Monedes socials, una alternativa ‘antisistema’ per al comerç

La imatge que ens ve al cap quan parlem de diners és la de monedes i bitllets, papers de colors que fiquem en la cartera o un número en el compte bancari. Què són els diners? A Occident, un crèdit transferible; un pagaré al portador que va de mà en mà. Els bancs sembla que creen els diners del no-res, concedint un crèdit a un client i depositant el valor en el seu compte bancari.

Desconegut per a molts ciutadans, el fenomen de les monedes socials ha crescut notablement a Espanya des dels anys més durs de la crisi. Actualment n’hi ha més d’un centenar distribuïdes pel territori espanyol, que van des del txtantxi basc i el boniato madrileny al zoquito de Jerez, la més antiga. Sota uns noms originals, es tracta d’una moneda digital el saldo de la qual es guarda en el programari dels servidors del sistema i crea una xarxa d’usuaris, generalment a través d’aplicacions. El crèdit generat en el sistema es denomina en una divisa amb equivalència 1 a 1 a la moneda vigent per a la vigilància correcta i evitar problemes fiscals.

L’objectiu principal és que la moneda circule entre els establiments de la ciutat i que els comerços practiquen l’intercanvi entre si; que la despesa pública –en el cas de les impulsades des d’administracions– augmente el seu impacte sobre l’economia autòctona, essencialment creant ocupació i benefici en la de proximitat.

Dimecres passat, el conseller d’Economia Sostenible va assegurar que el seu departament finançarà amb gairebé huit milions d’euros projectes d’economia social i de formació i difusió de l’economia sostenible.

La veritat és que les iniciatives que vol potenciar Rafael Climent existeixen des de fa més d’un segle, encara que a Espanya la seua vida és efímera. “Pràcticament, nonata”, corregeix Enric Montesa, expert en monedes complementàries, que va impulsar l’orué a Russafa el 2012. Montesa és a més soci fundador de l’Institut de la Moneda Social i president de l’Associació d’Emprenedors i Innovadors Socials de València, des d’on imparteix multitud de conferències per a ampliar els coneixements sobre aquest sistema. L’especialista defensa que una moneda social té complicat sobreviure sense el suport institucional i explica que a Espanya el sistema no ha aconseguit consolidar-se.

Les monedes pròpies coexisteixen amb les oficials des de fa segles. El model va tenir el seu moment àlgid durant la Gran Depressió dels anys 30 als Estats Units i va aterrar a Europa al final de la Gran Guerra. Algunes monedes, com el wir suís, que funciona des del 1934, han estat molt importants per a les economies dels països. A l’Argentina, segons explica Montesa, quan va arribar el corralito, les 17 províncies van començar a generar les seues monedes paral·leles per a pagar nòmines i proveïdors i van arribar a tenir més de tres milions d’usuaris. A Grècia, una de les alternatives de l’exministre Gianis Varufakis a l’eixida de l’euro va ser una moneda pròpia, encara que no es va dur a terme. A Califòrnia, quan va arribar Arnold Schwarzenegger al govern de l’Estat, també va implantar el sistema; als EUA mig milió d’empreses estan integrades en alguna xarxa.

Les monedes socials són molt variades i no poden emmarcar-se en una mateixa categoria. Grosso modo, n’hi ha tres tipus: extensió de sistemes de bescanvi, bancs de temps i monedes lligades a comunitats o localitats amb suport governamental. Montesa explica que l’impacte en el mercat és molt diferent segons qui impulse la moneda (empresa, ciutadà o institució). Les més nombroses són les del tipus ‘c2c’ (de ciutadà a ciutadà), els bancs de temps en què les persones no exerceixen activitat econòmica, sinó que intercanvien objectes o favors.

A Espanya, alguns ajuntaments donen suport a la creació d’aquestes monedes des de les seues regidories, com a San Javier (Múrcia) o Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), que proposa als seus treballadors voluntàriament cobrar d’aquesta manera un 30% de la nòmina. Hi ha subvencions europees per als projectes d’economia social, com les del Digipay4Growth, per a les quals la Unió Europea pressuposta tres milions d’euros.

L’Ajuntament de València va intentar implantar una moneda social a Orriols, un dels barris que simbolitzen la desigualtat en la ciutat, tot i que amb un èxit escàs. Encara així, a la Comunitat Valenciana roman ‘la vint-i-quatre’, la Xarxa de Xarxes d’Intercanvi de València (per les seues sigles, XXIV, 24 en xifres romanes), en què hi ha aproximadament 8 nodes i 15.000 usuaris. “Funcionen bé, amb els seus intercanvis entre particulars i amb una filosofia antisistema”, explica Montesa, que insisteix que els beneficis van destinats a l’economia local i que no es pot especular amb el seu valor. Queda pendent veure si la Generalitat impulsa definitivament els models econòmics alternatius.