La lliga metropolitana de València

La darrera aportació al blog de Malalts de Ciutat fou una interessant reflexió de Nestor Novell sobre la relació entre els districtes industrials i les ciutats del País. Lògicament no hi era l’ àrea metropolitana de València on hi ha una gran diversitat d’ activitats però on no es pot parlar d’ especialitzacions rel·levants més enllà del terciari (a analitzar amb cura) de la ciutat central.

Tanmateix, ja fa molts anys que venint reclamant que prenga cos una solució metropolitana per a respondre a la tossudesa dels fets, cosa que altres països d’ Europa ja fa anys que han resolt malgrat les lògiques resistències. L’Àrea de València és “de llibre” des dels anys 70 del segle passat: poli-nucleació (uns 67 municipis), elevada densitat, usos industrials i terciaris predominants i intensos fluxos quotidians per raons de treball, estudis, compres , gestions o esbarjo. El 1987 es creà el Consell Metropolita de l’Horta però la manca de recursos i competències primer (els recels dels Ajuntaments, la Diputació i la Generalitat) i la miopia del PP, després, feren que des de 1999 no hi haja un govern metropolità . Es deixaren tres empreses sectorials (l’Emtre, l’Emshi i l‘Empresa de Transports Metropolità, solució absolutament insuficient) i, a més, l’Empresa de Transports Metropolità (sempre sota la competència de la Generalitat) no trigà massa en desaparèixer.

A data d’ avui seguim menystenint i no aprofitant les importants economies d’ escala i de xarxa mentre que no tenim cap instrument per a gestionar les externalitats positives i negatives i les indivisibilitats. Quasi tots els municipis tenen el seu poliesportiu, els seus polígons industrials la seua Casa de la Cultura etc., independentment de quasevol criteri d’eficiència o racionalitat. El cost és enorme i els avantatges col·laboratius quasi inexistents. Amb el canvi polític de 2015 alguna cosa s’ha mogut: tres Plans d'Acció Territorial (el Pativel, el PAT de l’Horta i el PAT de l’Àrea Metropolitana de València) que afecten (amb solapaments inevitables) al mateix territori i. Tots tres estan “en procés”. Fins i tot suposant (i desitjant) que arribe a port aquest procés -liderat per la Generalitat i no pels Ajuntaments-, estem davant d’un vici metodològic.

Els PAT’s “entenen” d’usos del sòl i d‘infraestructures (viàries, ferroviàries i verdes) però no “entren” en altres qüestions “menors” com ara l’accessibilitat (L’Agència de Mobilitat Metropolitana ha estat creada , de nou amb el protagonisme feridor de la Conselleria, però la cosa va lenta), la promoció econòmica i el turisme, el medi ambient, la sanitat i l’educació, la sanitat, els serveis socials....). No hi ha cap coordinació inter-conselleries, cap integració de les polítiques sectorials . Estem esperant a Godot, és a dir, esperant a que les diferents conselleries façen els seus plans.

Utlitzant una mica la lògica de l’ absurd , ens podria passar que, en el millor dels casos, una vegada finalitzat el PAT en curs de l’àrea metropolitana (tot i suposant que s’han salvat els solapaments amb el PATIVEL i el PAT de l’Horta), arribara la Conselleria d’Economia amb el seu pla d’ indústria i reducció de l’atur i que, de forma successiva o paral·lela, “desembarcaren” les altres Conselleries amb el seus plans sectorials de Turisme, Cultura, Sanitat, Educació o Medi Ambient... Ni la teoria del caos pot oferir una predicció raonable del resultat.

Sembla massa complicat fer entendre als nostres governants que les polítiques sectorials (inclosa la urbanística) han d’integrar-se sobre una base territorial potenciant unitats subregionals i supramunicipals que no poden ser ni els Ajuntaments, ni les Diputacions ni unes Mancomunitats obsoletes que ara tracten de revifar. La pròpia Estratègia Territorial Valenciana parlava “d’ àrees funcionals” i eren 15 0 16...

I, mentrestant, aquí en l’AMV ningú alça la veu exigint racionalitat i els alcaldes sembla que no tenen ganes de reclamar una redistribució competencial i financera. Estan al que diga Manises (la plaça, és clar). No hi ha cap líder que es crega la necessitat de crear una Lliga Metropolitana (tal vegada sota la fórmula jurídica d’un Consorci.) per a discutir de igual a igual amb la Generalitat sobre els problemes específics que afecten a l’àrea metropolitana i que són diferents als que puguen presentar-se en altres indrets del País. Li tocaria jugar al cap i casal, dic jo.

Una Lliga que hauria de ser consensuada però que té avantatges per a tots. Predicar en el desert... Ni en l’AMV, ni en les Comarques Centrals, ni en la Plana, ni en el Vinalopó, l’Alacantí o el Baix Segura hom pot pensar en un horitzó d’aquest tipus. Pensar en una Generalitat territorialment descentralitzada que es dedique a planificar i coordinar i unes unitats territorials viables, professionalitzades i gerencialitzades que prenguen al seu càrrec la gestió integrada de les polítiques sectorials deu ser el malson d’un il·luminat que no té els peus a terra i al que l’edat li gasta males passades.

Al final, hi haurà que donar la raó a Fuster quan deia això de “que no volen, que no volen”. I si no volen està assegurada la posició subalterna i mediocre. Però, bo, no passa res i si passa se li saluda. País!!! Tampoc se si cada vegada ho tinc més clar o estic confós a un nivell superior (El Roto dixit).