Autocrítica

Companyes i companys d'Izquierda Unida i d'Esquerra Unida, ja ha acabat el cicle electoral. És el moment de fer balanç, de parlar alt i clar per a reflexionar en comú sobre els encerts i les errades, d'analitzar fredament el nou escenari polític i la nostra situació en el mateix.

Una vegada més hem sigut penalitzats pel sistema electoral: més de 923.000 vots s'han traduït en només 2 escons, impedint-nos conformar grup parlamentari. Cada diputat ens costa quasi vuit vegades més que al PP. És escandalosament injust i antidemocràtic, com es reconeix unànimement després de cada elecció sense que després canvie res. A més, els mitjans de comunicació ens han volgut apartar de l'escena, decidint quins eren els quatre partits que la gent podia triar, sense atendre a la representació parlamentària ni als resultats electorals anteriors. La demoscòpia i els interessos dels grups empresarials que controlen el duopoli televisiu s'han imposat sobre la democràcia. I malgrat tot açò hem aconseguit trencar el bloqueig amb una campanya heroica, gràcies a una militància abnegada i a un candidat excepcional que ha demostrat tindre el millor discurs. Som l'única esquerra que no ha claudicat dels seus principis, l'única força que ha plantejat mesures concretes per a resoldre els problemes reals de la classe treballadora, l'única candidatura que no ha eixit en televisió cantant, ballant o cuinant... però tenim només 2 escons.

¿No hauríem d'una vegada per totes d'anar més enllà de la crítica -tan ben formulada sempre- per a arribar a l'autocrítica? Per descomptat que la llei electoral i els grans mitjans ens han fastiguejat, però... és que no comptàvem amb açò? Ens enxampa per sorpresa? Clar que la política s'ha degradat per a convertir-se en un frívol espectacle d'entreteniment, però... ¿no hem trencat el bloqueig mediàtic gràcies a la campanya enginyosa i desenfadada llançada des de “la cueva” en les xarxes socials? ¿No vam fer nosaltres trending topic #gatetesconGarzon? És evident que van ser els líders de Podem els qui, amb la seua arrogància i menyspreu, van fer impossible la confluència, però... ¿amb qui es coalitzaren aquesta vegada els nostres socis d'ICV o Anova? ¿Per què vam rebutjar l'oferta d'un pacte que ens reconeixia jurídicament i ens garantia un lloc d'eixida per València? Són preguntes incòmodes que ens posen davant l'espill perquè vegem també les nostres contradiccions.

Si no fem autocrítica correm el perill de seguir arribant tard en uns temps d'acceleració històrica. Es perceben clarament tres línies de fractura en el règim del 78: la territorial, la generacional i la política. El nostre repte ha de ser contribuir a trencar-lo per aquesta última per a generar un canvi en favor de la majoria social. I açò només ho podrem fer amb altres partits i organitzacions que, en només dos anys, han superat totes les nostres marques electorals històriques. Hem aconseguit ja assumir-ho? Perquè “confluència” no és una simple paraula bonica, com “unitat popular” no hauria de ser una marca electoral, sinó una línia d'acció estratègica més enllà de condicions que, una vegada darrere d'una altra, hem considerat inassumibles per a acabar acceptant-les quan el tren ja ha passat. Ha succeït en cadascuna de les convocatòries electorals d'aquest cicle: en les europees van ser les primàries; en les municipals, la forma jurídica de partit instrumental; en les generals, la confluència asimètrica segons els territoris. ¿Ja tenim clar que els exemples a seguir són Catalunya i Galícia? Sí, ara.

Fem, doncs, autocrítica, companys i companyes, i açò passa en primer lloc per asumir sense embuts la crua realitat. No ens autoenganyem parlant del quasi milió de vots -que sona molt bonic però tan relatiu com parlar de bilions- sinó del 3'7% de percentatge que hem obtingut. És el que mereixem? No. És amb el que ens conformem? Espere que tampoc. Perquè moltes persones militem en aquest projecte per a transformar la societat, no per a mantenir la nostra puresa mentre canvia la societat. Potser aquest siga un dels nostres principals problemes: la consideració de l'organització com una fi en si mateix, la qual cosa, unida al nou escenari de competició amb altres forces en el mateix espai polític, ha generat en certs sectors interns una involució identitària molt propera al sectarisme, tantes vegades refugi de la mediocritat. Només així s'entenen les acusacions de traïció als qui han aplicat la política de confluència aprovada en els òrgans, la sospita permanent sobre tot aquell que no tanca fileres amb la direcció i s'atreveix -oh!- a demanar responsabilitats. Ho he viscut personalment en aquests últims mesos. Després de dimitir i votar en contra de la continuïtat de la coordinadora d'EUPV, he vist com la pròpia direcció m'acusava en la premsa -i no ho desmentia després- d'anar-me'n a Compromís, com companys amb els quals sempre havia tingut una relació afectuosa em retiraven la salutació, em desqualificaven en les xarxes socials o em preguntaven directament “tu encara estàs ací?. Doncs sí, de moment ací seguisc, sense acceptar altres propostes de càrrecs o candidatures, perquè crec que els projectes polítics són col·lectius i qualsevol decisió sobre la seua continuïtat o canvi també ho ha de ser.

Torne a la necessitat d'autocrítica. Com ja vaig dir després de les eleccions autonòmiques del 24M, el resultat és injust -terriblement i dolorosament injust- però real, i cal actuar políticament sobre la realitat. Una realitat canviant que en poc s'assembla ja a la de fa tres dècades, quan es va fundar IU i es van acabar d'asseure les bases de la nostra cultura interna, en bona mesura heretada de la lluita obrera i antifranquista. ¿Hem fet alguna revisió de les nostres formes d'organització o dels nostres discursos? Qualsevol observador extern diria que ben poc. Seguim més lligats simbòlicament al passat, a tota la nostra mitologia laica, que a un present en el qual resulten estranys els nostres codis identitaris. Així, seguim fent discursos d'autoconsum, adreçats als convençuts. Però es tracta de convèncer. I per a açò cal empatitzar. He patit personalment eixa mancança com a candidat, he vist com la millor anàlisi racional era superada per la millor representació emocional, he trobat un gran reconeixement entre una minoria polititzada i ideologitzada mentre altres candidatures generaven més il·lusió a la majoria dels nostres potencials votants.

Fer autocrítica significa també jutjar-nos amb la mateixa vara que als altres. Som una de les organitzacions polítiques més democràtiques, però... ¿no és cert que també en la nostra casa moltes vegades “manen els qui (ja) no es presenten a les eleccions”? Denunciem la professionalització de la política i les portes giratòries, però... ¿algú s'atreveix a fer el recompte d'anys i càrrecs dels nostres més destacats pròcers? I, per descomptat, fer autocrítica és també reconèixer el que s'ha fet bé, les potencialitats per explotar, les nostres millores evidents en aquesta campanya. S'ha generat il·lusió i una gran ona de simpatia que transcendeix al nostre electorat. Tenim un líder sòlid que, paradoxalment, ha eixit reforçat del 20D i pot agafar les regnes del projecte acompanyat d'un equip que mira més al futur i menys al passat. Tenim una militància que segueix sent referència en molts moviments socials. I, sobretot, tenim una gran oportunitat històrica, potser l'últim tren que vegem passar en molt de temps. La via per la qual circula no és orgànica sinó política. Ens atrevim a agafar-lo o seguim aquarterats fins a la derrota final?

Bones festes i pròspera autocrítica, companyes i companys.