valencianisme, de manera que primer que res els haurem de donar la benvinguda i haurem de saludar el seu article amb alegria. També hauríem d’esperar que hi hagen moltes manifestacions sobre el tema, i que finalment siguen positives (és a dir, que acaben fent una proposta constructiva: amb valors concrets i estructurats).

En el meu cas, estic d’acord amb la ideologia que exposen els dos intel·lectuals, que ells despleguen (com és previsible) pensant en els interlocutors. No cal dir que eixa perspectiva és del tot adequada. En la part següent (§2), he donat preferència a exposar els valors ordenant-los jeràrquicament, camí que m’ha portat a un conjunt de 7 valors. En la tercera part de l’escrit (§3), miraré si eixos valors són aplicables al model lingüístic valencià.

1 Reducció de la proposta d’Alcaraz i Romero a 7 valors

1 Reducció de la proposta d’Alcaraz i Romero a 7 valors1.1 Del passat cap al futur sense derrotismes ni sentiment de culpa

Els dos professors universitaris adopten la perspectiva que l’estudi del passat aprofita per a entendre el present i deduir cap a on volem anar en el futur. Mirem com descriuen el futur: «definir un propòsit col·lectiu apel·lant a la dignitat i en certa manera a l’orgull com a poble».

En el camí cap al futur, el valencianisme hauria d’incidir sobre el conjunt del territori i de la població valenciana. En concret, hauria «d’afavorir uns marcs de comprensió, d’elaboració i d’acció per a una majoria, amb la participació d’aquesta majoria des d’una pluralitat necessària». Actuant d’eixa manera, el valencianisme aportaria «significats simbòlics a l’acció» i ajudaria a «promoure la cohesió territorial i social». Eixe camí desembocaria en «una identitat projecte», la qual seria «legitimadora» i tindria «capacitat per a construir més societat civil».

Alcaraz i Romero s’aparten explícitament de la visió essencialista del passat, que porta cap a uns absoluts que empresonen i fan sentir-se culpable davant de la història («un càstig emocional»). Anomenen el resultat com a «identitat per a la resistència». Com que són humanistes, els dos intel·lectuals veuen el passat i el present del poble valencià d’una manera objectiva, amb pros i contres; però sense culpabilitat ni divisions maniquees de bons i roïns. Es fonamenten «en l’ésser històric actual, en la nostra modernitat». I, davant de les interpretacions derrotistes de la societat valenciana (com ara el nostre suposat menfotisme), són ben clars: «no som un poble anòmal, no hi ha pobles anòmals en una democràcia».

1.2 Identitat ampla: pluralitat i consensos

En el valencianisme, al costat de la pluralitat ha d’haver «el desig de construir consensos en lloc d’afirmar segments particulars de tipus simbòlic». La pluralitat i els consensos crearien una identitat ampla, «inclusiva i respectuosa amb la realitat diversa». El fet que eixos dos factors (pluralitat i consensos) no hagen predominat en la societat valenciana de les darreres dècades hauria contribuït a la poca consciència actual («l’autoconsciència pròpia dels valencians és de les més baixes d’Espanya»).

En eixe efecte, també hauria participat l’essencialisme: «no podem tornar a imaginar la identitat valenciana com una cosa, compacta, abstracta i deslligada de les necessitats, de les preferències i de les conviccions» dels valencians.

1.3 Justícia social interna (precarietat) i externa (deute històric i finançament)

Partint de la societat valenciana actual, el valencianisme hauria de buscar «justícia social, justícia ambiental i cohesió territorial». Per a Alcaraz i Romero, el primer objectiu seria la justícia social. Està vinculada a les desigualtats econòmiques i la precarietat, que caldria combatre amb «polítiques d’inclusió, educació, sanitat, dependència i els reptes lligats a l’envelliment».

Eixa solidaritat social interna caldria «associar-la amb energia amb les reivindicacions sobre el deute històric i el dèficit de finançament». Davant del deute i del finançament, també convé parlar clar: «l’economia valenciana no pot ser una economia d’extracció que es repartisca en altres territoris, fet que no té res a veure amb la solidaritat».

1.4 Estructuració geogràfica i social

El segon objectiu que Alcaraz i Romero proposen per al valencianisme és «la cohesió i la qualitat del territori, des d’un punt de vista social, mediambiental i d’articulació». Sense la cohesió territorial, «no hi ha cap possibilitat de fonamentar una modernitat nova ni s’enfortiran consensos duradors».

Els dos intel·lectuals destaquen quatre necessitats: trobar «sistemes nous de governança per a les regions urbanes i metropolitanes»; buscar accions comunes «en xarxes de ciutats»; respectar «el valor identitari de cada comarca i grup de comarques» (les quals «no són realitats immòbils sinó obertes, en transició permanent»); i enfortir «la relació món rural-món urbà».

1.5 Valencianitat i valencià: marc d’un projecte social just, democràtic i solidari

Alcaraz i Romero posen la cultura i el valencià en el tercer objectiu. «La part cultural i simbòlica no es pot conceptuar des de l’obsessió per la conservació del que s’ha rebut». Caldria actuar com en el camp social general: partint de la realitat i de les necessitats socials actuals; partint de les persones concretes i palpables.

Quant al valencià, el fet de tindre una «llengua pròpia» hauria de ser «una gran fortalesa i no una font de conflicte». Però, per a que siga una fortalesa, hauríem de prendre tres mesures. En primer lloc, no hauríem de buscar el monolingüisme, sinó potenciar el trilingüisme (valencià / castellà / anglés). En segon lloc, «cal aconseguir, com a mesura de la construcció d’aquesta identitat projecte, un consens majoritari, que el reforç, la garantia, l’ensenyament i l’ús de la nostra llengua siga una prioritat». En tercer lloc, el fet que el valencià siga la llengua pròpia de la societat valenciana no implica que siga la llengua de cada valencià. En una societat en què les dos terceres parts dels xiquets no tenen el valencià com a llengua materna, cal ser molt prudents «per a avançar en integració i normalització de la llengua minoritzada, que sempre retrocedeix en escenaris conflictius».

En definitiva, l’objectiu prioritari és aconseguir que la valencianitat estiga unida a un projecte social just, democràtic i solidari: un projecte social desitjable per a la majoria de valencians. I, si el valencià és u dels factors de la identitat valenciana, progressivament serà acceptat i assumit pels qui no l’han tingut com a llengua materna (i serà més practicat en públic pels qui l’han aprés dels pares).

1.6 Confiança en els valencians i en la democràcia

Alcaraz i Romero opinen que, fent realitat el projecte esbossat, «el conjunt de la societat valenciana recuperarà seguretat, confiança en el sistema democràtic i en les institucions, i allunyarà del seu imaginari la por i el ressentiment».

Constaten que, fins ara, l’esforç per construir una valencianitat «interclassista, intraclassista i intergeneracional» només l’ha fet l’esquerra, ja que la dreta està «ancorada encara en la concepció de la identitat com a anticatalanisme».

Convindria afegir que un sector de l’esquerra també seguix ancorat en el catalanisme, que consistix en dos factors bàsics: posar la relació amb Catalunya per davant de la recuperació autònoma dels valencians (ho tractarem a continuació); i preferir paraules catalanes a valencianes correctes.

1.7 València, Illes Balears, Catalunya i Espanya

Hem parlat de l’interior de la societat valenciana. Per a tindre una visió global, també hem de parlar de l’exterior immediat: les Illes Balears, Catalunya i Espanya.

Sobre les relacions lingüístiques amb els balears i amb els catalans, Alcaraz i Romero no diuen res. Això dona a entendre que, per a ells, eixa qüestió no és una necessitat peremptòria (contràriament al catalanisme valencià). Els dos intel·lectuals actuen com el valencianisme anterior a 1939: la primera necessitat del valencianisme és quallar en la societat valenciana; i, a partir de l’arrelament, hi hauran condicions socials per a tractar la relació amb els balears i amb els catalans. Els moviments democràtics van de baix cap amunt.

Quant a Espanya, els nostres autors actuen com és previsible: constaten que els valencians són «una peça fonamental de l’Espanya actual», i demanen que hi haja «una redefinició de la relació de la Comunitat Valenciana amb Espanya». Això comporta que, en compte d’una «economia d’extracció», ha d’haver una relació justa i solidària: «els interessos de la CV han de ser benvolguts i han de forçar la seua inclusió en les agendes de l’Estat i de la UE».

1.8 Conclusions

Alcaraz i Romero busquen «un valencianisme plural per a la majoria, que aspire a ser una de les veus més altes en el conjunt d’un estat complex i compost». I, per a arribar a eixe objectiu, proposen els mitjans descrits.

A més de tindre moltes respostes, convindria que cada una considerara el conjunt de la proposta, sense reduccions ni alteracions del contingut. Com ara, al cap d’uns dies Gustau Muñoz publicà en el mateix periòdic l’article «Contra l’equidistància» (12/10/2019), en el qual diu que l’escrit d’Alcaraz i Romero «es pot subscriure àmpliament». També opina que els autors són «dues persones valuoses i estimades, persones que pensen i actuen –em consta– en un sentit positiu i favorable a la convivència, la democràcia i l’autogovern». Al costat de la valoració global, informa que «dissentix nítidament d’un plantejament de partida»: ser fusterià o antifusterià. Això no obstant, l’escrit d’Alcaraz i Romero no posa eixa dualitat com a base o punt de partida. El «plantejament de partida» és l’afirmació que «el nou relat no es pot construir com a glossa de paradigmes anteriors ni com a negació d’aquests paradigmes» (afirmació que Muñoz no qüestiona); i ser fusterià o ser antifusterià és l’exemple.

Una volta que l’exemple és percebut com a «plantejament de partida», hi ha el perill de no tindre en compte no solament la perspectiva pertinent («el nou relat no es pot construir com a glossa de paradigmes anteriors ni com a negació d’aquests paradigmes»), sinó també el conjunt de la proposta d’Alcaraz i Romero. Eixe perill potser es materialitza en un altre article del mateix periòdic, quan Joan Sorribes parla de «proposar “terceres vies” contraposant de forma maniquea fusterianisme i antifusterianisme», i afirma que «Gustau Muñoz ho ha explicat amb gran nitidesa en un article recent» («No, diguem no», 15/10/2019). Opine que Alcaraz i Romero han actuat d’una manera sincera i reflexiva, i es mereixen respostes que consideren el conjunt de la seua proposta i que siguen constructives.

2 Els valors descrits ¿són aplicables al model lingüístic valencià?

2 Els valors descrits ¿són aplicables al model lingüístic valencià?2.1 De la direcció del futur a la direcció del model lingüístic

En haver descrit els valors d’Alcaraz i Romero i haver-los posat en una jerarquia, convé que ens preguntem si els valors referits són vàlids per a fer deduccions sobre quin és el model lingüístic més adequat per a la societat valenciana. El sentit comú fa pensar que ho haurien de ser, ja que els valors generals d’un moviment social han de ser aplicables a les parts del moviment. Mirem si la previsió es verifica.

En la Introducció d’este escrit (§1), ha eixit el dret (i l’obligació ètica) de dirigir el nostre futur. No he vist eixe valor en l’article d’Alcaraz i Romero, potser per dos raons: perquè és una actitud corrent en el valencianisme; i perquè negar eixe dret a una persona o a una comunitat comporta negar-los la dignitat. En canvi, Lluís Bertomeu explicita la necessitat de dirigir el nostre futur en la resposta a Alcaraz i Romero («Més societat valenciana per al segle XXI», 2019-10-16): demana «la capacitat de fer polítiques autònomes, de triar camins propis, de manejar el nostre futur». Bertomeu lliga l’objectiu polític a tindre autonomia fiscal, i focalitza el mitjà «d’empoderar la societat i fer del sector públic un servidor». Trobe que la seua concepció estratègica és molt atractiva, ja que va en la direcció de l’humanisme (de les persones o base cap amunt), la qual s’oposa al camí de les dictadures (des de l’estat cap avall).

Passsem del principi ideològic al model lingüístic. Pareix una obvietat que la societat valenciana ha de voler dirigir el seu propi model lingüístic, tasca que correspon en primer lloc a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però també a tots els professionals valencians de la llengua (i, en general, a tot valencià preocupat pel valencià públic). En les normes, cal rigor i argumentació; però també criteris explícits i justificació de cada norma: en definitiva, transparència, la qual convida a participar.

No sé si és encara prompte; però, si els valencians volem dirigir el nostre futur, arribarà un dia que també reflexionarem sobre les peculiaritats del castellà que parlem. Entre el valencià i eixe castellà, hi han coincidències que no fan mal ni a les estructures del valencià ni a les del castellà. Són coincidències que resulten d’actuar lingüísticament de la mateixa manera en les dos llengües. En el paràgraf següent, en posaré un exemple. Però, primer, observaré que eixes coincidències són socialment positives, ja que són un reflex de la cohesió de la societat valenciana. Quan les estudiem bé, les llengües permeten deduir moltes característiques de les societats que les parlen. Notem que el fet de ser conscients de les coincidències dites i voler conservar-les comporta potenciar la cohesió de la societat valenciana.

Mirem una coincidència. La immensa majoria de valencians trobem tan natural l’oració La pedra caigué a dos metres de mi com La piedra cayó a dos metros de mi. En canvi, deuen ser pocs els que no troben malsonant l’oració Cayó a un metro mío (oració real, dita en una televisió espanyola). L’operació de canviar de mi per un adjectiu possessiu (mío) és la que fa també una part de Catalunya quan no diu davant de mi sinó davant meu (construcció que coincidix amb la que té una part del castellà, delante mío, Alarcos Llorach 1994). Si a això afegim que les construccions davant de mi i a un metre de mi són les regulars (per raons que no exposaré ací), convindrem que la societat valenciana hauria de sentir orgull de dir eixes construccions, i no dir ni davant meu ni delante mío.

2.2 Voluntat d’arribar a tots: un model identificador, assimilable i practicable

Comentant el primer valor d’Alcaraz i Romero (Del passat cap al futur sense derrotismes ni sentiment de culpa, §2.1), hem trobat la voluntat d’arribar al conjunt del territori i dels valencians. En la llengua, això significa l’objectiu d’arribar a un model lingüístic valencià que siga identificador, assimilable i practicable per a la majoria de valencians. Si una norma no l’assimilen i practiquen els estudiants universitaris de valencià (que són els que viuen en unes condicions més favorables), podem estar pràcticament segurs que la norma conté alguna anomalia (que cal estudiar i solucionar).

Hauríem de tindre molts treballs sobre què assimilen i què no assimilen els alumnes de l’assignatura de valencià, però en tenim molt pocs. I u dels pocs que tenim (del sociolingüiste Josep Àngel Mas, 2008) apunta que la incidència és escassa. Eixe factor deu estar vinculat a la lectura en valencià, que és molt baixa (en el 2016, el 2%; en les Illes Balears, el 12,4%; en Catalunya, el 28,1%). Sens dubte, en eixes dades deuen intervindré molts factors (que caldria estudiar), però la diferència no solament és immensa amb els catalans, sinó també amb els balears (els quals en la segona mitat del segle xxhan confiat en la seua forma de parlar prou més que els valencians, potser gràcies a la repercussió del mallorquí Antoni Maria Alcover i del menorquí Francesc de Borja Moll).

2.3 Dos opcions oposades: partir dels parlants i considerar-los negativament

El primer valor d’Alcaraz i Romero té una part positiva (com estudiar el passat) i una part negativa (com no estudiar-lo). En la negativa, hem vist que es separen d’actuacions essencialistes (§2.1). ¿Té això relació amb l’idioma? Tot seguit, comprovarem que sí.

Els autors fonamentals de la Renaixença (el mallorquí Marià Aguiló, el valencià Teodor Llorente i el català Jacint Verdaguer) tenien molt en compte la llengua viva, actitud que equival a considerar positivament els parlants: en definitiva, les persones. Igual actuaren els escriptors modernistes catalans (cap al principi del segle xx). En canvi, una part dels autors noucentistes tenien una ideologia prou diferent: veien la llengua viva com a «irregular i dialectalitzada, entranyable però envilida» (Carles Miralles, 2000). Eixa valoració negativa impulsava a considerar poc els parlants i creure que el model dels escriptors seria l’única llengua que caldria tindre en compte.

Aquella concepció noucentista catalana no influí en el valencià escrit fins a la dictadura de Franco (quan el valencianisme havia perdut les bases socials), i els efectes negatius han sigut descrits per intel·lectuals valencians (Lluís Polanco, Toni Mollà, Enric Sòria). He dedicat un llibre a mostrar que aquell model essencialiste criticat en els 90 té perduracions significatives en l’obra Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (elaborada per la DGPL, 2017).

Una conseqüència de considerar poc el valencià viu és complicar negativament el model lingüístic. Com adés, en posaré un exemple. Qualsevol valencià practica la dualitat sintàctica que hi ha en {Això em cansa molt / M’he cansat d’això}, que també apareix en fotre (Fotre a algú / Fotre’s d’algú). I bé, el mateix dia que vaig llegir l’article d’Alcaraz i Romero, en vaig llegir un altre en el mateix periòdic que conté este fragment: «els empresaris del camió veuen multiplicar-se la feina i se’ls hi fot la contaminació i […] el trànsit». Si l’autor de l’article haguera tingut en compte com parlem els valencians, hauria escrit: Es foten de la contaminació. Eixa construcció, a més d’existir en valencià (contràriament a Se’ls hi fot), és més simple: té un pronom (es + foten), contra els tres de se + els + hi + fot.

Des de fa uns anys, Jesús Leonardo Giménez i Josep Lacreu publiquen regularment articles en la premsa que mostren l’abast de la separació innecessària del valencià viu. En l’edició dels articles en forma de llibres, els dos tècnics lingüístics han posat títols eloqüents: amb l’afirmació El valencià és fàcil (2016), Giménez intenta combatre l’efecte negatiu que acabem de comentar (la complicació innecessària del valencià escrit); quant a Lacreu, el primer títol que posa (Pren la paraula, 2017) convida els parlants a ser actius i participar en l’elaboració del model lingüístic valencià; el títol del segon llibre (Més que paraules, 2018) apunta al fet que el model lingüístic no és una cosa innòcua, ja que té transcendència social.

2.4 Consensos: en el valencià, queda camí per fer

Passem a un altre valor. Els dos professors universitaris destaquen la necessitat que el valencianisme té d’arribar a consensos (segon valor, §2.2). Igual passa en el model lingüístic. És cert que hi han valencians que estan contra el valencià i amaguen la seua actitud acusant el valencià públic d’estar catalanitzat. Però també hi han valencians a favor de l’ús públic del valencià que han experimentat el sentiment desagradable de llegir escrits que canvien innecessàriament paraules, formes i construccions valencianes per catalanes (com ara substituir avant i arrere per endavant i endarrere, encara que mantenen amunt i avall).

La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés acostar sectors oposats del valencianisme. Però encara en queden fora de la institució, tant a una banda com a l’altra. Per tant, la necessitat d’arribar a un consens sobre el valencià públic no ha arribat al final (el llibre referit de la DGPL és una mostra d’això).

2.5 Confiar en el valencià viu equival a confiar en nosaltres

La veritat és que, en la llengua, queda encara prou de camí per a arribar a l’actitud que mantenen Alcaraz i Romero quan, per a oposar-se al sentiment de culpabilitat davant de la història valenciana, afirmen que «no som un poble anòmal» (§2.1). Eixa actitud està unida a la necessitat de tindre seguretat i confiança en nosaltres mateixos (§2.6).

En la llengua, passa exactament igual. Qui no confia en els parlants i fa lectures essencialistes de la història, veu l’evolució del valencià com a una successió de derrotes. En canvi, un gran lingüiste valencià (Josep Giner) no tenia mala consciència quan estudiava i deduïa com era el valencià dels segles xvi-xix. Al contrari, indicava que el valencià del segle xvi és gramaticalment superior al del xv (com ara en l’ús de les paraules dalt, damunt, sobre i amunt). I, per a mostrar la força positiva del valencià viu, una de les coses que feu és comparar el diccionari qualitatiu de Lluís Lamarca (1842) amb el valencià popular dels anys 30; i constatà que, durant el segle considerat, el domini social del castellà no havia fet canviar el lèxic valencià bàsic.

Ajudaria a acostar-se a la visió fresca i saludable d’Alcaraz i Romero el fet d’ensenyar als alumnes a practicar el principi de no separar-se innecessàriament del valencià viu, actuació que equival a no separar-nos innecessàriament de les persones amb qui convivim. Correlativament, sentir adhesió pel valencià del nostre entorn és sentir adhesió per les persones que ens envolten.

Per cert, l’humanisme (que partix de les persones i va de baix cap amunt) recorre a la perspectiva dita (no separar-nos innecessàriament del valencià viu). En canvi, la perspectiva de l’essencialisme i de l’elitisme és la contrària (va de dalt cap avall), de manera que parlen d’acostar-se al valencià viu.

Els alumnes (i els valencians en general) necessitem confiar en la nostra forma de ser i de parlar. Certament, hem de fer variacions en la forma espontània de parlar (com ara canviar acera per vorera). Però hem de fer els canvis partint de l’autoestima, i els hem de fer amb prudència (i fonamentant-nos en la convicció, no com a conseqüència de la repressió). Entre un valencià viu amb algun error i un valencià correcte però estrany, hauríem de preferir sempre el valencià viu. El model lingüístic que els valencians necessitem ha de ser sentit com a natural com a conseqüència de ser identificador, assimilable i practicable (§3.2).

2.6 Valencianitat i relacions lingüístiques amb balears i catalans

El grau de consideració de la llengua del carrer va unit a seguir poc la jerarquia que practiquen implícitament Alcaraz i Romero entre la valencianitat i les relacions lingüístiques amb els balears i amb els catalans (§2.7). Els llibres per a ensenyar el valencià haurien de posar com a primer objectiu la identificació dels lectors amb la llengua pròpia de la societat valenciana; i, en segon lloc, haurien d’informar que la llengua dels valencians és també la dels balears i la dels catalans (sense amagar les diferències, que caldria exposar). En canvi, si miràrem manuals trobaríem probablement que hi haurien molt pocs esforços cap a la identificació, i molts cap a «la unitat de la llengua» (habitualment, sense tractar les diferències).

2.7 Respecte cap a les identitats comarcals i regionals

Alcaraz i Romero demanen respecte a les identitats comarcals i d’agrupació de comarques (§2.4). En la docència, cal considerar les particularitats comarcals (sobretot les estructurals). Un exemple: un docent que faça classes en una població de les Valls del Vinalopó hauria d’explicar que el valencià de la població no diu nàixer sinó naixtre (forma que és paral·lela a la del francés, naître).

2.8 Conclusions

Podríem seguir en l’aplicació de valors generals del valencianisme al model lingüístic. Però crec que, amb les reflexions i les observacions anteriors, n’hi ha prou per a demostrar que, com era previsible, els valors generals són vàlids per als camps particulars. En realitat, a on possiblement més costaran d’assumir i practicar els valors ideològics que proposen Alcaraz i Romero és en la llengua, que és un camp a on els dogmes i les actituds dogmàtiques arrelen amb facilitat.

Abelard Saragossà és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i professor jubilat de la Universitat de València.

Etiquetas
stats