Podem en la política valenciana: la trituradora de lideratges

La política és una professió d’alt risc. I en algunes formacions, notablement més alt. Des de la seua fundació a la Comunitat Valenciana, en la primavera del 2014, Podem ha passat per dues assemblees ciutadanes per a elegir el Consell Ciutadà –l’òrgan executiu– i la secretaria general.

La III Assemblea Ciutadana de Podem se celebrarà al maig, una vegada superat el tercer Vistalegre estatal, i vindrà, com en cada edició, amb tensions internes. Superat el debat de pablisme i errejonisme, la pugna ve per veure qui arribarà al poder. Després d’anys de batalles internes, airejades per la mateixa formació en xarxes socials i mitjans de comunicació, els diputats i membres del consell ciutadà afins a la portaveu parlamentària, Naiara Davó, i al vicepresident segon de la Generalitat, Rubén Martínez Dalmau, treballaven en una candidatura que conjuminara totes les sensibilitats i un projecte sense fissures.

La pretensió del tàndem de dirigents es va veure truncada dilluns passat amb l’anunci de Pilar Lima, identificada com a rostre del pablisme a València, de fer un pas avant i optar a liderar la formació en la comunitat autònoma. La decisió de la diputada i exsenadora, que ja va optar a la secretaria general en la II Assemblea autonòmica, dificulta la candidatura de consens, encara que Lima manté la porta oberta a tot el que vulga sumar-s’hi per construir “un Podem més fort”, recuperar la sintonia amb les bases i reforçar l’acció del Govern central, al qual Unides Podem acaba d’incorporar-se. Lima té molta força entre les bases de Podem, que l’han ajudada a pujar en diferents processos interns, i la seua candidatura va aconseguir el 32% dels vots en l’última Assemblea.

Però la diputada i exsenadora, de tarannà bel·ligerant, no sempre ha sigut el rostre d’Iglesias en el territori valencià. Davó i els que treballen la candidatura alternativa, com l’equip de Dalmau, també han integrat els projectes avalats pel secretari general. Fins i tot el defenestrat Antonio Montiel va ser etiquetat com el candidat ‘pablista’ el 2015, en el primer conclave de la formació.

Antonio Montiel, de ‘pablista’ a dissident

La primera assemblea de Podem es va celebrar després de les eleccions europees. Passat el terratrémol, que va disparar la formació en el Parlament Europeu i li va donar notorietat en l’Estat, amb 1,2 milions de vots, la maquinària autonòmica es va posar en marxa. La formació dels cercles va triar Antonio Montiel, activista i professor universitari, com a secretari general a la Comunitat Valenciana al febrer del 2015 amb l’aval del 55% dels afins. Montiel era en aquells dies el candidat avalat per Pablo Iglesias i contra el seu equip concorrien cinc candidatures: Ara Podem (Mario Cánovas); Som Poble, Podem (Ricardo Cano); Entre tots Podem (José María Copete); Empleats públics (Carmina Ochando) i Junts sí que Podem (Enrique Picot). Cap dels seus rivals ha ocupat càrrecs de rellevància posteriorment.

Mesos després van arribar les eleccions autonòmiques, la majoria d’esquerres en el parlament valencià i el Govern del Pacte del Botànic, sorgit d’aqueixa majoria, en la Generalitat Valenciana. La gran decisió de Montiel va ser si Podem, imprescindible per a la formació de l’executiu, hi entraria a formar part o no. L’opció, de sobres coneguda, li va valdre crítiques durant els quatre anys següents; ser la pota entre el carrer i les institucions no va eixir com ell esperava. Durant la legislatura en què va ser també portaveu parlamentari van començar a evidenciar-se les fissures en la formació morada, seguint la línia estatal. Les diferències entre Íñigo Errejón i Pablo Iglesias tenien rèpliques en els territoris.

Montiel va arribar a l’Assemblea següent, en la primavera del 2017, profundament tocat. El debat pel lideratge amagava en realitat un debat sobre l’autonomia de Podem respecte de Podemos i les crítiques internes li van fer fer un pas arrere. Montiel feia temps que havia deixat de ser afí al projecte de Pablo Iglesias, i havia arribat a qualificar les seues formes com les pròpies de Sadam Hussein o Franco, i en la formació morada, encara fugint de la dicotomia errejonisme/pablisme per a definir els seus corrents interns, s’havien articulat uns quants moviments.

La diputada Sandra Mínguez, destituïda de l’executiva, o els Anticapitalistes de Daniel Geffner van començar a teixir candidatures que es van traduir en la victòria d’Antonio Estañ. Poc abans del procés de primàries, el ‘pablisme’ va emergir amb la candidatura de Lima, en la qual figurava també Davó, molt severa amb la direcció autonòmica del partit i amb la seua actitud respecte als socis de Govern. Montiel no s’hi va presentar, però va avalar la candidatura de la diputada Fabiola Meco, que va recollir un 24% dels suports.

Antonio Estañ i les turbulències internes

Després de la tensió viscuda en la II Assemblea, Antonio Estañ es va convertir en el secretari general i portaveu parlamentari en les Corts Valencianes amb l’oposició de la meitat del consell ciutadà (va recollir el 40% dels suports). La seua candidatura es va emportar la victòria per haver sigut capaç d’integrar més sensibilitats que les restants, però encara estava en un grup parlamentari que no controlava del tot, amb declaracions del seu antecessor que el desestabilitzaven i moviments interns gens fàcils de sortejar. A més, els nombrosos processos electorals dels últims dos anys van contribuir a desestabilitzar el dirigent.

Al setembre, inici del curs polític, va haver de canviar de rumb i assumir el càrrec de portaveu per la marxa de Sandra Mínguez –la seua número 2–, però va mantindre el càrrec de portaveu coral en l’àmbit orgànic, amb Pilar Lima, Àngela Ballester i Fabiola Meco en els llocs de rellevància.

Al febrer del 2019, un mes després de la marxa d’Errejón, Montiel va abandonar la formació amb un retret dur: “El partit no ha estat a l’altura”. Al cap de cinc mesos, ja el mes de juliol, Estañ va anunciar la convocatòria d’una Assemblea sense data –pendent de l’autorització estatal i dels processos electorals–. Va dimitir formalment al novembre, amb Podem a València desaparegut en les eleccions municipals, però amb un vicepresident en el Govern autonòmic.

Des de l’anunci de la seua marxa, els corrents treballen en un procés intern menys agressiu, conscients de la mala percepció que té la militància de les bregues i de l’oportunitat que implica estar en el Govern central i autonòmic. L’endemà de l’anunci de Lima, els despatxos i els grups de Telegram de Podem treien fum. Els dirigents encara confien d’arribar a un acord.