Parla la viuda d’un sicari ultra de la guerra bruta contra ETA: “Si Billy el Niño ha llegit el llibre, deu estar supercabrejat”

L’home amb un bigot poblat que apareix vestit d’uniforme a la foto del carnet del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil no és el sergent Iván González Rodríguez, sinó el ciutadà francés Jean Pierre Chérid, que va morir en una misteriosa explosió el 19 de març de 1984 a Biarritz. Chérid, membre del grup terrorista d’extrema dreta Organisation de l’Armée Secrète (OAS) a Algèria i un dels sicaris més famosos de la guerra bruta contra ETA, era casat amb Teresa Rilo (Pontevedra, 1951).

Ara, 35 anys després de la seua mort, la periodista Ana María Pascual ha escrit la biografia del mercenari basant-se en els records de la viuda. En el llibre Chérid, un sicario en las cloacas del Estado (El Garaje Ediciones, 2019) l’autora, periodista d’investigació foguejada, aporta dades noves sorprenents i inèdites.

La biografia descobreix, per exemple, que Chérid i dos mercenaris més d’extrema dreta van assassinar a Caracas el matrimoni format per Jokin Etxebarria i Esperanza Arana, dirigents abertzales del Comité d’Ajuda als Refugiats Bascos a Veneçuela. També nega altres fets, com la participació de Chérid en l’atemptat del bar Hendayais el 23 de novembre de 1980, pel qual el comissari Manuel Ballesteros, exagent de la Brigada Politicosocial de València i cap de la lluita antiterrorista amb diversos governs democràtics, va ser processat i finalment absolt pel Tribunal Suprem.

Un informe oficial del Govern basc atribueix al sicari de la guerra bruta set assassinats almenys. Així doncs, Chérid va tindre un paper estel·lar en el Batallón Vasco Español, engendre dels GAL, i va participar, entre altres, en l’atemptat mortal contra el dirigent d’ETA José Miguel Beñarán Ordeñana Argala, el 21 de desembre de 1978. No obstant això, les execucions subcontractades per l’Estat espanyol no van ser els primers cadàvers que arrossegava l’ultra a l’esquena.

La periodista Ana María Pascual explica a aquest diari: “Chérid va arribar a Espanya amb un homicidi al coll i una fugida novel·lesca que Teresa m’ha contat i després he confirmat amb la documentació de l’arxiu del Ministeri de l’Interior”. Després d’escapar mentre complia condemna en la presó de Bordeus, les autoritats franquistes van rebre el militant de l’OAS amb els braços oberts. “Des del principi, a la dictadura li va interessar l’experiència d’aquests homes i, a canvi de col·laborar en la faena bruta, els van deixar viure”, diu la periodista.

Teresa Rilo va conviure durant anys amb el sinistre cercle d’amistats de Jean Pierre Chérid, compost pels terroristes més importants del neofeixisme italià i argentí, feliçment acollits pel franquisme i impunement reutilitzats per les clavegueres de l’Estat en la guerra bruta contra ETA fins a ben entrada la dècada del 1980, amb l’estratègia de la tensió prevista en l’operació Gladio de l’OTAN com a teló de fons.

En la pizzeria El Appuntamento de Madrid, compartia taula i estovalles amb les dones dels ultres italians, mentre el seu marit es reunia en un reservat amb companyons com Stefano Delle Chiaie, que va treballar al llarg de la seua vida per a la policia política d’Augusto Pinochet a Xile, per a la Triple A a l’Argentina i per a la dictadura d’Hugo Banzer a Bolívia. “Chérid va poder brillar en el grup dels italians a Madrid. Espanya en aqueixa època va acollir de bona gana tots aquests terroristes que estaven reclamats als seus països i en tots els assassinats de l’extrema dreta d’aquella època hi ha algun italià implicat”, explica la periodista Ana María Pascual.

Un assidu del restaurant va ser l’ultra Carlo Cicuttini, el quart pistoler de l’atemptat contra els advocats laboralistes d’Atocha. Quan la justícia italiana va indagar l’autoria dels crims terroristes que van assotar el país, com per exemple l’assassinat del jutge Vittorio Occorsio el 10 de juliol de 1976, unes quantes vies de la investigació acabaven en l’antiga Direcció General de Seguretat. L’ultra italià amic de Chérid va ser protegit pel comissari Manuel Ballesteros, explica el llibre. “El motiu de la intensa protecció que va rebre Cicuttini a Espanya va ser la seua participació directa” en la matança d’Atocha.

La biografia descriu també les trobades en el restaurant de l’aeroclub de Castelló, regentat pels germans Perret, amb els comissaris Roberto Conesa i Manuel Ballesteros, dos històrics de la Brigada Politicosocial franquista reciclats després de la mort de Franco en la lluita antiterrorista. “A mi em va portar una vegada a conéixer els Perret en el seu restaurant. Es coneixien perquè eren francesos i estaven en el mateix rotllo, però Jean Pierre no treballava amb ells”, conta la viuda del sicari a eldiario.es. En aqueix mateix restaurant, un dels germans, Clément Perret, pretés membre dels GAL, va ser assassinat per ETA el 1985.

A l’exagent de la Brigada Politicosocial Antonio González Pacheco, més conegut com a Billy el Niño, li agradava la costa mediterrània, on va tindre un apartament. El policia va ser un personatge important en la vida de Jean Pierre Chérid, amb qui va compartir molts moments d’intimitat, al costat de les mullers respectives. “Quan el vaig conéixer, era un amic del meu marit, amb nosaltres es portava bé, fins i tot després d’haver mort Jean Pierre, ell va continuar, per conveniència seua, ajudant-nos a les meues filles i a mi. Després, ja va veure que jo volava sola i llavors es va enfadar amb mi”, conta Teresa Rilo.

La viuda va trencar, després de la mort misteriosa del seu marit, amb aquell món. “No he tornat a veure a Billy el Niño des de llavors, però, si ha llegit el llibre, deu estar supercabrejat, encara que això és el que hi ha”, diu la dona. “Quan va eixir en la premsa jo estava al·lucinant, perquè mai he vist Antonio com un torturador i deu haver sigut l’hòstia pel que diuen molts testimonis”, postil·la Rilo.

Chérid i la resta dels mercenaris de la guerra bruta “van ser eines dels serveis secrets espanyols”, conclou la periodista. Fins ara s’havia donat per vàlida la versió que el sicari francés va morir accidentalment quan manipulava un explosiu al sud de França el 1984. La viuda mai va creure aquesta versió. “Els seus companys se n’havien anat i el que quedava a Espanya era Jean Pierre, era l’últim que podia fer-los la vida impossible”, explica Teresa Rilo, que també recorda: “Em van citar en el Ministeri de l’Interior, crec que per veure el que jo sabia. Em van dir que ho sentien, perquè en la DGS deien que el meu home no hi havia treballat”. “Qui li donava al meu marit els carnets?”, es pregunta la viuda de Jean Pierre Chérid.

“No podem afirmar que ell morira per ordre dels seus caps de la guerra bruta, però els indicis que mostrem en el llibre apunten que és molt probable”, afirma Ana María Pascual. Quins són aquests indicis?... Compren el llibre per descobrir-ho, que el bon periodisme d’investigació costa diners i esforç, i sense lectors desapareix.