Portaceli, d’hospital per a tuberculosos a camp de presoners franquista

En els últims sospirs de la guerra, a penes a tres dies de la fi oficial del conflicte civil espanyol, a bord d’un vaixell britànic van salpar 3.000 persones des del port d’Alacant en direcció a Orà. En les hores següents, coneguda ja l’ordre de Franco de capturar els que intentaren eixir del país, es van acumular milers de persones en el mateix port esperant un segon Stanbrook que no hi va arribar mai. En el seu lloc, hi van arribar els divisionaris italians, que van portar bona part dels que van intentar fugir al camp de detenció dels Ametlers, al nord d’Alacant. Uns dies després, els detinguts van passar a Albatera.

Aquest últim, també a Alacant, va ser com un museu dels horrors del franquisme, en què cabien tant els distingits com els anònims, els que havien comés algun delicte com els que es van veure sorpresos pels franquistes. Conta Rafa Arnal, periodista, que no tots els interns del camp eren anònims. La majoria eren periodistes, sindicalistes, alcaldes, comandants republicans, jutges, artistes... Persones conegudes en la societat. Uns mesos després, el camp va anar buidant-se per motius d’insalubritat, i els presos van ser traslladats a un altre centre, el de Portaceli, a Serra (València). Es calcula, segons diferents investigacions, que van anar eixint per partides fins 16.000 persones.

La recerca de Rafael Arnal i la catedràtica Mirta Núñez se centra en aquest últim camp, un dels més desconeguts de la guerra. En el documental i llibre homònim El camp de concentració de Portaceli (1939-1942), la primera investigació audiovisual sobre aquest espai, els autors revelen alguns secrets de la situació dels interns en el camp de treball. En l’audiovisual, Arnal i Núñez inclouen informació inèdita sobre l’arrest i l’execució del doctor Joan Peset Aleixandre, que va ser rector de la Universitat de València, i elaboren el relat a través de cartes dels presos, fitxes de maquis i testimoniatges esquinçadors sobre la situació en el camp valencià.

El que hui és un camp d’oliveres en plena serra Calderona, fa huit dècades va ser el terreny en què manaven formar els presos. L’hospital Doctor Moliner, anterior centre per a persones amb tuberculosis, propietat de la Diputació de València, va convertir les habitacions en cel·les i el pati en zona de reclusió. En els escassos metres quadrats de les habitacions van arribar a acumular-se 30 persones. Tots els dies, conta un supervivent, trobaven algú que no havia sobreviscut a la nit.

L’espai està situat entre les localitats de Nàquera i Serra, perdut a la muntanya, a pocs metres de la Cartoixa de Portaceli. Va ser creat pels republicans el 1937 com a espai d’identificació per als franquistes i va canviar prompte de mans. Quan l’autodenominat bàndol nacional va arribar a les últimes escletxes de València –el monestir limítrof va ser zona fronterera–, va convertir el centre republicà en el seu espai per als presos polítics. El recinte va ser lloc d’empresonament de milers de detinguts per les autoritats franquistes i es calcula que hi van passar entre 15.000 i 20.000 persones, i n’hi convivien unes 6.000 alhora.

Arnal explica que va començar l’activitat en el període franquista amb uns 1.500 presos, soldats i detinguts pel bàndol franquista durant els últims dies del conflicte i la primera etapa de la repressió. “Franco va decidir ampliar el camp i ficar-hi gent de camps de Soneja, reclusos de la plaça de Bous de València, de Bétera... i després els d’Albatera”. El centre de Portaceli, que ja tenia problemes per a alimentar un miler de detinguts, es va veure completament desbordat amb les arribades d’Albatera. Un lloc ja per si mateix truculent va esdevenir en un malson.

Els presos dormien en terra, sense finestres, i cada tres mesos es feien rodes d’identificació. En teoria, aquest era l’únic propòsit del camp: posar nom i cognoms als presoners i després decidir què fer-ne. Uns s’enviaven a la presó i altres al mur d’afusellament, si la desnutrició o alguna infecció no havia acabat abans amb ells. Els que tenien sort eren identificats per algun familiar que havia aconseguit diners per a l’aval i, si demostraven que no havien comés delicte, podien tornar a casa. Les autoritats van tardar tres anys a identificar els presos i buidar l’espai.

Malgrat la quantitat de vides que van caure en aquell racó de la Calderona, als municipis que l’envolten són pocs els veïns que coneixen la història del camp de presoners. Menys encara els que alguna vegada en parlen. L’any passat, amb el suport de la Conselleria de Justícia, es van organitzar a l’hospital les primeres jornades sobre l’escabrosa presó. Des de fa poc, una placa a l’entrada de l’hospital perdut a la muntanya és l’únic record a les víctimes.