eldiario.es

9

Gerontocràcia

Amb els últims nomenaments del Consell i preses de possessió a les Corts Valencianes sembla que tenim ja clar quines persones formaran part del curs polític que arranca. La configuració d’estes institucions s’ha abordat per nombrosos analistes des de molts enfocaments diferents, però cap d’ells ho ha fet des d’una perspectiva jove. Potser perquè, com ara veurem –atenció, espòiler!– els resultats no són gens satisfactoris.

Segons dades del Padró, la població jove entre 18 i 30 anys representa un 12% del total. Traslladat eixe percentatge al total de les Corts, això suposaria un total de 12 butaques de les 99 amb què compta l’hemicicle. El resultat però, dista molt de la realitat. Només tres senyories tenen menys de 31 anys: Juan Carlos Caballero (PP), Jesús Salmerón (Ciutadans) i Aitana Mas (Compromís). Una representació que, per cert, ha empitjorat respecte a la legislatura passada, en la qual hi havia set diputats joves.

Diputats Corts Valencianes

Si analitzem l’organigrama del Consell les dades són igual de decebedores. Tot i l’augment en el nombre d’alts càrrecs, en tot l’organigrama del Consell només trobem a 4 persones joves: el Secretari Autonòmic d’Igualtat i Diversitat, els Directors Generals de Transparència i Atenció a la Ciutadania, i d’Infraestructures de Serveis Socials, i la Directora General de l’Institut Valencià de les Dones. Tenim doncs una presència juvenil merament testimonial tant al Parlament com al Govern valencià amb només un 3% del total de membres en ambdós casos, una xifra que està molt allunyada del que correspondria pel seu pes poblacional.

Alts càrrecs

 

Molts pensaran que això no té cap importància; que allò important és que es facen bones polítiques o que els llocs de poder estiguen ocupats pels més preparats, sense importar el qui. Són els mateixos que es posicionaven en contra de les llistes electorals paritàries entre sexes, perquè allò que ha de valorar-se és el mèrit i la capacitat –donant a entendre, per tant, que si hi havia poques dones al Congrés abans de la Llei d’Igualtat de 2006 era perquè eren menys capaces o estaven menys preparades que els homes–.

El propi Albert Rivera en un famós discurs mal copiat a Obama, afirmava que ell no veia joves, ni majors; ni dones, ni homes; ni gent de camp, ni gent de ciutat. Que ell només veia espanyols. D’esta manera negava conflictes d’interessos que sens dubte existeixen entre grups poblacionals que tenen necessitats diferents i que parteixen de diferents llocs. Negava que a l’hora d’elaborar uns pressupostos cal triar en quin grau s’incorporen les necessitats d’uns o d’altres.

I ací entra un concepte clau del qual ve parlant el sociòleg i politòleg Domingo Comas des de fa quasi vint anys: “la negació de la joventut”. Es parla de la joventut com una etapa transitòria, però no se la considera com una categoria social amb necessitats específiques, de manera que aquestes últimes es neguen. I açò té greus conseqüències en la formació de ciutadania i en el reconeixement i l’acompliment dels seus drets.

En este cas, la negació de la joventut es materialitza en la infrarepresentació en el camp polític. Una infrarepresentació que sens dubte té conseqüències en la defensa dels seus interessos: com que no estan en els espais de presa de decisions les seues necessitats queden relegades davant d’altres prioritats polítiques o davant de les demandes d’altres sectors poblacionals. Així, el jove és el col·lectiu que més malmés ha eixit de la crisi, el que més poder adquisitiu ha perdut, el que major precarietat laboral pateix i el que en major risc d'exclusió es troba actualment. Potser si comparem la grandària de la borsa de vots dels joves amb la dels babyboomers i dels pensionistes arribem a alguna conclusió.

Com déiem anteriorment fer política és triar entre prioritats. I per a posar eixes prioritats damunt la taula cal que els joves estiguen presents. Quasi ningú posa ja en qüestió les llistes paritàries entre homes i dones... necessitarem també una quota per a persones joves?

Però no només això, a banda d’estar en els espais de presa de decisions perquè es tinguen en compte els seus enfocaments i necessitats, els joves també necessiten trobar referents en la política en qui sentir-se identificats. Polítics amb els seus hàbits, les seues maneres de parlar i de relacionar-se. Polítics amb qui compartisquen valors i experiències vitals.

Als Estats Units trobem un molt bon exemple. La congressista Alexandria Ocasio-Cortez, de 30 anys, ha connectat amb una generació que estava totalment allunyada de la política. I ho ha fet introduint a l’agenda els temes que li preocupen, com ara el canvi climàtic, el feminisme, la qualitat de l’ocupació o el sistema públic de salut. Però sobretot, ho ha fet comunicant de la manera en què ho fan els joves, perquè ella bàsicament n’és una més.

Com deia l’escriptora Kate Millet en la seua reconeguda tesi ‘Política sexual’, el patriarcat es recolza en dos principis fonamentals: “el mascle ha de dominar a la femella i el mascle de més edat ha de dominar al més jove”. Ens trobem doncs en una gerontocràcia, en la que el poder de la classe governant augmenta amb l’edat, de manera que el més vell és el que té més poder. La justificació –ja des de l’Antiga Grècia– es troba en l’acumulació d’experiència o en la major racionalitat en la presa de decisions per part dels majors.

Només cal repassar qui són els màxims representants de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València, el Port de València, la Sindicatura de Greuges, el Consell Valencià de Cultura o l’Agència Valenciana de la Innovació (!) –entre d’altres– per fer-nos una idea del compliment dels dos principis dels quals parlava Millet. I el mateix passa en altres camps com l’econòmic o l’universitari.

D’alguna manera té cert sentit, ja que com hem sentit tota la vida l’experiència és un grau. De fet, no estem proposant ací fer tabula rassa i iniciar una ruptura generacional; ens perdríem gran quantitat de sabers i coneixements, d’actituds i aptituds. El que no podem acceptar és que ens deixen fora, que ens continuen tractant com a menors d’edat.

Perquè per un costat, les persones més grans no prenen bones decisions pel simple fet de ser-ho. De fet, sembla que ells no hagen de passar eixes proves de mèrit i capacitat com sí que ho han de demostrar els que no han estat abans en espais de poder –dones, minories ètniques, persones amb discapacitat,  i també joves...–. Per altre costat, perquè caminant com estem cap a una societat on la tecnologia avança a passos agegantats, potser siguen els joves els més preparats per als reptes que venen. Però sobretot per una raó encara més important, perquè la igualtat entre les persones –independentment de l’edat– és un dels pilars en què es fonamenta la nostra democràcia.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha