“El cardenal Cañizares és producte de 700 anys d’inquisició i dues dictadures”

Ferran Torrent (Sedaví, València, 1951) és un dels escriptors valencians més reconeguts. Entre les seues més de 20 novel·les –quasi totes en valencià i moltes del gènere negre– destaca la trilogia sobre la corrupció local: Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, escrites entre els anys 2002 i 2006, en plena borratxera de poder del PP autonòmic.

Després de la seua primera obra postcrisi –Un dinar un dia qualsevol–, Torrent, un progressista crític, llança el seu primer treball des que un govern d’esquerres ha posat fi a 20 anys d’hegemonia de la dreta en les institucions valencianes. En Individus com nosaltres entremescla periodisme i ficció per a prendre el pols a l’alacaiguda societat valenciana.

Pregunta: Parlar de València és parlar de corrupció, diu vosté.

Sense anar de sobrat, qui va començar a parlar de corrupció vaig ser jo, en Societat Limitada. Les meues intuïcions es van demostrar encertades, però aquesta novel·la se centra en el que denomine el segon sistema, el que ara m’interessa com a novel·lista. En la postcrisis, el sistema reconeix que un 25% de la població ha quedat exclosa, i viurà al marge del que s’ha establit, és un univers paral·lel i alegal.

“El que ha passat en els últims 20 anys [en referència a l’etapa del PP] és d’estructura mafiosa”. S’ha superat?

Políticament, no, encara que queden coses per saber. Electoralment, tampoc, però ara, com a novel·lista, m’interessa pintar aqueix fresc postcrisis.

Com és València després del mandat del PP i la crisi?

Ha deixat molta desgràcia, molta tragèdia. Hem aprés que les coses no són tan fàcils. Res no tornarà a ser igual, i això genera insolidaritat i egoisme. Els meus personatges són sempre molt solidaris, no practiquen la solidaritat col·lectiva –intentar arreglar el món–, però sí la individual, fer alguna cosa per l’amic o pel veí. Crec en la solidaritat individual. En l’altra, no tant.

En ‘Individus com nosaltres’ la política deixa espai al retrat d’una societat picada per la crisi, amb metges emigrats a Alemanya i precariat divers.

Tots coneixem els efectes devastadors de la crisi sobre els treballadors i la classe mitjana, amb aqueixes parelles amb sous bons i aspiracions de consum que de colp veuen com canvia la situació. En els pobles [Torrent viu a Sedaví, 10.000 habitants, en l’àrea metropolitana de València] es veu amb claredat qui guanya, qui perd, qui està patint… vaig pel carrer i intent prendre el pols a la gent, perquè m’interessa la societat en conjunt. M’agrada dir que tothom treballa per a mi perquè alimenta les meues novel·les.

En la novel·la s’especula de fundar un diari digital amb diners negres. Tan malament està el periodisme, professió que vosté va exercir?

Fatal, desgraciadament. Jo tenia una setmana per a fer un reportatge, un luxe ara mateix. Hi falta rigor i profunditat.

I parla d’operacions especulatives en la Marina de València. Continua vigent la “cultura de la pilota” a pesar de l’esclat de la bambolla immobiliària?

Si, i crec que continuarà, encara amb altres formes. En un país sense indústria, que desgraciadament viu del turisme, un país de cambrers, aquest tipus d’operacions són quasi inevitables.

L’arquebisbat, en la seua ficció, es queda comissions d’operacions il·legals. Quina opinió li mereix el cardenal Cañizares, arquebisbe de València?

Un exemple de la sociologia col·lectiva produïda per 700 anys d’inquisició, la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco. El lamentable, el que indigna, no és què diu o què fa, sinó la impunitat de què gaudeix. Això, a Alemanya, seria impensable.

Els seus personatges són majors, alguns estan malalts. Molts tenen un punt cínic i reflexionen sense duplicitat sobre la mort. Què hi ha de vosté en ells?

Tots els novel·listes deixen el seu solatge en les novel·les. M’agraden els dinars amb sobretaula llarga, com en algun passatge del llibre. En Individus com nosaltres els personatges ja tenen una certa edat, parlen molt de la pensió, que saben que segurament no cobraran, i en certa manera han evolucionat, o involucionat, amb mi. Això sí, sempre cap a la desobediència. Són contestataris, no políticament, però si vitalment. Són outsiders, gent que viu al marge del sistema.

Vosté ha estat molt crític amb el PP. Estava vetat en Canal 9? Quina espera de la nova televisió valenciana?

Que jo sàpia, no hi estava vetat, i alguna novel·la va aparéixer en els informatius. La nova televisió no ho tindrà fàcil: amb tants canals, fer una televisió bona, rigorosa i en valencià és una tasca difícil. Els desitge sort.

Quin impacte ha tingut el nou govern valencià en la cultura i l’ús del valencià?

No s’ha notat. Han celebrat els dos primers anys de govern amb triomfalisme. La meua consigna és anar contra el poder encara que siga d’esquerres, però em molesta aqueixa falta d’autocrítica, que hauria de ser obligatòria al marge de les dinàmiques propagandístiques dels partits. Em considere d’esquerres i valencianista però PSPV-PSOE i Compromís han de demostrar que saben governar. No firme xecs en blanc, i si no em convencen, em quedaré a casa.

Vosté ha escrit una biografia de Mónica Oltra abans de la seua arribada al Consell. Què tal li ha assentat el poder?

Passar de l’oposició al poder ja és un canvi radical. Té una enorme vocació política i s’emporta els problemes a casa, i això crema molt. Crec que el nou govern té ansietat per la quantitat de ganes de fer les coses que no s’han fet en els últims 25 anys.