A qui li importen els iugur?

Informacions disperses de premsa i un recent reportatge de la televisió australiana han donat la veu d’alerta. El règim xinès està duent a terme un genocidi cultural esgarrifós amb el poble iugur. Els iugur són un poble singular que parla una llengua relacionada amb el turc i de religió musulmana, que forma part del seu llegat cultural. Habiten a Xinjiang, regió nord-occidental de la Xina amb capital a Urumxi. Amb el pretext del terrorisme, la República Popular Xina està duent a terme un experiment social a gran escala de caràcter repressiu absolutament alarmant. Es tracta de neutralitzar un suposat “terrorisme potencial” per la via d’anul·lar la identitat social i cultural del poble iugur, de tot un poble, i de sotmetre’l al motlle cultural, lingüístic i mental portador del progrés, que exigeix -diuen- uniformitat.

Camps d’internament per a adults, on desenes de milers són sotmesos a un procés intensiu de reeducació, és a dir, de rentat de cervell. Internament massiu de xiquets en escoles-llar, arrencats dels pares, per “educar-los” en base a uns altres valors i tradicions culturals. Imposició de la llengua xinesa (el mandarí). Prohibició de la pràctica religiosa. Destrucció de patrimoni cultural. Prohibició de viatjar a l’estranger. Confinament. Construcció de la presó més gran del món. Desenes o centenars de camps de concentració per a controlar i desarrelar la població, per separar-la del seu passat, del seu medi històric, dels seus costums, de la seua identitat.

I trasllat constant de població xinesa de l’ètnia han a la regió de Xinjiang, una pràctica de substitució que s’ha dut a terme també al Tibet. L’expansionisme de l’ètnia han sembla que no té aturador. S’utilitzen mitjans tècnics de darrera generació per a vigilar, controlar, avaluar, comprovar antecedents i, arribat el cas, internar en camps de reeducació o en presons una població d’uns 8,5 milions, que pot semblar molt però que en el conjunt dels 1400 milions que té la Xina és ben poca cosa... Les distòpies més esbojarrades avançades per autors com Orwell o Huxley no arribaven tan lluny. Ni de bon tros.

Reconeixement facial, control dels mòbils, resseguiment dels continguts d’aplicacions com Facebook, vigilància policial exhaustiva. Tot plegat adreçat a destruir la identitat cultural, històrica i lingüística d’un poble, amb ús de la tecnologia més moderna, i en nom del progrés. El progrés? Quina falòrnia!

El progrés tal com l’entenen els dirigents xinesos consisteix a desenvolupar al màxim les forces productives amb els procediments inveterats del capitalisme salvatge, sense cap consideració pels individus, les diferències o les minories. O el medi ambient. I de pas -o sobretot- assegurar el poder imperial, la unitat granítica, l’assoliment d’una posició econòmica i militar preeminent. Un immens formiguer disciplinat i dirigit per una elit autodesignada, que pren el nom de Partit i que conserva rutinàriament els signes externs de la identitat política que va assumir en l’època revolucionària. Alguns identifiquen aquest totalitarisme de nou encuny amb el comunisme. I així de pas ataquen l’esquerra, amb mira a guarir alguns traumes que potser han marcat la seua biografia. Jo crec, en canvi, que té molt a veure amb el nacionalisme. Amb la pitjor cara del nacionalisme: expansionista, etnicista, assimilista, dominador, excloent...

És una exageració tot plegat? Algú a Occident, alguna instància moral, els poders polítics democràtics, la societat civil organitzada, hauria d’alçar la veu. L’ONU hauria d’intervenir. La Unió Europea s’hauria de plantar. Caldria que s’organitzés una Comissió Internacional de Recerca per avaluar i comprovar aquestes informacions i denúncies, aquesta violació massiva dels Drets Humans. Per descomptat que la Xina posaria el crit en el cel i invocaria el seu dret sobirà i el principi de no ingerència en els seus assumptes interns. Però al segle XXI això no funciona. Tots tenim dret d’ingerència! No hi ha assumptes interns i potestats exclusives en una humanitat que és una.

La Xina fa por, per la seua potència econòmica i la capacitat creixent de represàlia. Però el que està passant amb els iugur no té nom i s’ha de denunciar. És semblant -salvant distàncies- al que va passar en algun moment amb els jueus europeus als anys trenta del segle XX, inclòs el desinterès dels coetanis no jueus.

La diferència és que no hi ha un objectiu d’extermini físic. Només repressió sistemàtica i a gran escala. Però recordem que l’Holocaust fou un procés gradual, en realitat l’expressió racionalitzada i moderníssima d’un designi que havia començat molt abans amb la no acceptació, la denigració, la discriminació i l’estigmatització. Amb la voluntat de destruir la diferència, d’acabar amb una identitat cultural, històrica, que feia nosa. Que era un entrebanc per al ple desplegament de l’honor i la glòria -i el progrés- de la Nació i la Raça superior. La història són les diferències, però també les semblances, i cal aprendre’n. Alerta, doncs.