Alfons Olmo, cantant de VerdCel: “La música valenciana pot morir d'èxit”

Alfons Olmo (Alcoi, 1976) és el vocalista de VerdCel. Va començar aquest projecte musical l’any 2000, però comprén també altres disciplines artístiques, com la poesia i la il·lustració juntament amb el seu germà Daniel. ‘De plantes, talaies i cims (i una aroma)’ és ja el seu seté treball.

Els compromisos queden clars en les seues lletres: el compromís amb el seu entorn natural i cultural; amb la seua classe, la treballadora, amb la societat que l’envolta i amb la que anhela, i també amb la identitat de la seua llengua i el seu país.

Pregunta: Per què un disc llibre?

Resposta: Teníem la possibilitat de desenvolupar diferents històries en diferents formats. Amb aquest volíem imitar un vinil, però hi havia moltes narracions i Daniel, que és il·lustrador, es va animar a fer les il·lustracions. El disc i el llibre s’entrellacen, però funcionen separadament, igual que les cançons del disc.

Com es relacionen el disc i el llibre?

No volíem subjugar una cosa a l’altra. En el llibre no figuren les lletres de les cançons fins al final, però els títols indexen el llibre. Els capítols fan de pont entre cançons, hi ha també històries paral·leles…

Hi ha moltes referències a la natura. A què es deuen?

Bé, jo sóc d’Alcoi i és un poble entre muntanyes. La natura atrau molt allí. Hi ha xiquets, jubilats, escalada, bicicleta… en els setanta hi havia moviments naturalistes… Hi ha un fort vincle en la zona.

Jo vaig estudiar geografia i la relació és de respecte. L’entorn natural de Verdcel és inspiració i respecte envers el medi.

Hi ha un aire a Miguel Hernández en les obres…

El compromís està implícit en les lletres, encara que no siguem pamfletaris. Hernández també tenia un compromís amb l’ètica i l’estètica. Qui diga que no fa política, fa la política de no implicar-se. És l’actitud més conservadora.

Però les lletres no són consignes explícites…

Hi ha vegades que tens ganes de pegar un colp en la taula. Nosaltres ho fem de manera més subtil. A través de les emocions, de la natura, de metàfores… Res no canvia sense desobediència. No insistim en el terreny pamfletari, però indirectament hi ha un missatge.

Altres grups, com ara Zoo, són més directes amb el missatge.

Ha d’haver-hi de tot. Nosaltres tenim un compromís ferm i explícit; el manifeste, jo. Però no necessite que estiga en cada vers, perquè entenc que la meua manera no és ni l’única ni la vàlida. Per això aposte més per una vinculació a la vida real, no sempre pense i reescric grafits damunt la paret. Canvies la forma com la vida que vius.

Pot semblar que ‘tanta vida sense vida’ no és una frase política, però és un crida, per exemple, a reflexionar sobre la sobreinformació.

Com veus el panorama musical valencià?

S’ha apostat per una certa sonoritat, per una cosa que ens ha indignat a tots, i això està bé. Però també és veritat que el monocultiu porta a la sequera. Hi ha diversitat, però és fràgil. Té una finalitat molt definida i pot morir d’èxit. Encara que ja no ens sentim tan sols.

Parles de ‘pares musicals’, com Ovidi Montllor, Raimon… Què signifiquen per a vosaltres?

Bé, Ovidi és Alcoi i Alcoi és Ovidi; Raimon l’escoltaven els meus pares… té molta profunditat, no l’acabes mai. T’arriba perquè hi ha poetes del segle XV, lletres molt treballades… em permet aprofundir i recrear-me. I bo, Carles Dénia és un artista complet, va voler cantar flamenc i ho va fer, és mostra de treball, perseverança i passió. És bestial. Va començar a col·laborar amb nosaltres el 2010 i ara tenim la sort de preproduir el disc amb ell.

‘Andreu i el jardilet’ conta la història d’un home treballador en el camp… Què hi ha darrere?

Tot el disc és una mena d’existencialisme. Aquesta història és un homenatge metafòric a les persones que han treballat el camp, que tenen una relació de criança, de cultiu… com a metàfora de la vida i les seues etapes. També de les ciutats, la gentrificació, no voler envellir… Andreu accepta la seua vida i la seua mort i potser visca més intensament i, per tant, viu més.

De les cançons es dedueix que entens el camp com un entorn de bellesa, tranquil·litat i faena, en què es creen uns valors determinats…

Bé, jo hi veig una mica de filosofia, de reflexions sobre la vida, de valors. Quan veus la bondat la reconeixes. També pot estar en la ciutat. Les ciutats les fem els éssers vius i podem portar aqueixa harmonia de la natura, fer ciutats amables, accessibles per a la diversitat d’éssers humans que hi ha. No es tracta de diferenciar la dicotomia ciutat/natura, això ho vam fer en el primer treball… en aquest, conviuen.