El pessebre periodístic valencià
La desinformació és una malaltia terrible, impossible de detectar pels propis afectats i això la fa especialment perillosa. Quan un té fred, ho nota i es tapa; quan un té mal de panxa ho nota i va al metge, i si el metge s’enganya en la diagnosi, com que el mal de panxa va a més, l’afectat ho nota, i torna al metge, o se’n busca un altre. En el cas de la desinformació, no. Els desinformats, com més desinformats estan, menys conscients en són. No és senzill adonar-se de que, com explica Ignacio Ramonet, ara la desinformació passa, precisament, per un “bombardeig d’informació”, per la saturació. La desinformació porta a confondre els propis interesos, a embolicar les coses urgents amb les importants, es pensa que aquell que més parla o, encara pitjor, el que més crida, és que té la raó i s’acaba creient que les coses són blanques o negrers i que el millor per als problemes complexos són les solucions senzilles. Els desinformats són tropa molt agraïda, ja que, orfes de pensament propi, busquen col·locar-se en un bàndol on sempre hi haurà algú que pensarà per ells.
El motor de la desinformació és el poder; bàsicament el poder econòmic, la impunitat del qual fita, justament, amb el punt on comença la informació dels ciutadans. Per això, al poder l’interessa portar la desinformació el més lluny possible. El gran còmplice desinformatiu del poder econòmic és el poder polític, avui dia, i d’una manera absolutament antidemocràtica, un poder supeditat del tot als diners i als seus designis. Els agents desinformatius al servei del poder són els periodistes que, per estrany que semble, són els primers desinformats. Els periodistes viuen molt majoritàriament aliens a la seua responsabilitat social. Fa quasi 50 anys que l’alemanya Elisabeth Neumann va teoritzar sobre “l’espiral del silenci” i com la gent es nega a anar contra-corrent i busca les opinions de consens que li transmeten els mitjans de comunicació. En virtut d’aquestes opinions es compra i es vota. Aquesta és la suposada majoria de la qual parla Rajoy quan esmenta (i espera) a la majoria silenciosa que es queda a casa en lloc d’eixir al carrer a protestar.
El poder és l’enemic del periodisme. Per això qualsevol intent per part del poder d’acostar-se als periodistes ha de ser llegit com un intent d’enganyar, de manipular i de contaminar la seua tasca. En aquests temps de precarietat laboral, la resistència dels professionals del periodisme al poder resulta especialment complicada. La precarització laboral porta a una indubtable precarització professional que ajuda a tancar el cercle pervers de la informació posada al servei del poder i, per tant, a la conversió de la informació en desinformació. El periodista convertit en propagandista i el ciutadà en simple consumidor i contribuent, en això estem.
La vacuna contra el que està passant és “NO”. El periodisme cal que diga que no, que es resistisca, que marca ell les fronteres perquè si no les marca el poder i sempre són fronteres trucades. Posaré uns exemples senzills.
“NO” és el que havien d’haver dit els periodistes valencians quan fa una setmana el president de la Generalitat, Alberto Fabra, els va convidar a la “tradicional copa navideña”. Què és això d’un governant que no fa ni rodes de premsa, que amaga tota la informació que pot, convidant a beure als periodistes? Què és això? Un pessebre on els periodistes ocupen el lloc dels pastorets? Si els periodistes valencians tingueren un mínim de decència professional, Fabra haguera estat sol. Les convidades dels polítics als periodistes haurien d’estar prohibides, prohibides!
“NO” és el que havien d’haver dit els periodistes de Canal 9 que acceptaven sense moure un múscul la manipulació i la censura que ara reconeixen. “NO” és el que haurien de dir ara, per vergonya, quan se’ls convida a xarrades sobre Canal 9; haurien de dir “NO” i estalviar-se la cançó de la llagrimeta del molt que han patit i de com eren de dolents els seus caps. Per cert, els manipulats i censurats de Canal 9, quan començaran a explicar qui donava les ordres, com, en quins despatxos i de quina manera? Quan començaran a donar noms? Això sí que seria un servei al periodisme i a la ciutadania i no tant de “raca-raca” del molt que hem patit.
“NO” és també el que s’ha de dir als partits que ara prometen una futura RTVV democràtica si no accepten fórmules concretes de separar els mitjans del control extern. Vull acabar amb un parell de propostes (bons desitjos nadalencs) que, en la meva opinió, haurien de ser banderes del periodisme valencià davant la possibilitat d’un canvi de govern en 2015: A) Ningú ha de tindre majoria absoluta en el futur Consell d’Administració de RTVV. B) En la Redacció de Canal 9 i Ràdio 9 hi ha d’haver àmbits blindats d’autogestió, per exemple, els nomenaments. C) En campanya electoral, els continguts informatius electorals no els poden decidir els polítics per quotes sinó que ho han de fer els mateixos professionals.
L’existència d’una RTVV forta i independent seria una eina informativa de primer ordre que milloraria la qualitat democràtica del nostre país i la qualitat laboral i professional del periodisme valencià... Tant de bo 2014 en comence a posar les bases.
