La polèmica eterna: una nova batalla de València?

Abans de la seua dimissió, Joan Cotino, expresident de Les Corts, va pronosticar que si governava un tri-partit progressista València es convertiria en un niu d’independentistes d’ací a deu anys.  Si bé és cert que la dècada no ha transcorregut encara, ja es poden analitzar les derives que la polèmica sobre l’independentisme i el nacionalisme ha tingut al País Valencià.

La coalició de govern està formada finalment per dos grups polítics: el PSPV i Compromís. El primer, que és al que pertany el President de la Generalitat, Ximo Puig,  és un partit declarat a nivell estatal com a federalista, que sempre s’ha manifestat contrari a la independència dels diferents territoris que actualment conformen l’estat espanyol. El segon en discòrdia, és obertament valencianista i no existeix fora d’aquest territori,  en el seu manifest afirma: “no estem ací per a forrar-nos, ni tampoc per a fer mèrits davant de Madrid. Estem al servei de les valencianes i els valencians”.  Cap dels dos ha manifestat el desig de convertir  l’autonomia valenciana en un estat. No obstant això, però, des del PPCV i Ciudadanos els han acusat, principalment a la Coalició Compromís, d’un nacionalisme perillós, mentre que l’agrupació Som Valencians,- que recull el valencianisme conservador i no té representació a Les Corts- els acusa de pro-catalanistes.

Aquesta amalgama identitària que existeix al País Valencià no ve de nou, els sociòlegs afirmen que existeix un conflicte identitari que els valencians arrastren des dels començaments de la Transició democràtica. El valencianisme va sorgir als anys seixanta de la mà de certs col·lectius intel·lectuals i cívics com un moviment de recuperació de la cultura pròpia per fer front a un regionalisme folklòric subordinat al centralisme espanyol, i es va consolidar amb l’obra de Joan Fuster ‘Nosaltres els valencians’. El moviment valencianista va ser, aleshores, i també ara, vist com una amenaça per les forces polítiques de la dreta i el centre-dreta. Tant és així, que en cobrar protagonisme un partit valencianista com la Coalició Compromís les critiques envers el nacionalisme han sigut ferotges.

Crítiques al valencianisme

Les cares més visibles del PPCV s’han llençat a afirmacions com la de Rita Barberá, publicada pel diari El Mundo en juny, sobre el PSOE: “li està fent un flac favor a Espanya per eixa radicalitat en la que està entrant, fent possible que l’àmbit del sobiranisme independentista català arribe fins al límit de Murcia”. Amb això es preocupava pel pacte PSPV-Compromís, i en la mateixa línia l’actual lideresa del partit a València, Isabel Bonig, deia a Las Provincias que “la comunitat no pot permetre’s que Puig siga el tonto útil necessari per a què governen radicals i pancatalanistes”. Fins i tot, un assessor de l’antic govern de Barberá, Nacho Pou, va acusar falsament Joan Ribó, l’actual alcalde de València, de retirar una bandera espanyola. Però, la bandera encara es troba present al port de València, tal com publicava aquest periòdic fa dos mesos.

Toni Subiela, portaveu de Ciudadanos a Les Corts, creu que Compromís “no reconeix ni respecta” els símbols espanyols, igual que “qualsevol altra cosa que no entre dins del seu fanatisme nacionalista”. Des del partit nascut a Catalunya que es mostra a favor de la unitat d’Espanya i radicalment en contra del dret a decidir i la Independència, veuen el nacionalisme com un problema en sí mateix que “mai deixa veure els vertaders problemes de la societat”. Per això, Subiela afirma que “Compromís haurà de tractar de veure més enllà dels seus fanatismes catalanistes per a intentar governar”.

Igualment, la lideresa del partit a Les Corts, Carolina Punset, es mostrava al Ple d’investidura del nou President de la Generalitat, preocupada per tindre un Conseller d’Educació valencianista perquè segons ella desvirtuaria el castellà en l’escolarització i condemnaria als xiquets dels pares sense recursos a “aprendre espanyol per osmosi, mitjançant la televisió”.  Açò ho deia en referència al programa educatiu d’Immersió lingüística aplicat per la Generalitat Valenciana, que facilita als alumnes no valencianoparlants, a partir de la voluntat manifestada pels pares/mares o tutors, estudiar en valencià per a que puguen assolir una competència lingüística en la llengua que no els és habitual en el seu entorn familiar.

De la mateixa manera, des de Som Valencians es mostren preocupats per les polítiques educatives de Vicent Marzà perquè, tal com explica el seu secretari general Jaume Hurtado, consideren que defensa un “projecte imperialista” dels Països Catalans, i l’annexió dels valencians al mateix. 

L’última reivindicació anticatalanista ja és, fins i tot, personalitzada cap al nou conseller d’Educació, perquè fa un any va mostrar a Ràdio Terra una opinió favorable als Països Catalans i a la independència de Catalunya, fet que els mitjans i agrupacions polítiques conservadors estant traient a relluir constantment durant els últims dies.

El partit nacionalista Compromís, però, és el que menys insisteix en qüestions de símbols i banderes. De fet, Ribó ha afirmat en diverses ocasions estar cansat d’aquestes lluites, a una entrevista en Las Provincias afirmava: “el tema de les banderetes m’avorreix, ni estelada ni sense estelar, cadascú que porte la que vulga”. Malgrat les declaracions dels diversos membres de Compromís en aquesta mateixa línia, la premsa conservadora d’ABC, així com Las Provincias, entre d’altres, han insistit en la deriva “catalanista” de l’agrupació taronja amb articles com “El programa que oculta Compromís: autodeterminació, quatribarrada i català” o “Estelades en la Plaça”.

L’anticatalanisme com a instrument polític

L’única força independentista existent al País Valencià actualment  és la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que ni tan sols té representació a Les Corts o a ajuntaments de grans ciutats, malgrat que sí està present a alguns municipis com Biar.  L’organització incideix en el sentiment de pertinença als Països Catalans i l’autodeterminació, dues opcions polítiques que es criminalitzen des d’alguns partits, i també des d’alguns mitjans de comunicació.

La CUP es defineix com una organització política assembleària d'abast nacional, que s'’estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals.

No obstant, existeix a l’estat espanyol i al País Valencià un sentiment de intolerància cap a aquestes opcions polítiques, per un anticatalanisme que ve d’anys enrere, de Las Provincias de Consuelo Reyna i la batalla de València. En el tardo-franquisme va nàixer el conflicte pels símbols d’identitat i es va convertir en una lluita civil, política i cultural entre les forces de l’anticatalanisme pro-espanyolista,  amb el suport de forts poders polítics i econòmiques, i el valencianisme progressista molt lligat a l’herència cultural compartida amb Illes Balears i Catalunya, de resposta antifranquista.

El conflicte en gran mesura va ser una estratègia política de la dreta tardo-franquista per a frenar a les forces progressistes i que, sembla, s’està tractant de reviscolar a hores d’ara. No obstant, i segons sociòlegs com Gil Manuel Hernández o Maria Albert Rodrigo, la  identitat valenciana es composa majoritàriament de filiació espanyola amb contestació anticentralista. El que trenca amb el fantasma de l’independentisme.  Així mateix, la societat valenciana és diversa en la seua identitat i també acull un sector pro-espanyolista, un nacionalisme valencià en sentit estricte i un nacionalisme d’àmbit “Països Catalans”  que rebutja la relació amb Espanya.

Segons l’expert Francesc Viadel, però, l’anticatalanisme és encara “una manifestació virulenta de fanatisme polític, una de les cares més amargues del nacionalisme espanyol, l’expressió política d’una resistència al canvi i a la modernització que, això no obstant, reivindica el contrari”. El conflicte identitari al País Valencià es nodreix d’aquest anticatalanisme que ha permès durant més de dues dècades de govern popular enaltir el discurs d’un valencianisme regionalista subordinat al nacionalisme espanyol , i basat en, com deia Francisco Camps “posar València en el mapa” mitjançant obres faraòniques.

El discurs dels símbols encara està en l’àmbit polític i comunicatiu com un dels primers recursos, no per frenar la batalla, sinó per usar la identitat com a arma. Mentrestant trobem una Generalitat Valenciana ofegada pels deutes heretats i infra-finançada: els valencians representen un 10’7% de la població, però la inversió destinada al País Valencià només representa un 8%. Fran Ferri, síndic del grup parlamentari Compromís ha qualificat recentment aquesta situació de “inacceptable” i de difícil d’acceptar  si tenim en compte el “dèficit d’infraestructures per la manca d’inversions dels diferents governs centrals en les últimes dècades, i pels efectes demolidors del sistema de finançament”.