Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

La rebel·lió dels rics

Gustau Muñoz

0

Manifestacions irades als barris benestants d’algunes ciutats, amb epicentre al barri de Salamanca de Madrid. A València, davant una caserna militar en desús, a l’Albereda. Amb l’assistència, per exemple, de Mayrén Beneyto, ex regidora del PP amb Rita Barberà, i filla de Bartolomé Beneyto Pérez. (Que fou fundador de les JONS a València). Tot en ordre. Com sempre la gent d’ordre al seu lloc. Un vent de fronda bufa als barris privilegiats, molt indignats perquè no poden anar al xalet de Xàbia i perquè a més han d’aguantar un govern de rojos que no perd els papers i actua amb eficàcia. Això dol. A més de la lectura semiòtica del lloc triat per a la concentració, que no és gens innocent o casual, com tampoc no son casuals algunes trobades. Hi ha coses que no es poden passar per alt. No son fets anecdòtics. Crits de “gobierno, dimisión” i “gobierno asesino” no són precisament clams de moderació, sensatesa o trellat. Responen a un vell atavisme...

El vell atavisme d’anar contra un govern que no controlen les bones famílies de sempre, les elits conformades durant 40 anys de règim franquista. Un govern emanat de les urnes -seguint de manera impecable les regles del joc- que tanmateix no reconeixen, i del qual abominen. A València aquesta tirada és molt minoritària i circumscrita, però a la capital del capital -a Madrid- l’ombra del motí d’Esquilache sembla que és allargada, segons informacions i filmacions dignes de crèdit.

D’on ve aquesta ànsia d’atiar la discòrdia civil? De fer inviable la sintonia cívica en raó d’una situació d’emergència? Aquesta sintonia tan necessària s’observa en moltíssims barris i ciutats, en pobles i municipis mitjans, en tot d’ambients de treball i, per descomptat, entre els servidors públics que han estat en primera línia, començant per metges, infermeres, auxiliars, policies, bombers, conductors d’ambulàncies, i un llarg etcètera.

És una bona pregunta, una pregunta escaient, aquesta de qui i per què atia la discòrdia. La dreta privilegiada dels barris pijos s’omple la boca amb la paraula Espanya i oneja la bandera, però són els primers que la fan difícil i fins i tot inviable. Trenquen els lligams, sabotegen la solidaritat comunitària. Els importen molt més els seus privilegis que la suposada pàtria.

Aquesta actitud de rebentar-ho tot –“gobierno dimisión”, “gobierno asesino”- no té res a veure amb la crítica raonable i raonada. Evidentment que el govern ha comès errors. Igual que els altres governs occidentals ha hagut d’improvisar i resoldre els problemes sobre la marxa. Ningú havia previst una pandèmia com aquesta. És molt infantil acusar ara, amb la perspectiva actual, uns i altres d’imprevisió o d’errades monumentals. Les equivocacions estan molt repartides en tot cas. La gestió dels governs de la Gran Bretanya, de França, Holanda o Suècia no són impecables. Tampoc la dels governs d’Itàlia i fins i tot d’Alemanya (el que millor se n’ha eixit, però per raons que caldria analitzar a fons). No diguem ja la barbaritat de les reaccions de Trump o Bolsonaro, que han fet una gestió desastrosa i han provocat moltes morts que es podien haver evitat.

I tanmateix, Trump i Bolsonaro -populistes d’extrema dreta de nova generació- son el far i la guia de la dreta espanyola de Vox i el PP (i un sector de Ciudadanos). La seua base social, però, no en diu res i es dedica a atacar amb ràbia al govern d’Espanya, que ha comès errors, sí, però no els que ells diuen, els que a ells els couen.

La gestió informativa, amb els uniformats a les rodes de premsa, va ser un error. La sensació d’assumir competències alienes i recentralitzar que varen difondre algunes mesures i declaracions, va ser un altre error. L’escassa interlocució inicial va ser-ne un tercer. Però tots aquests errors s’han matisat i esmenat. La gestió de conjunt del govern de Sánchez ha estat acceptable, i en termes comparatius molt acceptable. S’ha contingut l’epidèmia i s’han salvat moments crítics, situacions angoixants, conjuntures terribles. Hi havia moltes incògnites sobre la malaltia i el seu desenvolupament. Hi havia escassedat de materials imprescindibles. El comportament del sistema sanitari i del seu personal ha estat exemplar. La disciplina de la població, encomiable. L’activisme dels professionals i dels investigadors, la solidaritat ciutadana, de primer nivell. La planificació del confinament i de la retirada progressiva de les restriccions, raonable.

Lliçons de cara al futur? Moltes. Que cal comptar amb aquest tipus de situacions d’emergència sanitària i que cal potenciar la sanitat pública (atenció primària i hospitalària), que cal vigilar la gestió de les residències, que cal produir ací el material necessari en situacions d’emergència, i disposar de reserves estratègiques. Que cal comptar amb plans de contingència davant amenaces versemblants i malauradament previsibles.

Però davant de tot això, els rics privilegiats dels barris pijos d’Espanya, començant pel barri de Salamanca de Madrid, que imiten el que fan els ultra-trumpistes més irracionals als EUA en una dinàmica tan al·lucinant que fins i tot arriben a encarar-se i a insultar metges i infermeres, enarboren la bandera de la subversió dels poders legalment constituïts. Legalment, sí, però també legítimament. Un matís molt important. Legalitat i legitimitat no sempre coincideixen. El govern actual és legal i legítim.

Probablement hi compten dues coses en l’actitud de reacció que contemplem. Una, que un govern no controlat pels de sempre ha fet una gestió bastant raonable de la crisi, tot i les inevitables improvisacions davant una situació inèdita o les errades apuntades. I una altra -pense que sobretot-, la premonició que les coses ja no seran com abans. Que alguns privilegis perillen. Que la gestió post-crisi amb un govern com l’actual faria difícil tirar pel dret d’una desregulació laboral encara més radical, l’exacerbació de la precarietat i l’eliminació de requeriments socials i ecològics per tornar a l’acumulació salvatge, a l’apogeu de la privatització, a l’especulació immobiliària i als beneficis extraordinaris. Als privilegis, en definitiva, d’unes minories -elits extractives- que viuen en barris exclusius, freqüenten clubs, escoles i universitats privades, tenen apamats els mecanismes de reproducció i sobretot controlen l’accés als alts nivells del funcionariat, de la judicatura, de l’Estat profund. Que s’omplen la boca amb la paraula Espanya però que en son els primers enemics, perquè la fan molt difícil i de vegades fins i tot inviable. I davant aquesta premonició, que inclou també la hipòtesi d’un reajustament del poder territorial a Espanya, la possibilitat d’aprofitar el malestar difús que provoca una pandèmia i les restriccions inevitables, ofereix una oportunitat que partits i dirigents irresponsables -a anys llum de l’actitud de l’oposició portuguesa, per exemple- creuen que no poden desaprofitar.

La base social de la dreta no arriba al 30% de la població. Amb el poder econòmic i mediàtic projecten hegemonia. Amb la llei electoral anterior a la Constitució (és del 1977) basada en la província s’asseguren molts escons. Amb rebombori i avalots als carrers pretenen soscavar la confiança ciutadana. Tal vegada sobrevaloren les seues possibilitats.

Etiquetas
stats