eldiario.es

9

Emancipación tardía y precaria

Mi amigo Luis nos contaba con gran alegría en uno de nuestros encuentros navideños que por fin se va a emancipar. Lejos de irse a una casa recién reformada en la ubicación de sus sueños, se muda a la casa de su abuela. Ella, que ya está mayor, se va a casa de uno de sus hijos y le deja a Luis el hogar donde ha vivido siempre. El trato con el que abre su proyecto de vida en solitario a los 27 años es que cuide de la casa, la mantenga intacta y pague las facturas. Yo ya había estado allí antes: es esa típica casa de abuela, empapelada de arriba abajo con fotos de hijos y nietos en momentos importantes, candelabros y cortinas horteras, a juego con el gotelé de la época de la polca.

En el grupo de amigos nos reíamos al imaginar la próxima fiesta en casa de Luis, brindando junto a la foto de graduación de su madre. “Lo que tenéis es envidia, que yo al menos me puedo ir de casa”, nos decía. Y lo cierto es que razón no le faltaba. El resto seguimos soñando con nuestra emancipación, aunque no era esa exactamente la forma en la que la imaginábamos.

Hablando estos días sobre la noticia de Luis, con frecuencia escuchaba comentarios del tipo: “Si es que en casa de vuestros padres vivís muy bien, los jóvenes de hoy en día no os queréis emancipar”. No os digo yo que no haya casos, pero os aseguro que la situación es bien distinta. España se sitúa a la cola europea de la emancipación juvenil. Según Eurostat, mientras que la media en la UE para salir de casa son los 26 años, en España nos emancipamos ya cumplidos los 29. No porque no queramos, sino porque no podemos.

Seguir leyendo »

Valentia

Vaig nàixer un dia de pluja. És curiós, els telediaris havien anunciat ‘mal temps’ per a eixe dia. Segurament no li havien preguntat als llauradors, o a la pròpia terra, assedegada que estava. En aquell moment encara no teníem el límit d'aigua disponible per persona i dia. Podies deixar-te l'aixeta oberta 24 hores i mai parava de brollar aigua, com si fóra un recurs infinit.

Teníem un clima suau. Els dies de molta calor podíem arribar als 35ºC, però era suportable. El que no entenia era perquè eixos dies els homes anaven igualment amb tratge i jaqueta a la feina. Després programarien l’aire condicionat a 17ºC, fent que la resta de treballadors, sobretot elles, moriren de fred a l’oficina.

Tampoc entenia que a l'hivern posaren estufes a les terrasses per tal que la gent poguera estar fora, sense cap altra manera de mantindre la calor que un para-sol. Vos imagineu? I els fanals, això també és digne de recordar. València va arribar a ser la ciutat amb més contaminació lumínica de tota Europa, el que deixava a la gent al·lucinada quan ho veia des del cel.

Seguir leyendo »

Ludopatia, no és una qüestió de jocs

Tractem amb un problema de salut i social de primer ordre: la ludopatia. L'increment dels jocs legals afecta cada dia més els joves, inclús als menors de 18 anys. Ja no tractem d’un problema en creixement sinó d’una emergència que cal abordar sense dilacions. I com a prova aquesta dada: segons l’Associació Madrilenya de Psicòlegs, un de cada cinc adolescents a Espanya d’entre catorze i vint-i-un anys són addictes a les apostes, el que ens situa com el país europeu amb l’índex de ludopatia juvenil més alt.

Més dades: abans de la legalització de les apostes, en l’any 2011 els nous jugadors enregistrats menors de 26 anys representaven el 3,8% del total, mentre que en 2015 la proporció havia augmentat ja fins el 16%. Amb tot això, i com recentment el Consell Valencià de la Joventut i el Consell de la Joventut d’Espanya han remarcat en les seues resolucions sobre aquest tema, cal exigir a les autoritats que implementen mesures estrictes per a acabar amb aquesta alarmant tendència.

Recentment hem conegut que el Consell de la Generalitat ha elaborat un projecte de Llei que arriba ara a les Corts per a regular el joc i així protegir a la societat d’aquesta xacra. Esperem que s’imposen les mesures necessàries per a abordar aquest greu problema abans que arribe a un punt incontrolable. Cal ressenyar com en pocs anys mitjançant la publicitat en grans esdeveniments, sobretot esportius, o de referents juvenils, la proliferació d’establiments d’apostes per tot arreu o la fàcil accessibilitat per internet, sumat a la socialització de les apostes com a forma d’oci, han fet que el perfil de l'addicte al joc haja canviat d’un home d'entre 35 a 48 anys enganxat a les escurabutxaques a joves d’entre 18 i 25 anys que a més, a més, pertanyen a un perfil socioeconòmic mig-baix i baix.

Seguir leyendo »

Gerontocràcia

Amb els últims nomenaments del Consell i preses de possessió a les Corts Valencianes sembla que tenim ja clar quines persones formaran part del curs polític que arranca. La configuració d’estes institucions s’ha abordat per nombrosos analistes des de molts enfocaments diferents, però cap d’ells ho ha fet des d’una perspectiva jove. Potser perquè, com ara veurem –atenció, espòiler!– els resultats no són gens satisfactoris.

Segons dades del Padró, la població jove entre 18 i 30 anys representa un 12% del total. Traslladat eixe percentatge al total de les Corts, això suposaria un total de 12 butaques de les 99 amb què compta l’hemicicle. El resultat però, dista molt de la realitat. Només tres senyories tenen menys de 31 anys: Juan Carlos Caballero (PP), Jesús Salmerón (Ciutadans) i Aitana Mas (Compromís). Una representació que, per cert, ha empitjorat respecte a la legislatura passada, en la qual hi havia set diputats joves.

Diputats Corts Valencianes

Seguir leyendo »

Feliç dia de l’adultocentrisme

No, no és una errada. Hui, 12 d’agost hauríem de felicitar a la joventut pel seu dia internacional. Però com que estem de vacances, viatges, currant o buscant-nos la vida, potser rebre una palmadeta en ‘el nostre dia’ no siga massa representatiu.

El que sí que podem celebrar, perquè en aquests temps està de moda, és l’adultcentrisme. Aquesta cultura basada en entendre que les persones majors són éssers complets i savis, i que les persones joves estem encara en construcció i aprenentatge, i que per tant hi ha àmbits o temes sobre els que és millor que no parlem o prenguem part.

L’última expressió notòria d’aquesta moda adultocèntrica la va viure l’activista climàtica Greta Thunberg a finals de juliol, quan al ser convidada a l’Assemblea Nacional Francesa per parlar sobre l’emergència mediambiental, va ser insultada per certs diputats per la seua vestimenta, ridiculitzada per la seua curta edat o directament acusada de no tindre idees pròpies i d’estar sent manipulada per suposats lobbies ecologistes.

Seguir leyendo »

Ser adolescent no és gens fàcil

Ser adolescent no és gens fàcil. A les inseguretats dels canvis biològics s'uneixen els canvis socials que comporta passar de l'escola a l'institut. Els 12 anys marquen l'inici d'una etapa tan diferent que és estrany que no s'haja articulat un sistema públic d'acompanyament que facilite aquest procés. Perquè, malgrat les hores que passen a l'institut, és durant el temps lliure on s’acaben de configurar els seus valors i la seua visió de la realitat. Un temps lliure en què la família va deixant pas a la influència dels amics i les amigues, i el mercat, a través de les pantalles (mòbils, pel·lícules, televisió…), complementa la informació de com és el món i com actuar-hi.

Les famílies, en el seu benintencionat afany d'evitar perills i conflictes als seus fills i filles, intenten generar una zona de seguretat al seu voltant, omplint-la, si poden, d'activitats formatives i construint barreres que impedeixen, quasi del tot, estar-se al carrer. Les famílies es transformen en taxistes/guardaespatles/repartidors en horari de vesprada/nit.

Aquesta zona de seguretat s'acaba convertint en una zona de confort de la qual és improbable voler escapar. El món conegut. Els centres comercials són el millor exemple d'aquest espai segur. L'únic carrer, amb els corredors de l'institut, per on els deixem caminar tranquils. Però no oblidem que els i les adolescents “passegen”, “parlen” i “es “veuen”, també, en els nous carrers virtuals: les xarxes. Tenen molta vida fora del nostre control. Com sempre ha passat.

Seguir leyendo »

I ara, què?

Feia temps que li pegàvem voltes... - “I què farem després?”-. Una vegada finalitzara el nostre pas pel Consell Valencià de la Joventut volíem continuar posant el nostre granet de sorra. Però com? Un dels temes que més ens va ocupar era el del silenci mediàtic sobre les qüestions que afecten a la joventut. Rarament es parla de joves i quan es fa sol ser de manera negativa o amb una mirada condescendent.

Per això vam trobar la necessitat de crear una plataforma que posara el focus en les persones joves i introduira en l’agenda les qüestions que els afecten. Qüestions que parlen de l’encaix que té la joventut en la societat actual, com ara: Com consideren els poders públics a les persones joves? Els reconeix com a ciutadans de ple dret? I la societat? Quin paper juguen els mitjans de comunicació? Té la joventut al seu abast eines que garantisquen la seua autonomia i independència? Quines són les principals problemàtiques que troba per a construir el seu projecte vital i com respon a aquestes? Es mobilitza o es resigna?

Amb més preguntes que respostes, encetem este espai on parlarem de les situacions en què es troben les persones joves en temes com l’emancipació, l’ocupació, la cultura o la igualtat, entre altres, tenint en compte l’heterogeneïtat del col·lectiu. Atendrem a projectes i moviments promoguts per les persones joves –com el recent Fridays for Future–, així com a bones pràctiques i experiències exitoses en matèria de polítiques de joventut de les diferents administracions. I, per últim, també donarem visibilitat a joves que siguen referents en diferents camps, donant així a conèixer models d’identificació alternatius als imposats mediàticament.

Seguir leyendo »