Andreu Jerez: “Convindria que PP i Ciutadans feren una ullada a com estan reaccionant els partits en la resta d’Europa davant la ultradreta”

El periodista Andreu Jérez (Alacant, 1982) és editor i reporter en la redacció per a Llatinoamèrica de la televisió internacional alemanya Deutsche Welle. És coordinador, juntament amb Franco delle Donne, del llibre Epidemia ultra. La ola reaccionaria que contagia a Europa, que explica, país per país, el vertiginós ascens de la ultradreta. Des de Berlín, ciutat en què viu des del 2007, observa amb preocupació l’ascens de l’extrema dreta a Espanya i assumeix que Matteo Salvini és el líder més perillós del moviment ultra a la Unió Europea. “Les forces d’extrema dreta obtindran el seu millor resultat en unes eleccions europees, amb més escons que mai”, adverteix en aquesta entrevista feta per Skype.

Quines perspectives electorals té l’extrema dreta amb vista a les pròximes eleccions europees?

El que està bastant clar per les enquestes d’intenció de vot que van eixint és que les pròximes eleccions europees seran històriques, perquè les famílies socialdemòcrates i conservadores, que són les que han tingut més pes en el Parlament Europeu, cauran per davall del 50% dels vots. Aquest colp a l’anomenat bipartidisme tradicional s’instal·larà en el Parlament Europeu. Les forces ultres, euròfobes i ultranacionalistes, a la dreta de la democràcia cristiana tradicional, obtindran el seu millor resultat, amb més escons que mai. La pregunta que queda oberta és fins a quin punt aconseguiran superar les seues diferències.

En qüestions de política econòmica, les forces ultres presenten grans diferències. Si els principals partits ultres europeus aconsegueixen superar les seues diferències, això podria generar mecanismes d’obstacle en la legislació europea i qui sap si una desintegració del procés europeu. Veurem moviments tectònics en el panorama polític i electoral europeu després de les eleccions. Queda l’esperança que les diferències entre les forces ultres siguen tan grans que no aconseguisquen ser la segona força parlamentària, però tampoc cal subestimar el poder de l’odi.

En quin país europeu creu que és més perillosa la presència de l’extrema dreta?

És molt conjuntural, però crec que, ara mateix, la ultradreta més perillosa a Europa la representa Matteo Salvini a Itàlia, perquè ha assumit un lideratge de força promotora d’aquest front ultra europeu i té una posició molt rellevant en la política italiana, on hi ha hagut un terratrémol en el sistema de partits dels últims anys. Si les coses no canvien molt, molt probablement serà la força més votada en les pròximes eleccions europees i nacionals. Salvini és algú que té simpaties amb els grups neofeixistes, en alguns casos fins i tot utilitza una dialèctica que recorda molt el feixisme italià del segle passat. Sempre hi havia hagut una reacció una mica paternalista de les forces ultres europees cap a Salvini, perquè era l’aneguet lleig que mai aconseguia deixar de ser una mena de caricatura de líder ultra. Ara Salvini ja té una posició i una projecció de líder institucional, quasi presidencialista, que fa uns quants anys no tenia i és el que menys objeccions té a assumir unes dialèctiques determinades que li donen rèdits electorals. Ha assumit la bandera del lideratge del front ultra; caldrà veure quin impacte té aquest front europeu en cadascun dels països.

A quins moviments és més pròxim Vox?

El capítol del llibre dedicat a Espanya l’escriu Guillermo Fernández, professor de ciència política de la Universitat Complutense de Madrid, i es fa aquesta pregunta: on està Vox? Perquè dins de tot el fenomen ultra europeu, Vox és l’últim que arriba de manera electoralment rellevant. I, no obstant això, és el partit que més ràpid ha crescut. L’autor es pregunta si Vox se situa més en la tradició de les forces ultres de l’Europa occidental, com el Front Nacional a França o el Vlaams Belang a Bèlgica, o si més aviat està virant cap a les forces ultradretanes de l’Europa oriental, com pot ser el partit que governa a Polònia o Fidesz a Hongria. Arriba a la conclusió que, ara com ara, Vox ha sigut una mescla de tot, amb les particularitats espanyoles.

Quina estratègia de comunicació ha utilitzat Vox?

Han anat recollint diferents elements d’estratègies de comunicació, també ideològics i programàtics i, alhora, han usat les particularitats espanyoles, com per exemple les tradicions de la caça o dels bous. També l’assumpte de la mirada cap a la Guerra Civil que, encara hui dia, condiciona moltíssim la política espanyola i és un element que no existeix en tots els països europeus.

Hi afig l’element d’una estratègia comunicativa molt agressiva que mira més cap als Estats Units que no a països de l’Europa oriental o cap a Rússia. Determinats líders de Vox tenen una relació molt estreta amb l’ala dreta del Partit Republicà. Iván Espinosa de los Monteros ha dit obertament que té relacions amb l’ala trumpista. Sí que han pretés copiar algunes estratègies de comunicació en les xarxes socials, a la manera espanyola. Vox encara és un símbol d’interrogació, no sabem cap a on desembocarà i segurament la legislatura que ara comença serà clau per a desentranyar realment què és Vox.

En el cas d’Alternativa per Alemanya (AfD), crida l’atenció el paper de la dreta alemanya de contenció cap a l’extrema dreta, que contrasta amb el cas espanyol.

La diferència entre Alemanya i Espanya és clau. Ací, abans de les eleccions federals, tots els partits amb representació parlamentària van deixar clar que no entrava en els seus plans polítics fer cap pacte amb Afd ni a escala regional ni a escala federal, perquè com que és un país federal, hi ha molta descentralització del poder. Tampoc a escala municipal. La diferència és clara. Són contextos històrics diferents. Després del desastre de la Segona Guerra Mundial i del que va suposar tota la faena de recuperació de memòria històrica, es crea un pacte de postguerra en què tots els partits amb representació parlamentària arriben al consens que ni amb l’ultranacionalisme ni amb la xenofòbia es feia política ni electoralisme. AfD trenca aquest pacte i queda automàticament exclosa com una opció de coalició. Això podria canviar, sobretot a escala regional, però la veritat és que, fins ara, tots els partits amb representació a Alemanya es tanquen a pactar amb AfD, fan una mena de cordó sanitari.

Es podria discutir si és l’estratègia més adequada per a combatre aquestes posicions ultradretanes, perquè, quan parlem de cordó sanitari, ens referim a un cordó per a coalitzar, però també per a debatre. Són com l’aneguet lleig del parlament i potser aquesta estratègia no és tan adequada. En tot cas, és evident que el cas espanyol és totalment diferent. Ciutadans, que s’autodenomina partit de centredreta, s’obri a governar amb Vox i el Partit Popular, que seria l’opció més pròxima a la democràcia cristiana alemanya, es lliura als braços de Vox, no solament en possibles pactes de coalició, sinó també quant a la seua agenda i al seu discurs en molts casos.

Quines lliçons pot traure la dreta espanyola sobre el cas alemany?

Caldria fer la reflexió també de com es van generar els pactes després de la transició a Espanya, sabíem que hi havia un franquisme sociològic, però no sabíem quin era el percentatge. Ara ja podem posar una xifra amb l’existència de Vox. És molt irresponsable per part dels partits de centredreta entregar-se d’aquesta manera a un pacte amb la ultradreta espanyola. No solament a pactar, caldrà veure com reacciona el centredreta espanyol, perquè generalment, quan s’estableix una força d’ultradreta en un sistema parlamentari, les forces de centredreta giren molt cap a la ultradreta en aspectes polítics com, per exemple, política interior o política migratòria, veurem què passa amb les polítiques de gènere. Convindria que els partits de centredreta feren una ullada a com estan reaccionant els partits en la resta d’Europa si volem aprendre dels errors que s’han comés.

Quin paper fa Steve Bannon en el ressorgiment de l’extrema dreta a Europa? S’ha exagerat la seua rellevància?

A hores d’ara és clar que s’ha exagerat la capacitat d’influència que ha tingut Bannon a Europa. El que sí que és cert és que d’alguna manera va servir d’impulsor per a unes idees determinades. El gran impulsor del front ultradretà ara mateix és Matteo Salvini. Està intentant armar un front ultradretà amb una fracció única després de les pròximes eleccions europees. Crec que d’alguna manera l’arribada de Bannon a Brussel·les hi va servir de guia, però crec que els mitjans de comunicació, atrets pel sensacionalisme i per la morbositat que genera una figura com Bannon, han unflat una mica la seua capacitat d’articular aquesta unió d’ultradretes a Europa, perquè hi ha forces ultres europees que són molt poc inclinades a deixar-se controlar per una força que ve de fora d’Europa. El copresident d’AfD va dir que el pla de Bannon no va triomfar perquè Europa no és els Estats Units.

Vox ha mantingut una posició obertament bel·ligerant cap a la lluita contra la violència de gènere: és una cosa pròpia de la ultradreta espanyola o també és una cosa que comparteix la resta del moviment ultra a Europa?

La gran diferència entre Espanya i Alemanya en aquest terreny és que, en el cas d’Alemanya, la violència de gènere no està en l’agenda política. I això no significa que no siga un problema en aquest país, en què també hi ha assassinats masclistes. Com que no és un tema d’agenda, la ultradreta no el pot instrumentalitzar com una eina electoral. Vox adopta aquestes posicions tan extremistes perquè sap que li pot donar vots de l’home blanc, heterosexual i conservador.

No obstant això, el gran tret comú a tots els moviments ultres europeus és la islamofòbia.

És el comú denominador de la ultradreta europea, fins i tot en els països en què pràcticament no hi ha migració de països àrabs o islàmics, com és el cas de Polònia o Hongria, on el discurs islamòfob és enorme. És un discurs que, d’alguna manera, entronca amb la tradició antisemita centreeuropea: és la concepció del jueu com un càncer que degenera les societats europees. Hi ha un llaç psicològic molt gran: el musulmà és el nou jueu per a la ultradreta.

És igual quin percentatge n’hi haja en cada país, tots i cadascun d’aquests moviments rebutgen la immigració musulmana que, per a ells, és el principal enemic entre les migracions en general. I ací entren els discursos més paranoics, com pot ser el gran intercanvi poblacional de què es parla, que era una posició de les tradicions més marginals de la ideologia política a Occident fa cinc anys o deu i que s’ha incrustat en certs discursos de la ultradreta amb presència en el Parlament. És superperillós en el moment que t’adones que aquests discursos conspiranoics estan aconseguint rèdits electorals que s’acosten al 15 o el 20% dels vots. Sí que veiem patrons ideològics i discursius molt similars als patrons del nacionalsocialisme i del feixisme dels anys 30 del segle passat. Aquests paral·lelismes a mi em fan esgarrifances.

S’ha estudiat bastant el fenomen del ressorgiment de l’extrema dreta a Europa?

Hi ha molta gent que treballa sobre l’extremisme dretà des de fa anys, el que passa és que en general aquests estudis s’han quedat en l’àmbit acadèmic, que solen ser uns cercles que s’alimenten a si mateixos, però que no arriben al gran públic, que és qui està protagonitzant el ressorgiment de la ultradreta, perquè és qui vota. Precisament és el que intentem amb aquest llibre, combinar la divulgació periodística amb el rigor acadèmic per arribar al gran públic i explicar per què en els últims quatre o cinc anys hem assistit al ressorgiment dels moviments ultradretans com un fenomen pràcticament continental. Llevat de Portugal i Irlanda, en tots els països de la UE hi ha una opció ultradretana, ultranacionalista o euròfoba amb una presència estable i de dos dígits en els sistemes parlamentaris. Sí que s’ha estudiat, però no ha arribat al gran públic. Aquest intent modest de combinar periodisme i acadèmia pretén que la gent s’informe per què està tornant-se a votar de manera massiva opcions ultradretanes. A Alemanya en van ser 5,5 milions en les eleccions federals; això ha deixat de ser un fenomen marginal i ha esdevingut un fenomen massiu, i l’amenaça s’ha convertit en una cosa molt concreta, amb sigles, amb xifres electorals i amb programes molt concrets, ja no és aquesta posició marginal de fa cinc anys