“Dir que tots els jutges són masclistes és una simplificació basta”

Ruth Rubio Marín és catedràtica de dret constitucional comparat de l’Institut Universitari Europeu de Florència i professora de dret a la Universitat de Sevilla. L’any passat, la seu del Tribunal Penal Internacional va anunciar la instal·lació d’un Mural de Llegat a la Justícia de Gènere (Legacy Wall) per a honrar a algunes dones i homes que han contribuït als avanços de la justícia amb visió de gènere en els últims 125 anys.

Fa poc ha participat en el Congrés de Drets Humans de la Universitat de València, amb diverses ponències sobre discriminació i violència sobre les dones, on atén eldiario.es.

Volia preguntar-li en primer lloc pel Mural del Llegat a la Justícia de Gènere a la Haia, En què consisteix el reconeixement?

El reconeixement és col·lectiu per part d’un organisme de la societat civil que ha sigut pioner a ajudar que víctimes presenten denúncies davant el Tribunal, impulsar la justícia de gènere dins de l’arquitectura del Tribunal Penal Internacional... Aquest grup va entendre que seria bonic fer un reconeixement col·lectiu a dones que hagueren tingut protagonisme, des d’advocades, víctimes, acadèmiques... a articular la defensa dels drets de les dones i la lluita contra la impunitat per la violència de gènere i sexual en situacions de conflicte.

Jo havia fet un treball en el tema de reparació i indemnització de les víctimes des de la perspectiva de gènere, una mica el primer que es va fer sistemàtic en aquesta qüestió, i ells van estimar oportú el reconeixement.

Enguany el Govern valencià va aprovar equiparar les víctimes de violència masclista amb les víctimes del terrorisme. Què li sembla la consideració?

Crec que és una cosa positiva i raonable. Una víctima d’un tipus de delicte que és estructural, s’exacerba en uns sectors determinats de població... Establir una jerarquia entre les víctimes d’un tipus de terrorisme respecte de les d’un altre tipus de terrorisme no té sentit. En tots dos casos hi ha una estructura ideològica darrere; en l’una és el patriarcat, en l’altra és la causa política que dirigeix el moviment terrorista en particular... L’Estat té l’obligació de no perpetrar la violència i també de protegir les víctimes que la pateixen. Em sembla un pas correcte.

Vosté és professora de dret amb opció a càtedra a Sevilla... Com es nota el sostre de vidre en la universitat?

Bé, com en tots els llocs. A mesura que anem avançant en les escales de presa de decisió i de poder anem trobant menys dones. De rectores, n’hi ha poques, però hi ha una diferència brutal de gènere en l’àmbit dels catedràtics.

Aquestes dificultats es deuen al fet que la universitat impedeix el desenvolupament de les dones o que a les dones els costa més plantejar-se el seu creixement en la carrera?

L’explicació ve per moltes causes, no és una de sola. Però una de molt important és el repartiment de les atencions. Tenint en compte que les dones, també les acadèmiques, han de dedicar més temps a altres faenes... Parlem estadísticament, sempre hi ha excepcions, però els estudis diuen que, de mitjana, les dones hi dediquen més hores. Les universitàries no en són una excepció. Hi ha una quantitat d’obligacions acadèmiques a què una no pot renunciar, que són les tasques de docència en funció dels crèdits, les qüestions administratives... I després hi ha un temps per a l’agenda de publicacions d’investigació, a les quals la dona pot dedicar menys temps. Últimament es promouen investigacions de fons, articular grans projectes, que porten una faena important de gestió associada a ells... Si estàs fent classe, fent publicacions, has de coordinar un equip, i a més si cuides els teus pares o els teus fills... No hi arribes.

També hi ha un impuls que ens internacionalitzem, que fem publicacions en anglés o estades d’investigació a l’estranger... Però les persones tenen càrregues de dependència. Les dones tenen molt difícil, de mitjana, complir això.

Després entren en joc una sèrie de rols. Com menys rectores hi haja, menys persones pensen que puguen aspirar a ser-ho, com en l’escaló dels catedràtics. Són factors que se sumen, que es conjuguen, que al final expliquen el sostre de vidre.

Per la seua faena ha viscut molt de temps a l’estranger i participat en organismes internacionals. Es viu, es lluita igual en el moviment de feminista en l’àmbit internacional que en el local?

Ara mateix no hi ha una separació tan gran. El moviment feminista s’ha caracteritzat per tindre una puixança global. Els moviments locals s’han nodrit i han tingut suport de xarxes feministes facilitades per organismes internacionals, grans conferències de l’ONU... No hi ha tanta diferència entre allò global i allò local. Sí que és veritat que cada comunitat té els seus trets específics. Espanya ha sigut pionera en molts aspectes de la seua legislació en matèria d’igualtat o de violència de gènere, encara que països com Noruega o Suècia tenen un feminisme d’Estat més desenvolupat... Moltes de les forces que amenacen la igualtat de gènere tenen una etologia global i manifestacions globals. El neoliberalisme, el capitalisme salvatge, els mercats financers no regulats, el sistema de producció... moltes d’aquestes coses estan en la base i minven les possibilitats de les dones i són fenòmens globals.

Arran de casos tan mediàtics com el de La Manada, des del moviment feminista, els mitjans de comunicació i altres sectors es parla de justícia patriarcal. Definiria així la justícia espanyola? O els jutges que pregunten per les minifaldes són una excepció?

Jo pense que el patriarcat, entés com un sistema de normes que estableix una subordinació d’un sexe a un altre i privilegis, és un sistema de normes en el sentit més ampli. Aqueixes normes ho engloben tot: les normes culturals, les tradicions... És un sistema legislatiu i cultural. Els jutges, com a éssers humans i part d’una cultura, d’un context social, no n’estan exempts. I les normes jurídiques, encara que les hàgem depurades de la discriminació més clara, en el fons reflecteixen una cultura dominant que ha sigut i és en moltes qüestions patriarcal. Tant per ser éssers humans imbuïts d’una cultura, com per ser operadors jurídics d’unes normes, moltes de les quals contenen en l’ADN sements patriarcals, hi ha una bona raó per a pensar que estaria molt bé que com a part de la formació dels jutges hi haja una sensibilització del que és la perspectiva de gènere en l’enteniment i l’aplicació del dret, perquè els jutges no són superhomes, ni tan sols les dones jutges... Elles també han heretat aqueixos codis culturals. D’ací a dir que tots els jutges són uns masclistes empedreïts... Doncs, és una simplificació basta. Però crec que aquest no és el punt. El punt és que cal una anàlisi de gènere més profunda, de quins són els biaixos de gènere més ocults de l’ordenament jurídic i els estereotips de gènere que vicien l’aplicació del dret.

A Castelló, fa unes setmanes, quatre de les funcionàries que treballen en el Jutjat de Violència de Gènere van demanar el trasllat per la sobrecàrrega de faena i argumentaven la pressió que s’exerceix sobre elles a l’hora de dictar mesures cautelars. L’Estat espanyol dota de prou mitjans la justícia i la policia per a protegir i atendre les víctimes?

És molt més fàcil aprovar una llei que acompanyar-la pressupostàriament de manera adient. Quan l’accent es posa en la víctima i no en el perpetrador, ens adonem que és més costós, que cal atendre les necessitats de tota mena de la víctima per a tindre seguretat, refer la seua vida, per a la seua rehabilitació material i emocional... Abordar la violència de gènere pensant que la millor resposta és simplement augmentar les penes és una visió revengista i innocent i no troba la solució. Posar la víctima com a subjecte de l’oració i atendre les seues necessitats i les dels que en depenen, posar els mitjans perquè refaça la seua vida i actue amb normalitat és molt més difícil i costa més diners, però ací és com es veu el compromís real amb aquestes coses. Si l’única cosa que fem és prendre mesures més o menys cridaneres, amb caràcter simbòlic, però no les acompanyem dels mitjans suficients, ens quedem en un feminisme de pacotilla. És en el compromís pressupostari on es veu la capacitat transformadora d’aquestes mesures. Els recursos són escassos, però, de recursos, n’hi ha; la pregunta és on els invertim.

Vosté ha treballat com a consultora en defensa de víctimes. Al Marroc va entrevistar els membres de la Comissió de la Veritat. No necessitaríem un procés similar a Espanya?

Crec que sí. El problema és que, com més s’anquilosen aquestes qüestions en el temps, més difícils són d’abordar. És veritat que la Guerra Civil, el franquisme, han sigut períodes molt estudiats, però des de la societat civil no s’ha fet un esforç col·lectiu per parlar, per escoltar, perquè cada part conte el que va sentir, el que va patir... O reconéixer que va haver-hi un règim legal que va ser enderrocat il·legalment, per arribar a alguna mena d’enteniment comú. No vol dir compartit al cent per cent, però si marcar una línia d’un abans i un després, de l’abans de què ens volem separar per créixer com a democràcia. Aquest diàleg col·lectiu no s’ha donat, i sense que es done en la societat, és complicat creure que es puga donar en comunitats o famílies. Crec que hi ha molt de silenci de la ciutadania i molta polarització dels grups polítics que són el llegat d’aquest silenci. S’ha estudiat, però no se n’ha parlat.

Quan vaig anar al Marroc, el taxista parlava dels testimoniatges de les víctimes que havien eixit en la televisió. Això penetra en la societat i permet que les persones que han viscut la repressió en diferents situacions entenguen i empatitzen amb l’altre. Crec que això ens falta i estem patint les conseqüències en les fallades estructurals del nostre sistema polític.

Creu que podríem tindre un sistema legal veritablement inclusiu si les dones no se’ns anomena en la Constitució?

Pensar que el text de la Constitució del 1978, després de tots els avanços i les conquestes del feminisme, ha de ser el mateix... grinyola. Crec que el llenguatge inclusiu és important, però hi ha moltes altres coses que s’haurien de canviar. Els drets sexuals i reproductius haurien d’estar en la Constitució, la democràcia paritària hauria de ser un senyal d’identitat de l’Estat, la cura i la coresponsabilitat haurien d’ancorar-se com a drets i deures... 

Hi ha un aspecte que em crida l’atenció quan comparem el que passa a Espanya amb altres països que han tingut un procés participatiu de les dones en el seu procés constituent. Sembla que a Espanya hi ha molta agenda acadèmica sobre el constitucionalisme de gènere, però que la societat civil, els col·lectius feministes, no han reclamat en el debat, potser perquè encara no n’hi ha, que el procés de reforma hauria de ser molt participatiu, en què la societat tinguera un rol actiu, que el debat social penetrara en el debat constituent. Encetar el debat incentivaria que els col·lectius de dones es pensaren com a constituents, i no solament els acadèmics.

Quin és el text legal que més apodera les dones?

És difícil triar-ne un. La constitució de Sud-àfrica del 1994 conté aspectes meravellosos. Crec que és la primera que, al mateix temps que menysprea l’esclavitud com a règim, condemna el patriarcat com a règim. Fa un esforç important per incorporar la interseccionalitat, les discriminacions... Les associacions de dones hi van tindre un rol molt actiu.

Pel que fa al constitucionalisme més recent, sense perjudici que siguen democràcies més o menys consolidades, a Bolívia i l’Equador va haver-hi una participació molt activa. Ofereixen coses molt interessants, des de Bolívia, que declara la paritat en els poders, fins a l’Equador, que declara les atencions un deure. Crec que alguns aspectes ens portarien bastant més enllà d’on estem.