Héctor Illueca: “El problema real no és Vox, són les polítiques d’austeritat que condemnen la gent a la desesperació”

Héctor Illueca és doctor en dret per la Universitat de València i inspector de Treball i Seguretat Social. Professor de dret del treball en la Universitat de València i autor d’uns quants llibres sobre el model de treball i la precarietat laboral, és després d’unes primàries el número u de Podem per al Congrés dels Diputats per la província de València.

El candidat té clar que els problemes dels valencians són compartits amb els de la resta dels espanyols, fins i tot amb les seues singularitats, i que s’han agreujat amb les polítiques d’austeritat, les retallades i la tendència cap a un model cada vegada més neoliberal. Per la seua activitat laboral, coneix els secrets del mercat de treball i la relació capital-treballador; aquest últim, a parer seu, cada vegada més en perill.

Quina és la primera reivindicació valenciana que caldria portar al Congrés dels Diputats?

Crec que al Congrés dels Diputats és fonamental portar les grans reivindicacions de les classes populars i treballadores valencianes i espanyoles. És un problema molt greu que a la Comunitat Valenciana la meitat dels pensionistes estiguen per davall de 700 euros. Això significa que estan en una situació molt complicada. No es pot perdre de vista la joventut. Les seues condicions de treball, de vida, s’han dut a terme mitjançant reformes laborals successives que aboquen a una situació d’absència de futur, d’absència d’horitzó. Fixa’t en una dada: la Comunitat Valenciana té una de les taxes de temporalitat més altes del conjunt de l’Estat. Crec que és fonamental que aqueixes reivindicacions, aqueixes aspiracions d’una societat una mica més equitativa i una mica més equilibrada arriben al Congrés dels Diputats.

I com a representant valencià?

Si delimitem la discussió al debat públic en la política autonòmica, sempre salta la qüestió del finançament. Nosaltres sobre això tenim una posició molt clara: creiem que l’actual model de finançament és injust i perjudica diferents territoris, entre els quals el nostre. Per cert, també a altres territoris com Catalunya o Andalusia. És injust en el sentit que la Comunitat Valenciana té una renda per capita inferior a la mitjana, però presenta un saldo fiscal negatiu. És l’única comunitat autònoma en què passa això. Les inversions són escasses, les dades són irrefutables, per tant, la nostra posició en aqueix sentit és ferma. Creiem que cal modificar el sistema de finançament en una línia més equitativa i més equilibrada.

Però immediatament cal afegir una altra cosa que és fonamental. El problema del finançament autonòmic no es pot separar del que ha suposat l’aplicació a Espanya de les polítiques d’austeritat. Em referisc en concret a dos aspectes que és molt important ressaltar: la reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola que van pactar el PP i el PSOE i la Llei d’estabilitat pressupostària que la desenvolupa. Per què dic que són inseparables? Perquè l’única manera de resoldre els desequilibris territorials que està provocant el sistema de finançament és incrementant els recursos que facen possible resoldre les diferències en un sentit constructiu. I el problema és que l’actual marc d’estabilitat pressupostària ho impedeix. La meua conclusió és molt clara: estar en contra de l’actual sistema de finançament sense qüestionar aqueix marc d’estabilitat pressupostària és d’una hipocresia profunda.

Crec que el Partit Socialista està justament en aqueix punt i hi ha dubtes seriosos sobre quina és la posició de Compromís a la llum del que hem vist al llarg d’aquests anys, es critica molt el sistema de finançament, però a vegades s’entra en tripijocs amb les polítiques neoliberals.

Encara que ha sigut una legislatura breu i el PSOE ha governat en minoria, sense poder traure uns pressupostos... creu que el Govern de Pedro Sánchez ha sigut fluix en aquest any de legislatura? Han faltat polítiques d’esquerres?

Jo crec que ací hi ha dues coses. El dia de la moció de censura vam contemplar amb satisfacció que es podia canviar el govern del Partit Popular. Tots deien que no eixien els números i un bon dia, quan es presenta la moció de censura, resulta que sí que hi havia números i va ser possible propiciar el canvi de Govern. No obstant això, des d’aqueix moment, en el que ha sigut la tasca de govern l’hem contemplada amb decepció.

Al Govern li ha faltat valentia política per a afrontar els dos grans reptes a què s’enfronta Espanya. En primer lloc, la qüestió social, la crisi social tremenda que aqueixes polítiques a què em referia [d’austeritat] han provocat les reformes laborals successives que han precaritzat el mercat de treball i les reformes en matèria de pensions, que col·loquen els pensionistes en una situació molt complicada. Els actuals i els futurs. I en segon lloc, una cosa que és molt important: ha faltat valentia per a millorar la salut de la nostra democràcia.

Assistim aquests dies a l’espectacle de les clavegueres de l’Estat. Contemplem amb moltíssima preocupació que fins pràcticament el dia de hui hi ha hagut operant una màfia, un conglomerat en un estat profund on hi ha periodistes mercenaris, policies corruptes i polítics sense escrúpols que han estat conspirant des de l’ombra per influir en el resultat electoral, tractant de desprestigiar una força política, Unides Podem, que té hui dia cinc milions de vots. Això és gravíssim. És una situació completament anòmala i ha faltat valentia política per part del Govern per a millorar la salut de la democràcia.

Les últimes enquestes i el macrobaròmetre del CIS apunten a una baixada general de Podem i a l’entrada de l’extrema dreta en el parlament. Els preocupen aquests resultats?

Clar que ens preocupen. Pel que fa a les enquestes, per a mi la dada fonamental que l’últim CIS posava de manifest és que hi ha un 41 per cent d’indecisos. I a més, que les persones que tenen decidit el vot el tenen fet sense fidelitat de vot; això significa que la situació està completament oberta, que és fluida i que pot passar qualsevol cosa. Nosaltres defensarem la nostra posició política i la nostra proposta programàtica en la campanya electoral. Lluitarem vot a vot i lluitarem per obtindre el millor resultat possible en aquestes eleccions, partint de la base que entenem que tot està obert i que la història està per escriure.

Pel que fa a l’extrema dreta, clar que evidentment ens preocupa. Però a mi el que em preocupa no és que Vox obtinga un bon resultat electoral o que entre en les institucions, el que em preocupen són les condicions socials que han fet possible l’ascens d’una força com Vox. El problema real no és Vox. El problema són les polítiques d’austeritat que condemnen la gent a la desesperació, que aboquen a la misèria moltíssimes persones i que són el caldo de cultiu que ha fet possible que emergisquen aquestes forces, no solament a Espanya, sinó també a Europa. Hi ha un moment en què moltíssimes persones estan vivint aquesta crisi i estan vivint aquesta gestió de la crisi des de l’austeritat, des del neoliberalisme com un terratrémol personal i familiar. Estan veient que el terra es remou davall els seus peus i que desapareixen les certeses, el treball estable, les pensions actualitzades i llavors es refugien en les coses de tota la vida, en la nació, en la família, en la seguretat, l’ordre, i apareixen aquest tipus de forces.

Parlant de caldo de cultiu i efectes secundaris... Fa uns mesos va escriure un article amb Julio Anguita i Manolo Monereo sobre les polítiques laborals del Govern italià: “Gobierno fascista? Decreto dignidad”. Va ser molt criticat, dins i fora de Podem, perquè hi havia qui considerava que defensaven les polítiques de Mateo Salvini.

Tornaria a escriure aquest article?

Sens dubte. Nosaltres no vam parlar de les polítiques de Salvini en cap moment, ni vam defensar Salvini en cap moment. Nosaltres els que vam defensar va ser una mesura molt concreta aprovada pel Govern italià, que és un govern de coalició en què està també el Moviment 5 Estreles, i en concret una mesura propugnada pel ministre de Treball, Luigi Di Maio, el principal dirigent d’aquest moviment, amb el contingut del qual estàvem d’acord. Això va ser l’única cosa que vam fer, defensar una mesura que incloïa plantejaments que a nosaltres ens van semblar apropiats, exactament igual que poc després vam publicar els mateixos autors un altre article defensant l’acord de pressupostos que Podem havia aconseguit amb el Govern d’Espanya, perquè també incloïa mesures que ens semblaven correctes. En el fons l’única cosa que nosaltres hem fet és defensar la ruptura amb les polítiques d’austeritat que han empobrit al nostre poble i que han entenebrit la democràcia.

Vosté que és inspector de Treball, què es necessita per a combatre la precarietat laboral a Espanya?

Ací hi ha diversos paràmetres que són molt importants. És fonamental revertir les últimes reformes laborals, que han posat fi a la força vinculant dels convenis col·lectius, que han desarticulat el sistema espanyol de negociació col·lectiva i han destruït el poder de negociació dels sindicats. Aquestes reformes han provocat una devaluació salarial violenta al país. En algunes empreses d’ací, de València, fa poc he pogut veure alguns acords d’empresa que estan fent-se ara, que permeten derogar els convenis de sector, en què les noves taules salarials que s’aplicaven per voluntat de l’empresari eren entre un 30 i un 40 per cent inferiors a les del conveni. Parlem d’una deterioració, d’una repressió salarial virulenta al país com a conseqüència de les reformes laborals.

En segon lloc, cal tallar el problema de la temporalitat. És fonamental que es fomente un contracte indefinit i es limite la possibilitat d’accedir a contractes temporals amb absoluta flexibilitat, que és el que les diferents reformes laborals han anat fomentant des de sempre. I posar fi als abusos en matèria de temps de treball. En classe, amb els alumnes, veiem mol sovint aqueixa situació en què cotitzes dues hores i en treballes huit o deu en establiments comercials, en l’hostaleria o en grans magatzems. Cal fer desaparéixer els abusos en matèria de temps de treball.

És inacceptable el que acaba de fer el Govern, que ha publicat un registre horari que deixa a les mans de l’empresari el control del temps de treball. Però quin control hi haurà si no es possibilita la intervenció dels representants dels treballadors i no es facilita la tasca de la Inspecció de Treball?. Va acabar dient la patronal que estava encantada amb el tipus de registre horari que s’havia aprovat. Clar que n’estava encantada, perquè no resol res.

Els problemes de treball són aqueixos, la sinistralitat laboral, que s’acarnissa amb els joves... Caldria construir un nou estatut dels treballadors a l’altura dels temps perquè no passe el que passa hui, que, quan entres en l’empresa, els drets es queden a la porta.

Tornant al Congrés, encara que és prompte per a parlar de pactes... Si la suma de Podem amb el PSOE no donara per a governar.. S’abstindrien en un pacte de PSOE i Ciutadans?

No. Tenim un plantejament molt clar. Quan es produïsca el resultat electoral, tindrem la mà estesa a les forces progressistes per a construir un acord de govern que permeta un executiu estable capaç d’afrontar els reptes a què s’enfronta la nostra pàtria: la crisi social i la fractura territorial. No estarem en cap mena d’acord similar al que es va produir fa dos anys entre PP i Ciutadans, que només serveix per a perpetuar las polítiques d’austeritat i neoliberals. Incloïa l’anomenada motxilla austríaca, que és l’acomiadament lliure. Li agraïsc a Jose Luis Ábalos que en una entrevista diguera que vol reeditar l’acord amb Ciutadans, però crec que la seua digna base social no entendrà aquesta posició política i no la comparteix. És molt important que tots aclarim què farem l’endemà de les eleccions. Tots. Nosaltres ho acabem de fer. El PSOE ha d’aclarir-se, i altres forces progressistes també, començant per Compromís. Fa dos anys Joan Baldoví va signar un manifest a favor de l’acord PSOE i Ciutadans. Nosaltres no estarem en això i reptem la resta de forces que expliquen quina serà la seua política d’aliances. Els ciutadans tenen dret a saber.

Un model com el del Botànic seria exportable al Govern d’Espanya?

Per descomptat. Crec que és un model que s’ha demostrat reeixit. És veritat que ha tingut limitacions, però creiem que poden superar-se. Hem tingut la sensació que hi havia molts moments en què [com a suport parlamentari] estiràvem el Govern cap als interessos dels valencians, mentre altres poders estiraven cap a interessos espuris de caràcter privat. I al final hem aconseguit que unes polítiques determinades tiraren avant i n’estem satisfets. L’Agència Antifrau, l’ampliació del parc públic d’habitatge, la fi del copagament farmacèutic... Una alternativa d’aquest tipus podria obrir un camí d’esperança per a Espanya.

No anar a aquestes generals amb Compromís ha sigut positiu o negatiu?

Crec que és negatiu. Sempre hem tingut la mà estesa, pensem que les forces que han emergit aquests anys, progressistes, hauríem d’anar com més unides millor. Ho vam intentar, però no vam tindre resposta. Crec que Compromís es va equivocar i els resultats ho demostraran.

Han fet molt d’èmfasi en el seu programa en la ‘Transició Verda’, com s’aconsegueix?

Partim d’una base: la nostra societat s’enfronta a la necessitat de modernitzar el seu sistema econòmic amb criteris de sostenibilitat ecològica. La joventut ho ha entés perfectament. Significa unes quantes coses, garantir l’accés al medi ambient, a l’aigua, a l’aire net, a una alimentació saludable... Una cosa tan elemental com això es posa en qüestió per una lògica econòmica que acaba col·lidint amb els límits del planeta. No solament això, és fonamental que reduïm la nostra dependència dels combustibles fòssils, frenar la despoblació, garantir l’accés als serveis. Menys neoliberalisme i més desenvolupament per als nostres pobles. La resta és fer tot això amb justícia social, amb equitat. Per això plantegem la creació d’una banca pública que puga pilotar aquest procés.

Molts companys se n’han anat de Podem amb crítiques molt dures. Als que donen la cara pel projecte, com els afecta?

Bé, un matís. Se n’han anat a Madrid, Íñigo Errejón ha constituït un altre partit i ha preferit seguir el seu camí. A València, Antonio Montiel se n’ha anat de les institucions, però s’ha quedat en el partit. Als companys que se n’han anat, des del respecte més absolut, els diem que són una força potencialment aliada, que continuem sent companys i comptem amb ells per a un escenari de governabilitat. I als que segueixen el partit, però han formulat crítiques, els escoltem amb moltíssima atenció.