eldiario.es

9

La València de Ribó

El passat diumenge 8 de desembre Joan Ribó escrigué un interessant article de premsa on, d’alguna manera, definia -aprofitant l’oportunitat de la cimera del clima- el que podríem anomenar el seu “model de ciutat”, la seua proposta de futur per a la ciutat de València. Una síntesi seria la coneguda expressió lorquiana “verde  que te quiero verde".

Començaré dient que aquest article és molt d’agrair perquè no sovintegen  formulacions coherents que proposen un camí comprensible i alhora engrescador. Continuaré afirmant  el meu consens bàsic sobre allò escrit. No puc estar més d’acord amb moltes de les coses que allí es proposen: fer més amable la ciutat, posant com a eina bàsica un ambiciós Pla Verd; una connexió natural entre els barris i l’àrea metropolitana de València; una estratègia per a la façana marítima des de Sagunt a Cullera on s’integre la transició port-ciutat des de la sostenibilitat i el respecte als drets de la ciutadania a un futur molt menys agressiu (interessant la darrera reflexió de  Joan Romero). Una estratègia on es posen en valor el Parc de Desembocadura del Túria, la definitiva recuperació de l’espai públic de la Marina, la rehabilitació integral del Cabanyal però també de les castigades Malva-rosa, Natzaret, la Punta i Pinedo.

Completen la proposta la renaturalització de l’exitós Passeig Marítim, l’adequació ambiental amb ús públic del nou llit del Túria i la lògica connexió entre el Jardí del Túria, el nou llit i l'Albufera. La ZAL hauria de ser el corredor bàsic de connexió tot i que sembla que el tema -sempre els fets consumats!!!- és irreversible . Si el Jardí del Túria (encara per finalitzar en el seu enllaç amb el Parc de les Riberes, en la resolució del tram central i en el Parc de Desembocadura) fou el projecte estel·lar dels 80, la proposta de Ribó (que també inclou l’eliminació dels plàstics i la  recuperació de l’aigua i les fonts en la vida urbana), hauria d’estar damunt la taula dels polítics locals i autonòmics.

Un projecte, doncs, que posa les llums llargues, que mira a mitjà termini (rara avis) i que pot concitar un notable consens. La qual cosa no té perquè  eliminar la sana discrepància puntual o l’apunt d’algunes idees-força complementàries, discrepàncies puntuals i suggeriments addicionals que tal vegada justifiquen aquestes ratlles. Pel que fa a les discrepàncies, la creació d’hàbitats naturals i saludables a la ciutat (empresa difícil però necessària) es veu acompanyada en la proposta  pel foment de l’agricultura ecològica i els horts urbans, en la línia del paradigma del quilómetro zero.

Incrementar el verd per tot arreu, com es proposa, és política més que plausible però no està de més recordar que una visita a Mercavalència o Mercapuig permet comprovar com els circuits d’abastiment alimentari són globals. Si som capital mundial de l’alimentació, caldrà treballar per una alimentació saludable, i hi ha treball per a donar i vendre. Tal vegada convindria posar més l’accent en la difusió cultural i no tant en “accions”. Només canviant el valors mitjançant l’educació obtindrem rèdits de futur .

També em sembla absolutament pertinent que es vullga potenciar un espai en perill com és el de l’Horta, però aquest és un tema metropolità (caldrà tornar a dir-ho?) que ja té instruments (la Llei de l'Horta, el PAT), que demana molta transversalitat, una regeneració socioprofessional, una D.O. i moltes altres iniciatives, també pressupostàries (quant estem disposats a pagar per “salvar” l’Horta?). Assegurar la viabilitat i la continuïtat d’aquest espai de gran valor -que qualsevol país civilitzat no deixaria morir- és tasca que demana una voluntat política inequívoca, molt d’esforç i imaginació i , si se’m permet, un comandament fort i identificable, lluny de solucions assambleàries però compatible amb la informació i la participació.

Però l’Horta la tenim a dos passes de la Ciutat i es poden oferir terres i coneixements als urbanites desitjosos. A Alboraia, a Godella o a qualsevol altre lloc. No cal  promoure horts urbans als barris de la ciutat (sí espais  públics verds amb l’aigua com a al.licient) ni dedicar la plaça de l’Ajuntament (a tir de pedra del Mercat Central) de forma periòdica a la venda de productes d’horta ni convertir-la en un sequer d’arròs, amb paelles “populars” incloses. Aquesta és la meua única i humil discrepància, per si s’escau.

En el segon capítol -el de suggeriments- , ja entenc que en un article de premsa no es pot parlar de tot i que la cimera del clima era el context adequat per a exposar la proposta. Tanmateix, estic segur que Joan Ribó estaria encantat d’integrar en la seua proposta una altres elements complementaris. Alguns inclús del mateix ordre jeràrquic. Una ciutat verda però també una ciutat que vullga jugar algun paper com a ciutat líder d’un projecte de país i cap d’una àrea metropolitana que cada vegada és més urgent i son més alts els costos de no comptar amb un govern metropolità. Una ciutat que es prensa seriosament la castellanització i fomente la cultura (sense adjectius) i l'autoestima aliena a la sacrosanta tradició i al conreu de “lo nostre”. Una ciutat centrada en la línia de la modernitat i el disseny (haurem de traure-li suc a la capitalitat mundial del disseny). Finalment, la ciutat de  València haurà de trobar nínxols de creixement econòmic  distints al taulell i a la voracitat turística i haurà de ser també referent no sols en polítiques verdes sinó també en les inclusives, per a ser una ciutat més justa on desapareguen, entre altres moltes coses, els campaments  nocturns de gent sense sostre de l'antiga delegació d’Hisenda o al recer  el Jardí de les Hespèrides, per citar nomas dos exemples.

Seria d’ agrair que els nostres governants actuals acabaren de definir i escriure unes línies bàsiques de govern pensant sempre, com fa l’article de Joan Ribó, en el mitjà termini. Estem orfes de pensament sobre la ciutat. Benvinguts siguen, com als 80, els referents explícits d’on volem anar i què volem ser. Els Blacks Fridays, Ciber Weeks , Nadals i Reis sols són una buidor plena de consum gregari. Com deia fa poc Juan  Jose Millás “la iluminación navideña de las calles es un reflejo de la oscuridad moral reinante”. Ni buidor ni foscor, el que ens cal es nostàlgia de futur, il·lusió i treball. Reivindiquem el dret a somniar, amb els peus a terra, és clar.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha