Crisi dels refugiats: “Ho anomenen tragèdia, haurien d’anomenar-ho massacre”
Ja és oficial: els programes de reassentament de persones refugiades han expirat. El termini que la Unió Europea va fixar perquè els països membres acolliren una part dels milers de refugiats que han anat arribant a les costes gregues, també.
Els compromisos assumits freguen el ridícul: els estats havien d’acollir de manera obligatòria 98.255 persones arribades a Grècia i Itàlia, segons els acords finals, encara que inicialment es van comprometre a acollir-ne fins 160.000. D’ells, només el 30% (27.600, segons l’últim informe de la Comissió Europea) han arribat als seus països d’acollida. El compliment varia en funció dels països. Els que van adquirir compromisos petits, com ara Malta, amb poc més de 100, han complit la seua paraula; altres com França i Alemanya s’acosten a la quota, mentre que Polònia, Hongria i Bielorússia s’han tancat en banda. A Espanya, a penes se n’han acollit el 13%.
Mentrestant, continuen arribant centenars d’embarcacions en condicions pèssimes carregades d’éssers humans que fugen de la fam, de la guerra i d’una infinitat de conflictes invisibles als ulls d’Occident. La majoria no podrien arribar sense ajuda. La Mediterrània s’ha convertit en un depredador insaciable. “Des de l’any 2000, han mort a la Mediterrània més de 38.000 persones. De les desaparegudes no es tenen dades. Dels que es queden pel camí, tampoc”. La xifra l’ofereix Manuel Elviro Vidal, un dels integrants de l’ONG sevillana Proemaid, d’ajuda professional per als rescats a la Mediterrània. La iniciativa va partir d’un grup de bombers andalusos que van decidir actuar quan van veure la foto de la mort d’Aylan, aquell xiquet sirià el cadàver del qual jeia en l’arena i que va fer la volta al món i va posar nom a una tragèdia que moltes vegades és també anònima. Des de llavors, prop de les costes gregues, han rescatat prop de 50.000 persones.
L’acord amb Turquia es va firmar sota l’excusa de frenar la pressió migratòria sobre Grècia i Itàlia. A canvi de 6.000 milions d’euros i més laxitud pel que fa als seus visats, el país governat per Erdogan s’encarrega de frenar l’arribada de refugiats a les costes europees i de ‘tornar’ els que posen un peu en el seu territori. Amb el tractat, la UE comença a distingir entre migrant econòmic i refugiat. Això suposa, apunta Elviro Vidal, la creació de classes i de diversos nivells de criminalització dels refugiats. Per al cooperant, el relat que s’ofereix és una perversitat. “S’intenta confondre una crisi humanitària amb un problema d’immigració il·legal. És la primera fal·làcia. Els mitjans apunteu a una tragèdia. Hauríem d’estar pensant en una massacre”, apunta, alhora que critica el discurs que tracta d’associar refugiats i terroristes per part dels partits europeus més xenòfobs.
“A Europa n’arriben el mínim –representen un 0,05% de la població– i es parla d’una invasió. Un terç són xiquets, un altre dones i la resta homes que fugen de la guerra. I es parla de crisi. Una Europa ultraenvellida té una gran oportunitat amb l’acollida de refugiats per a, per exemple, revitalitzar el seu sistema de pensions”, suggereix Vidal.
Des de l’entrada en vigor de l’acord, s’estima que les arribades s’han reduït quasi en un 90%, però, per a alguns experts, el tancament de fronteres suposa augmentar la perillositat de les rutes alternatives i reforçar les màfies. Segons Acnur, “provoca que els refugiats i els sol·licitants d’asil continuen recorrent a mitjans irregulars i perillosos per a viatjar i buscar la seguretat”. Mentre hi haja demanda, apunten els experts, a falta de vies legals per a demanar asil a la UE sense jugar-se la vida, les màfies oferiran els seus serveis, cada vegada més cars i perillosos.
El cooperant explica com operen les màfies a Turquia: “Es distribueixen en grups reduïts per la costa, cadascun amb el seu captador. Fixen preus en funció del temps, de l’equipament… I després boicotegen les eixides: intenten afonar les barques o els les donen en condicions pèssimes perquè s’espatlen al poc d’eixir, hagen de tornar i tornen a pagar”, conta.
Com passa en els aspectes en què actua la desigualtat, el gènere també és un agreujant. “Si hi ha algú més fotut que un refugiat, és una refugiada. La gran majoria de les que arriben han estat violades. I elles, quan van a creuar Líbia, ja ho tenen assumit” lamenta el voluntari. “Algunes fins i tot han pres anticonceptius” abans d’emprendre el viatge, explica.
Per al centenar de rescatadors de Proemaid que han treballat a Lesbos, una de les pitjors parts és l’arribada. Saben que després de salvar una embarcació queda una travessia llarga, un laberint burocràtic dependent de la voluntat dels estats i dels municipis amb vocació d’acollir. “Frustració” és la paraula que Manuel utilitza per a definir el sentiment, una cosa que treballen amb ajuda psicològica en l’ONG. “Veus que arriben en una barca en què no caben. Amb tot el seu patrimoni, que normalment és una bossa, una motxilla que han preparat en uns minuts. I sol ser la seua primera experiència en la mar. Després de tot el que porten durant el camí, que hagen intentat afonar-los en la mar… Arriben amb estrés posttraumàtic, a vegades amb atacs d’epilèpsia… però el pitjor són les hipotèrmies. Hi ha xiquets que arriben amb els peus amb necrosi. Se’ls han de tallar. I aqueixos dits no valen el que val tot Europa”.
