“Cal ensenyar a les xiquetes que la tecnologia no té gènere o és femení”

Nuria Oliver (Alacant, 1970) va guanyar un premi nacional amb la seua llicenciatura en Enginyeria de Telecomunicacions, es va doctorar en l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), va treballar uns quants anys a la seu central de Microsoft als Estats Units, ha estat alt càrrec de Telefónica i ara treballa a Londres com a directora d’Investigació en Ciències de Dades de Vodafone.

Oliver ha visitat València per participar en “Dones i tecnologia: condemnades a entendre’s”, jornades organitzades pel PSOE per a abordar l’escassa presència femenina en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Pregunta. A les facultats d’informàtica estudien menys dones que en els anys 80.

Resposta. Així és, i en aquella època, daurada, les dones no hi arribàvem al 30%. És un problema multidimensional que s’ha d’atacar de 4 maneres. Primera, cal canviar l’educació formal, inclòs el pensament computacional, que inclou programar, però no és només programar. La tecnologia no ha de ser una optativa com ara. No és opcional viure en un món tecnològic i, a més, només la trien els xics. Segona, cal millorar l’educació informal. Els mitjans de comunicació, les pel·lícules, els llibres han de canviar, ja que només un percentatge ínfim de dones hi té papers protagonistes. Els joguets són més sexistes que en la dècada dels 70. Tercera, cal fer visible les dones en el sector perquè les xiquetes hi tinguen referències i no pensen que és un món alié a elles. I, finalment, cal evitar que les dones que han estudiat carreres tècniques abandonen les empreses o deixen llocs relacionats amb la seua formació per altres departaments, com ara màrqueting o recursos humans.

Les empresàries només gestionen el 4% dels diners invertits pel capital-risc en tecnologia, segons la Universitat de Stanford.

En l’emprenedoria pot haver-hi un factor addicional: hi ha estudis que troben diferències home-dona en l’aversió al risc. Sembla que l’educació predisposa el xiquet al risc mentre que el reprimeix en les xiquetes: la maldat amb un cert perill del primer és aplaudida i l’altra mal vista. Aquest element cultural, molt gran, fomenta l’aversió al risc. Emprendre és molt arriscat: el 90% dels projectes fracassa. Això, i el problema de base, que hi ha poques dones en carreres tècniques, explicaria la xifra.

Hi ha denúncies freqüents de masclisme i discriminació a Silicon Valley, el regne de la tecnologia.

Desgraciadament hi ha la cultura brogrammer, la combinació de brother, conjunt d’homes molt units i sexistes, i programmer, una cultura misògina i masclista 100 %. Gairebé tan important és ensenyar a les xiques que la tecnologia no té gènere, o si en té és femení, com ensenyar als xics que aquest camp és transversal i que vegen les xiques com a iguals. Això no passa als Estats Units. Conseqüència? Moltes dones abandonen les seues carreres en el sector no per problemes de conciliació, sinó per l’ambient tan dur i hostil.

Ha tingut problemes en la seua carrera per ser dona?

No, però he hagut de prendre decisions, sense a penes referents, que considere valentes. Per exemple, ara tinc una responsabilitat global en una multinacional i treballe des de casa, a Alacant, aprofitant les possibilitats i la flexibilitat que ens facilita la tecnologia. En Telefónica una de les meues primeres preguntes qüestionava la convocatòria de reunions, per a afers no urgents, a les huit de la vesprada. Cal ser valents per a fer preguntes, canviar coses i inspirar les dones perquè no es perda el seu talent.

La seua trajectòria com pot inspirar les estudiantes perquè opten per carreres tècniques?

El meu cas –el d’una persona normal d’una ciutat relativament menuda, Alacant– prova que qualsevol pot anar a la millor universitat del món, el MIT, treballar en les millors empreses o llicenciar-se en telecomunicacions sense enginyers en la família. I el meu camí va estar marcat per una conversació amb un amic del meu germà que estudiava aquesta carrera. És a dir, sense un referent, sense informació, és molt difícil prendre les decisions correctes. Per això m’agrada fer xarrades per a adolescents.