eldiario.es

9

“La carta sentimental del valencianisme anticatalanista del PP ja no fa efecte”

Lluís Català (Alacant, 1972) és professor associat al Departament de Sociologia II de la Universitat d’Alacant i consultor a una empresa d´estudis de mercat. S´ha doctorat amb una tesi sobre la identitat nacional a l´esquerra valenciana: El cas valencià: discursos polítics sobre la identitat valenciana entre els militants de base del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE

Lluís Català.

Lluís Català.


 

«El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, va dir Joan Fuster. Serà el País Valencià?

Home, cenyint-se a la sentència, si et refereixes a si pot triomfar a curt termini l’esquerra, crec que sí, perquè les dades demoscòpiques així ho indiquen, i també el nivell de fartera que duu a sobre el ciutadà valencià. Jo crec en eixa sentència, perquè a la dreta no li ha interessat mai ni la llengua, ni la cultura, ni el ciutadà, sinó els interessos privats de les oligarquies i els elements parasitaris que han trobat en aquesta terra un paradís. Ara bé, un govern d’esquerres conduiria a un avanç decisiu de l’autogovern o dels hipotètics drets nacionals dels valencians? Complicat. Complicat, perquè la correlació “nacional” de forces al País Valencià està molt desequilibrada a favor de la idea d’Espanya. Enquesta rere enquesta es constata que el valencià se sent sobretot espanyol i després valencià, però és una valencianitat normalment subordinada a l’espanyolitat. Això vol dir que el tripartit, quadripartit o la configuració d’esquerres que siga tindrà legitimitat per a anar un poc més enllà (gens complicat després d’aquests 20 anys), però el nivell de tolerància no és molt elevat i el desig sobiranista tampoc, i per tant, és difícil que passem a un País Valencià a l’alçada de les nacionalitats històriques, que seria una mesura acceptable per parlar de ‘ser o no País Valencià’. Açò no és Catalunya.

Hi ha suport entre l’esquerra valenciana a un hipotètic projecte de Països Catalans?

A un projecte explícitament polític? En absolut. PSPV-PSOE, EUPV i Bloc es cuiden molt de fer manifestacions en aquest sentit. En les declaracions ideològiques congressuals es parla, sí, de lligams lingüístics, culturals, d’intercanvis econòmics a partir de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani... però el terreny polític és una altra qüestió. Home, emparant-se en una perspectiva voluntarista, tant Bloc com EUPV sí que diuen en algun document que estarien oberts a establir llaços federatius amb els territoris amb els que compartim llengua, cultura i potser espai econòmic, però sempre que eixa fóra la voluntat del poble (i de moment està molt lluny de ser-ho). Potser en el cas d’EUPV això s’ha explicitat més, perquè té un discurs fusterià menys revisat. De tota manera, els Països Catalans com a nació política amb tot el que això comporta té ja poc recorregut entre les formacions polítiques de l’esquerra i centreesquerra parlamentària valenciana.

Un govern d’esquerres, atendria la demanda dels votants impulsant el valencianisme des de la Generalitat?

Ja dic que sí, perquè superar el que ha fet el PP és ben fàcil, però sempre amb el sostre del qual he parlat (el sostre de la identitat dual valenciana estatal-autonòmica, que no qüestiona la unitat d’Espanya) i més si el PSPV-PSOE forma part de la coalició de govern amb una posició hegemònica.

És correcte etiquetar al Bloc com un partit "catalanista"?

A hores d’ara i després de la revisió del discurs nacional que van fer des del final dels noranta fins al principi del segle XXI, diria que no. El Bloc reivindica clarament el marc nacional estrictament valencià i totes les seues fidelitats van en aquesta línia. Van acceptar com a pròpia la revisió de Joan Francesc Mira, que era una mena de tercera via amb un llenguatge i arguments més comprensibles per a la militància nacionalista valenciana (eren/són unes bases d’esquerres i no van digerir massa bé la tercera via inicial d’Eduard Mira, Damià Mollà, Vicent Franch, Agustí Colomer, etc.). Aquesta revisió trenca amb els principals axiomes fusterians (especialment, que els Països Catalans són una nació política perquè constitueixen un marc cultural homogeni, i que el nacionalisme ha de ser d’esquerres) i adapta estratègicament el seu discurs a allò que millor pot tolerar la població valenciana des d’una perspectiva nacionalista perifèrica. Tot això sense qüestionar la unitat de la llengua, clar. El discurs oficial del Bloc és “amb els catalans, compartim llengua, però no nació”.

Tal com diu el PP, un eventual tripartit, treballaria a favor del independentisme català?

Quan u sent aquestes declaracions fa uns dies, té la temptació de riure, però després reflexiones un poquet, fas una mica de retrospectiva, i tens clar que són les mateixes eines mobilitzadores de sempre, les mateixes que al final dels setanta, les mateixes que a meitat dels noranta... I això ha implicat joc brut, tensió... El PP ha vist en altres ocasions que la carta sentimental del valencianisme anticatalanista funciona entre el seu electorat i, ara que veu a prop la derrota, es remena per a no caure tocant totes les tecles. És un símptoma clar de que la ferida és percebuda com a profunda en la dreta i que es veuen fora de les institucions. Ara bé, a hores d’ara, aquest discurs té menys efecte que fa uns anys, precisament perquè la majoria dels actors de l’esquerra han matisat les seues posicions, són menys bel·ligerant en aquest terreny i, per tant, l’elector té complicat identificar l’estat d’alerta (això de “que venen els catalans a envair-nos!”), m’imagine que més encara generacions joves que no han viscut aquells conflictes.

Pot tindre èxit electoral el fantasma del catalanisme reviscolat pel PP?

Jo crec que no, perquè l’erosió del vot del PP és massa profunda i perquè, com he comentat, en la conjuntura actual ja no té el mateix impacte aquest discurs; el potencial elector del PP no veu al carrer eixa amenaça. A sobre, hem d’afegir les altres opcions de dreta i centredreta que tenen un discurs nacional semblant al del PP i que ja s’ha comprovat en les eleccions europees que estan en disposició d’arrapar un bon grapat de vots.

Coneixent part de la seua militància, què pesa més dins del socialisme valencià, el PSPV o el PSOE?

Bé, encara hi ha un discurs dins de l’organització que parla de “dues ànimes”, l’ànima PSPV i l’ànima PSOE, que es traduiria com “l’ànima valencianista” i “l’ànima espanyola o espanyolista”. Crec que en la direcció ha dominat durant molt de temps l’ànima PSOE perquè sinó no s’haguera pactat l’estatut del 2006 amb el PP en els termes en els quals es va fer, segurament en contra d’una part important de la militància. Es diu que Ximo Puig, l’actual Secretari General, representa eixa ànima valencianista i això fa que el conjunt del PSPV-PSOE tinga una altra orientació. Quan Jorge Alarte y Leire Pajín van intentar canviar el nom del partit pel de Partit Socialista de la Comunitat Valenciana, aquesta iniciativa va ser rebutjada pel 94% dels delegats, cosa que és ben indicativa dels llaços emocionals amb aquell històric PSPV valencianista. També està clar que el domini d’una o altra orientació depèn molt del territori. Per exemple, l’ànima PSPV està molt present a les comarques centrals (l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Safor...), però molt poc a l’Alacantí.

Alacant Ciutat i la seua zona d’influència critiquen el centralisme de València. És viable un projecte valencianista sense Alacant?

Açò és un tema una poc delicat, però procurarem tirar-nos una mica a la piscina, tot i que siga fins al melic. En un sentit semblant podríem preguntar-nos, és viable un País Basc sense Àlaba? Doncs no, perquè cap projecte nacional-territorial renuncia a la integritat del territori. Però, seria més fàcil el projecte nacional basc sense Àlaba? I tant que sí, perquè la proporció de sobiranistes augmentaria significativament. Aquí al País Valencià passa en certa mesura el mateix, però amb un projecte no tan sobiranista. Si a Alacant no és percebuda la valencianitat, això fa que la proporció de ciutadans valencians que es creuen el projecte valencianista siga menor. Recordem que d’Alacant cap al sud viuen un milió de ciutadans valencians... És a dir, l’impacte d’eixe territori sobre el conjunt del País Valencià és fins i tot major que el d’Àlaba sobre el conjunt del País Basc. La segregació territorial és una opció i això és el que es va fer a Irlanda el 1922. Però això implicaria l’assumpció del fracàs i crec que molts alacantins estarien encantats de la seua valencianitat si la interacció centre-sud fóra una altra, una de més equilibrada. Potser aquest hipotètic govern d’esquerres serà l’encarregat d’encetar un camí d’entesa territorial que culmine amb la tan anhelada vertebració, no només infraestructural, sinó també identitària.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha