Fuster, Alfaro i altres
Fins al 15 de gener, es pot visitar a l'edifici antic de la Universitat de València l'exposició “Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits”, comissariada per Anacleto Ferrer i Artur Heras. La mostra és una excel·lent indagació sobre la connexió entre dues personalitats de gran pes en la nostra cultura contemporània i que foren, a més, molt bons amics. Si l'observador vol fer un exercici interessant, pot eixamplar la visió i situar l'escultor i l'escriptor en un panorama en què les dues figures s'inserien i que permet entendre una certa època i un cert ambient.
A la casa on vivia Joan Fuster, al número 10 del carrer de Sant Josep, de Sueca, ara integrada a l'Espai Joan Fuster, al costat del lloc de treball, hi havia un dibuix del primer Alfaro que representava el dors d'un jove nu, vora un riu. I una fotografia en què els perfils facials de Fuster i Raimon conversaven —darrere, una mica desenfocat, el de Ricard Pérez Casado dialogava amb algú altre, fora de camp.
Aquests retrats podrien ser el punt de partida per a l'exercici al·ludit més amunt i que consistiria a reconstruir en detall, amb documents a l'abast i mirada objectiva, sense més manies que les inevitables, l'estructura d'un grup d'amics, amb afinitats i diferències, l'esperit de convivència, les idees que els unien, les experiències compartides, les esperances frustrades, les col·laboracions eventuals, la capacitat per donar-se suport en unes o altres circumstàncies en una fórmula de solidaritat de grup que no era tancada, sinó que s'estenia com una xarxa sense perdre coherència. No la podia perdre perquè les connexions originàries, fabricades per un mecanisme d'atracció o de descobriment interpersonal enmig de les horroroses circumstàncies del franquisme, no van fallar mai. No es pot parlar, per tant, ni d'un grup d'interessos, momentanis o permanents, ni menys encara d'una «tertúlia». Potser es podria dir que el lligam que unia aquesta gent, a banda els components afectius de la relació, era de caràcter ideològic.
D'una manera sumària, es podria tal vegada descriure el vincle conjugant unes poques nocions de sentit excessivament ampli però crec que entenedores: antifranquisme radical; fidelitat completa a la llengua del país; una aspiració permanent a adquirir una cultura personal més àmplia, per damunt de la rebuda en els primers anys; en molts casos, una lluita continuada contra el medi o l'entorn, percebut, si no com a hostil, com a indiferent a allò que cadascuna d'aquestes persones considerava més important.
Un grup d'aquesta mena es constitueix a partir d'algunes afinitats, però també, i potser en alguns moments més que res, enfront d'uns altres, per afermar-se i alhora per defensar-se.
Una part del grup a què m'estic referint probablement s'anà fent i més encara cohesionant al voltant de dues personalitats particularment acusades, la de Fuster i la de Vicent Ventura, cadascun dels quals aportava la coneixença d'uns altres components. Això no vol dir, és clar, que cap dels incorporats manqués de trets individuals d'una notable significació pròpia, ni que en tot plegat funcionés en cap moment alguna mena d'instint gregari. Ara, Fuster i Ventura eren dos tipus inquiets i estimulants, mobilitzadors, que cadascun a la seua manera, però també en cooperació, estaven decidits a trencar l'estantís i repressor ambient polític i cultural que ofegava la vitalitat de València com la de tot el País Valencià. Tots aquells que coincidien en la mateixa aspiració, ni que fóra parcialment, acabaven relacionant-se amb ells o, en particular els més joves, obtenien dels dos grans personatges alguna orientació, de vegades alguna ajuda, en la seua cerca d'un lloc en l'estructura social, i en qualsevol cas la confirmació que les expectatives de canvi que, pel fet mateix de ser joves només podien intuir, eren justes i fins tot podien resultar assolibles. Tot plegat era una sindicació d'inquietuds, de descontentaments i d'esperances, en principi més o menys definits, després més articulats i carregats de fonaments.
Entorn de Fuster hi hagué un nucli arrelat a Sueca o en algun sentit vinculat a la ciutat (Francesc de P. Burguera i després Josep Palàcios, per exemple —Fermí Cortés hi tindria una relació paral·lela— o fins i tot Pere M. Orts i Bosch), enriquit a València amb Josep Lluís Bausset i, també en aquella etapa inicial, amb la descoberta, a finals de la dècada de 1940, de Vicent Ventura i altres que tenien relació amb el Sindicato Español Universitario (SEU), Falange i tot aquest món polític, o simplement a través de la col·laboració amb la revista Claustro, del SEU, els diaris del Movimiento Levante i Jornada (Josep García Richart, Josep La Roca...), o altres vinculacions (l'arquitecte Juan J. Estellés). En aquell principi, entrava també la relació amb Josep Iborra, a finals de 1949 o primeries de 1950. Per aquell temps començà també l'amistat amb Vicent Andrés Estellés, en la consagració pública del qual com a poeta Fuster tingué un paper fonamental.
En un altre ordre, cal tenir en compte que, quan Vicent Ventura va crear amb d'altres l'empresa publicitària Publipress, hi tingué la col·laboració de García Richart i La Roca, per exemple, però també d'Alfaro, que en fou un dels socis. Potser Alfaro degué establir l'amistat amb Ventura i Fuster quan col·laborava com a il·lustrador més o menys esporàdic al suplement «Jornada de las artes y las letras», del vespertí Jornada. I no es pot deixar de banda el paper fonamental que tingueren a Publipress el fotògraf Francesc Jarque i el periodista Joan J. Pérez Benlloch.
En la seua tasca d'introducció als cercles literaris en català de València, Fuster va conèixer un organitzador de primer ordre, Adolf Pizcueta, la relació amb el qual va ser ja directa i ininterrompuda. Convé retenir el fet que Poetes, moriscos i capellans va ser el primer volum (1962) de la recuperada editorial L'Estel, iniciada per Pizcueta el 1928. També Pizcueta fou fonamental en la creació i el funcionament de la Fundació Gaetà Huguet, que començà a funcionar el 1962, i de la Societat Bibliogràfica Valenciana SA (Bibliovasa), instituïda el 1969. Tots dos organismes foren decisius en el suport econòmic a la promoció de la llengua. En les dues tingué una intervenció molt notable Fuster i si Ventura no arribà a entrar al patronat de la primera va ser per maniobres que ara no cal explicar. Pizcueta, a més, estigué al davant de la confecció i publicació de L'estructura econòmica del País Valencià (1970), dirigida per Ernest Lluch. Fuster i Ventura intervingueren activament en el projecte, sufragat pel financer Joaquim Reig, amb qui també tingueren vinculació els dos amics i que hauria d'haver tingut continuïtat en una història del País Valencià dirigida per Josep Fontana, que no va arribar a quallar.
En aquell viatge cap als precedents immediats que emprengueren Ventura i Fuster, encara joves, no pot estar absent el nom d'Ernest Martínez Ferrando, de qui potser sentirien parlar per primera vegada a la redacció de Levante al crític Enric Gomà, o a un altre musicòleg, Eduard Ranch Fuster. Ni es pot deixar d'esmentar, sobretot per la relació amb Fuster, la figura del filòleg Manuel Sanchis Guarner.
Ja fa anys, Adolf Beltran, en editar la correspondència entre Fuster, Ventura i García Richart, va escriure encertadament que el tàndem entre els dos primers havia funcionat durant anys «com un motor, com una màquina de redreçament cultural i polític de primera magnitud».
Per exemple, en la creació de l'Escola Tramuntana, el 1968, en què també intervingueren Pizcueta, Doro Balaguer i Rocío Sánchez, Josep L. Blasco i Adela Costa, Emèrit Bono, Valerià Miralles i d'altres.
L'acció de Fuster s'estengué també cap als joves que renovaven els llenguatges plàstics, ja des de Manuel Gil o el grup Parpalló —El descrèdit de la realitat (1955) tingué una gran influència en aquest sentit. Era una tasca utilíssima per donar-los a conèixer les propostes de les avantguardes artístiques que s'havien imposat arreu del món occidental i que ací eren pràcticament desconegudes, quan no menyspreades i ridiculitzades per crítics, com ara el José Ombuena de la postguerra, o per professors de l'Escola de Belles Arts. No era el cas d'Alfons Roig, bon amic dels nostres personatges.
En aquest context, d'altra banda, fou especialment rellevant i duradora l'amistat que mantingueren Alfaro, Ventura i Fuster amb Doro Balaguer. I val a recordar també el suport que trobaren en Fuster, des dels inicis de les seues trajectòries com a artistes plàstics, Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras. Fins al punt que l'assagista projectà fer un llibre sobre ells, a partir de converses enregistrades en un magnetòfon, que després no han estat localitzades.
El canonge Josep Espasa fou durant molts anys un amic respectat i admirat per moltes de les persones esmentades en aquest paper, començant per Fuster i sobretot per Ventura, a qui l'eclesiàstic acollí a la seua casa de Dénia quan el polític estava obligat a viure fora de València, per haver participat al IV Congrés del Moviment Europeu a Munic, el 1962. ¿No és ben significatiu que una de les primeres escultures d'Alfaro situades al carrer d'una ciutat o en un espai públic fóra la titulada —simptomàticament— Homenatge a la llibertat de consciència (1964), a la façana del nou edifici del Col·legi Major Sant Tomàs de Villanueva, dirigit per Espasa, al carrer de la Universitat, de València?
I encara, com és ben sabut, aviat Fuster i Ventura van prendre contacte en la dècada de 1960 amb estudiants universitaris que sustentaven preocupacions polítiques més o menys organitzades, però en qualsevol cas orientades a l'esquerra i que eren o podien ser especialment receptius a les reivindicacions culturals i civils del país. Entre d'altres, Tomàs Llorens, Mario García Bonafé, Alfons Cucó, Josep L. Blasco, Vicent Pitarch, Joan F. Mira, Lluís Aracil o Valerià Miralles, a més dels ja anomenats Raimon i Pérez Casado. En tots aquests casos, també, s'establiren vincles d'amistat i de col·laboració intel·lectual.
És una de les característiques d'aquesta xarxa interpersonal, la de suscitar formes de cooperació en un projecte o altre, que quasi sempre esdevenien la base d'una estimació que poques vegades s'estroncava. En realitat, es podria explicar la cosa dient que els col·laboradors, en moltes ocasions, es convertien també en amics. I que, alhora, molt sovint, els amics passaven a ser col·laboradors, en iniciatives eventuals o per molt de temps. Al principi he esmentat Josep Palàcios. No cal relacionar ara les traduccions que compartiren ell i Fuster, o les iniciatives editorials conjuntes, començant per la col·lecció Lletra Menuda.
Sense exagerar en la generalització, d'altra banda, fóra fàcil demostrar que tota aquesta gent és, o ha estat, gent de fidelitats: fidelitat dels uns amb els altres, com a amics, i fidelitats comunes cap a idees o aspiracions civils que els vinculaven. Cap a la llengua catalana, per exemple. En això, sense ser l'únic, citar Raimon és inexcusable.
I si es vol afinar en la definició dels vincles que unien alguns d'ells, no s'han de silenciar determinades aficions culturals, a banda, no cal dir-ho, la lectura i en alguns casos l'escriptura: la música clàssica, sense anar més lluny. Els qui han sentit parlar d'aquestes qüestions a Iborra, Palàcios, García Richart, Fuster, Ventura o Doro Balaguer, en una conversa que es reprenia amb regularitat i que estava plena de matisos i consideracions, han rebut una experiència cultural d'una alta categoria. Preferències, prejudicis, contrastos en les opinions, tot hi sortia a contribució. La subtilitat de les distincions i predileccions, quan jo era present en aquests col·loquis —simple i mut espectador—, se m'escapava del tot, però potser la meua ignorància em facilitava no decantar-me per les de l'un o l'altre i admirar «des de fora» el valor d'aquella cultura que tots havien adquirit a força de voluntat individual i de recerca per un gaudi estètic que els feia més amable la vida.
En aquest sentit, la correspondència entre Iborra i Richart, publicada per Enric Iborra al número 51 de la revista L'Espill, serà un document preciós per a qui vulga entendre més bé com funcionava internament aquella conversa que cap dels participants no hauria volgut interrompre mai.
És clar que els noms a reportar, si es tractava de retraçar l'entrellat de relacions que estic tractant d'establir, podrien augmentar de manera notable, ja que Ventura, Alfaro o Fuster eren homes de caràcter obert i que, per les seues mateixes dedicacions, havien de tractar o atraure molta gent. Si de cas, es podria afegir-ne encara un altre, de nom, el de Ricard Blasco. Ací, no és un jove que s'acosta als antecessors, sinó un home una mica més gran, que, forçat a viure a Madrid, troba en la distància un motiu per a reprendre les seues idees de joventut, abans de la derrota de la República. En alguna mesura, Blasco es degué reconèixer en veure que a València apareixien persones que pensaven com ell havia pensat abans. I s'hi relacionà a la seua manera entusiasta. Com ho féu Josep Renau, des de Berlín, a la República Democràtica Alemanya, probablement quan Gonçal Castelló li féu veure la gran novetat que havia aparegut al país, el possible canvi positiu de perspectives que oferia Fuster a través, per exemple, de Nosaltres, els valencians.
