Vicente Domingo: “La gent creu que a les ciutats no es passa fam i en algunes és equiparable als camps de Sudan del Sud”

Vicente Domingo és periodista i des de fa uns quants mesos, director del Centre Mundial de València per a l’Alimentació Urbana Sostenible (Cemas), que acaba d’instal·lar-se en l’antiga seu de la Copa de l’Amèrica de València. L’organisme s’ha creat sota el paraigua de FAO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació; el primer centre d’aquest organisme que acollirà la capital valenciana. El seu nomenament ha sigut recorregut pel PP i pel col·legi d’Enginyers, ja que el concurs estava pensat per a periodistes, cosa que la institució laboral no entén.

Domingo rep a eldiario.es en l’edifici La Base, seu del Cemas, al costat del port de València. Al setembre començarà a treballar amb un equip de sis persones i té una llista de projectes llarga, entre els quals hi ha unes quantes conferències amb participants de diversos països, aprofitant la tecnologia 5G. La idea de Domingo és connectar tot el coneixement possible de tots els llocs possibles i generar una xarxa de ciutats implicades en l’alimentació sostenible.

D’on naix el Cemas?

És una estratègia de l’equip de Graziano da Silva, director general de la FAO, en el seu últim mandat. Està molt relacionat amb aqueix gran projecte que són els objectius de desenvolupament sostenible. És la conseqüència d’un memoràndum, d’un protocol de col·laboració i enteniment que es va signar a Roma a l’octubre del 2016. En uns quants aspectes és avantguardista. És l’avançada d’una manera d’actuar que, si ix bé, serà replicada en altres estructures de les Nacions Unides.

A la FAO li interessava participar més en les polítiques locals i començar a captar, acumular, recollir, la informació i el coneixement que estiga generant-se sobre això. Gestionar, identificar, coordinar, catalogar aquesta informació i informar, orientar, divulgar i connectar, ajudar que ciutats estiguen connectades.

Té plena autonomia per a operar?

Està constituït per un consell rector, presidit per l’alcalde de València i constituït pels regidors amb competències en agricultura, comerç i salut; un representant del Ministeri d’Afers Exteriors –el director general de polítiques de desenvolupament–, un representant del Consell –qui tinga les competències en agricultura– i un representant de la Marina de València. Amb autonomia d’aquest òrgan està el consell assessor, que el formen quatre catedràtics de molt de prestigi: per la Universitat Politècnica de València, Dolores Raigón i José María Álvarez Coque, catedràtica de l’àrea d’edafologia i química agrícola; per la UV, el catedràtic de geografia humana, Joan Romero; pel CSIC, la directora del IATA, Cristina Molina. El consell rector està a punt d’obrir-se a altres càrrecs, com ara les Nacions Unides o el premi Nobel de la Pau Edward Rubin.

A dia de hui, és una institució creada dins de l’Ajuntament de València, que col·labora amb la Diputació de València i la Generalitat; amb algun tipus de col·laboració amb la Unió Europa i ja hi ha institucions internacionals disposades a veure formes de col·laboració. A mesura que passe el temps, buscarem l’estructura més adequada perquè els objectius es mantinguen. Està sent observada aquesta manera per les Nacions Unides.

Quin és el seu objectiu?

Observar, capturar i coordinar les polítiques alimentàries locals. Està a la mà dels alcaldes i les alcaldesses del món revisar els seus sistemes alimentaris. Això està molt connectat amb sectors estratègics i fonamentals: nutrició, canvi climàtic, petits productors, dades massives, dona, mobilitat, infància, educació... Estires el fil i entens que, vinculats a l’alimentació, hi ha sectors estratègics que estaven... no de la mà de Déu, però és molt convenient capil·laritzar les grans línies d’actuació de la FAO i de les Nacions Unides. El cavall de batalla són els ODS, un espai nou obert a l’acció política local i regional.

Abans de començar l’entrevista assenyalava com és d’important que estiga la bandera de les Nacions Unides a la porta d’aquest edifici. Per què és important que València tinga el Cemas?

València tenia arguments de pes i va demostrar amb una facilitat relativa que som un punt estratègic rellevant. Una ciutat mediterrània, amb tot el que implica; amb accés fàcil a Àfrica, una ciutat europea... Les delegacions llatinoamericanes van poder percebre la connexió fàcil nord-sud, est-oest.

Per a la ciutat convergeixen una sèrie d’interessos cridaners. El nostre sistema agropecuari local ha resultat ser exemplar; compta amb institucions que tenen milers d’anys, com el Tribunal de les Aigües, o la Tira de Comptar, que des del 1230 atorga la capacitat al petit agricultor de vendre els seus productes com vulga. Això, que sembla obvi, seria una alta conquista hui; aquest procés d’evitar intermediaris és fonamental. La indústria ha creat intermediaris que fan que el preu d’una tomaca en una gran superfície siga 400 vegades més alt que el que cobra l’agricultor; això és diabòlic i cal posar-hi fi ja. Aquest sistema és insostenible, però des del punt de vista social, ètic, nutricional... És més ampli el concepte del que puga semblar. L’estructura no durarà molt més i no solament en allò mediambiental. 3.600 milions de persones tenen una dieta basada en proteïna animal per damunt del que és tolerable, amb aliments ultraprocessats i ensucrats... i després, de l’altra meitat, el 37% de les dones en edat fèrtil dels països en vies de desenvolupament pateixen anèmia per falta de proteïna animal.

Crec que per a la ciutat de València suposa incorporar-se a un club de ciutats i institucions que miren més enllà del seu propi ciutadà i que entenen que fer el rol del mutilateralisme té dos avantatges: ser testimoni de processos a escala global i urbans molt interessants i alhora una espècie de marxamo reputacional; és una institució que calia crear. És un motiu d’orgull. Els fonaments ètics que han creat això són molt forts, connecta amb un nou àmbit d’acció política que emergeix de les Nacions Unides. En països en desenvolupament està relacionat amb la resolució de conflictes, la gent no deixa la seua llar si té una base més o menys sostenible.

A València hem aconseguit demostrar a les Nacions Unides que tenim un sistema agroalimentari sostenible i exemplar, basat en el petit productor, en aquest tresor anomenat l’horta, que és garant d’aqueixa petita joia anomenada dieta mediterrània.

Existeix la dieta mediterrània?

Sí. I no solament això. Els experts diuen que cal mantindre-la i seria convenient no circumscriure-la només a la Mediterrània. És una combinació de cereals, verdures, fruites, proteïna animal i fruita seca interessant. Tenim un entorn nutricional de primera classe, tenim accés a una alimentació exemplar per a la nostra família que ja la voldríem en centenars de milers de ciutats.

I és real en la majoria de les llars?

Bé, en moltes sí i en altres tantíssimes no. Hauríem d’anar a les estadístiques. Però és evident que qualsevol família té accés a la informació, potser a massa, però això ja és un èxit. Fa 20 anys tots bevien Coca-Cola com si res. Convé alarmar-se, però si tenim l’atreviment d’alarmar-nos, cal tindre el valor de veure que hi ha conquistes que s’han assolit. Comprén un que en queden moltes per conquistar, però hi ha avanços, hi ha presa de consciència. Els responsables de polítiques (policy-makers) no actuen pel bé de la humanitat i les grans empreses d’agroalimentació, tampoc. Admetre això és admetre que l’alimentació és una cosa massa important perquè estiga en mà dels grans mercats. Que muiren de fam milers de xiquets podria generar sensació de pena i impotència, però hui, que pensem en global, és intolerable. Sabem quin és l’entorn, les necessitats i els lladres; així que tenim els ingredients per a una bona paella.

Però, si tenim aqueix entorn tan ideal i tanta informació, per què tenim aquests índexs de malnutrició, tant en obesitat com en desnutrició?

El gran mercat ha creat uns hàbits de consum. Pensant en un altre sector, un gran percentatge de gent jove entén hui que comprar-se un cotxe potser no és un símbol d’estatus, sinó que pot ser una càrrega. Quan la indústria automobilística es va adonar, va començar a dissenyar altres formes de consum de l’automòbil. La societat civil col·labora i ajuda a orientar i divulgar hàbits adequats, també l’administració pública. Des de fa poc, les grans agroalimentàries entenen que hi ha espais a considerar i processos a repensar. Això no passa de la nit al dia, però que haja ocorregut hui és positiu. Vivim en el món de l’instant gratification, i volem resultats ja. Tot sembla indicar que aquesta tendència comença a declinar o que hi haurà arguments per a repensar aquest tipus de compra.

Què podem considerar un sistema agroalimentari local sostenible?

El que és capaç de garantir una alimentació sana, en processos de sembra, cultiu, collita, distribució i venda sempre en àmbits de durabilitat, respecte sociolaboral i que siga capaç de generar salut, durabilitat i desenvolupament social en l’entorn urbà. Que siga especialment sensible amb la relació de la ciutat amb el seu entorn.

Tornant a l’alimentació... amb l’excés d’informació i els etiquetatges ambigus, creu que el consumidor està desprotegit?

Totalment. Tornem a les batalles guanyades i les que queden per guanyar.

Per exemple, l’anomenada llei del pa ha sigut aplaudida per nutricionistes i professionals de la salut. Però encara hi ha molts aliments amb reclams, amb etiquetatges i enganyosos.

Mentre nosaltres parlem, en molts despatxos se signen tractats comercials que fan que vinguen farines de cereals alterats genèticament, les conseqüències de les quals a llarg termini... ben clares no són; les directes, les del benefici econòmic, aquestes sí que són claríssimes. Com més fèrria és una estructura, més valor tenen les seues escletxes; sempre n’hi ha. Cal tindre més interés en un mateix. Hi ha milions de persones que mengen cada dia com quan el bestiar s’acosta al pinso, sense cap pensament sobre la ingesta; i, si em permets la reflexió, menjar és un procés de voler-se un mateix, la seua família, el seu entorn, la seua ciutat i trobar certa alegria de viure. No hi ha res més íntim que triar què fiques en el teu cos, quina gasolina tries per a ell. És un procés humà preciós, connectat amb la cultura.

Caldria ser més estrictes amb la legislació en processos, etiquetatge i publicitat?

Absolutament. N’hi ha exemples meravellosos. El govern de Xile té un sistema d’etiquetatge que utilitza un segell negre si els aliments tenen un contingut calòric alt, de greixos saturats, sucres o sal contra el qual la indústria va lluitar i va llitar. I els lobbys són capaços de convertir en cecs juristes i parlamentaris. També està la ciutat de París, exemplar en la gestió del desaprofitament alimentari, amb una llei que obliga els supermercats a distribuir els aliments que no han venut. Hi ha algunes conquistes ja incontestables, però tot sembla indicar que queda moltíssim de camí, per als pròxims 56 equips que hagen de formar el Cemas. Això és un procés polític llarg, ple de dignitat, en què un comprova que no està sol. Seül, Madagascar, Vancouver... estan desitjant que això funcione per a compartir coneixement.

Una de les claus, en el nom del centre, és l’alimentació urbana. Per què?

El 2011 les Nacions Unides van emetre un informe en què diu que per primera vegada en la història viuen més persones en un entorn urbà que en un entorn rural. Al voltant del 54% ara, del 75% el 2050. Alguna cosa cal fer, i 30 anys per a aquestes qüestions no són res. Era convenient començar a crear el concepte d’alimentació urbana. Sorgeixen espais polítics molt interessants. La gent creu que a les ciutats no es passa fam. I hi ha malnutrició, clar, però hi ha desnutrició a les ciutats, en algunes que ens cridarien l’atenció; fam equiparable a alguns camps de Sudan del Sud. El concepte alimentació urbana està vinculat a l’essència de tot això.

Permet-me una altra reflexió. Fa mil·lennis érem caçadors i recol·lectors. I fa 12.000 anys esdevingué una revolució meravellosa: vam començar a gestionar la nostra alimentació; vam començar l’agricultura. Els poblats comencen a tindre prou d’aliment i s’assenten. I venen les civilitzacions, els faraons, les ciutats, el comerç, cal explicar quanta ha sigut la collita; comença l’escriptura, l’intercanvi, els sacerdots, el poder militar. Som ciutadans perquè vam ser capaços de crear i gestionar l’alimentació. I va portar imperis, rutes comercials. Fins a la revolució industrial, el món es movia per l’alimentació. I en aquesta quarta, la revolució digital, més ens val que es connecte amb la dignitat.

Tornant a la teua pregunta. Un dels grans llegats de Graziano da Silva era, vinculat als objectius de desenvolupament sostenible, posar en marxa la gestió de l’alimentació urbana. Perquè viu més gent a les ciutats que en els entorns rurals i el percentatge va a més i perquè l’evident insostenibilitat obliga a repensar sistemes més solidaris, més sostenibles, innocus i que facen de la necessitat virtut; que generen estructures socials i econòmiques exemplars.

Parlem de l’informe de les Nacions Unides que recomana reduir el consum de carn. En les últimes setmanes ha generat bastant polèmica. L’informe plantejava que cal buscar una forma d’alimentació i de consum alimentari que genere menys emissions. Què poden fer els consumidors per a alimentar-se d’una manera més sostenible?

És més profund que canviar les xulles de bou. Estem dient que canvie d’hàbits i de consciència. Si canviem la xulla de bou de l’Argentina per un tofu de l’Índia, avancem poc. Que el consum de carns, especialment roges, ha de repensar-se no és una cosa nova. L’informe és sobre canvi climàtic i ús de la terra, sobre com es dediquen milions d’hectàrees a un monocultiu per a alimentar bestiar per a convertir-lo en carn per a consum humà, i seria raonable dedicar uns quants milions menys per a directament destinar-los a consum humà. Veiem ací un procés especulatiu clar. La primera vegada que vaig sentir la dada [dels litres d’aigua necessaris per a produir un quilo de carn], vaig pensar que s’equivocaven, em semblava una salvatjada. Es compta l’aigua que rega els camps, per a fer combustibles... S’explica tot.

Com ja adverteixen uns quants informes i fundacions, aquest recomana que als països desenvolupats es consumisca menys carn roja. Cal prendre amb pinces aquesta recomanació, perquè si es globalitza fiquem en problemes milions de llauradores en països en via de desenvolupament. Algunes tenen una vaca o dues, algun corder... I això per a elles és or. El garant econòmic que els genera, per la llet o el fem, és or. Fins i tot una explotació ramadera raonable com les del Nord.

Una granja amb 15.000 vaques que s’engreixen en processos poc naturals, ja se sap, és cridaner, que produeixen una quantitat de metà enorme. És molt pitjor que el CO2, així que crec que l’informe està carregat de raó. Una altra cosa és l’alarma a què contribueixen els mitjans de comunicació dient que ja no cal menjar carn. O, com que les estructures econòmiques es basen en crèdits immensos que demana una empresa per a poder vendre carn, la mínima alteració fa que unes quantes agències de comunicació diguen que la carn és bona.

M’has comentat unes quantes vegades que el consumidor està desprotegit. Doncs, moguem-nos, informem-nos. En els 60, fins fa no gaire, menjar carn era per a rics.

Hui per a moltes llars també és complicat. No és una cosa frívola voler gravar la carn, com planteja el govern d’Alemanya, ja que moltes llars no se la poden permetre i, quan ho fan, no se’n té molt clara la qualitat?

Igual que desplaçar-se en automòbil en els seixanta era una forma de progrés social, menjar carn estava molt ben vist, indicava que anava bé. Però arriba un moment de paroxisme intolerable, d’adonar-se, com amb els automòbils, que no és raonable. Qualsevol família, i més si visita el metge, entendrà que menjar carn [roja] una vegada per setmana no és cap pecat; sense penediments, no és la fi del món. Però com que hi ha tants milions de persones que cada dia mengen o sopen hamburgueses, que ves a saber d’on venen i amb quins tractaments, què han menjat els animals, amb quins antibiòtics... Es fa una crida al seny sense execucions públiques als ramaders. Reconsiderem la dieta sense condemnar milions de ramaderes. El 80% de l’alimentació en el món la produeixen petits agricultors. Voler crear polèmica ací és anar mancat de contingut i generar debat, si n’hi ha. Si vosté va a 150 per hora perquè és fantàstic anar a aquesta velocitat, ara diem que cal anar a 120. La indústria protesta perquè es perd la llibertat de conduir. Comencem a reconsiderar les coses, perquè les alarmes estan. El canvi climàtic no pararà a les fronteres, les migracions, per molt que s’entossudisquen gestors d’allò públic, gestors de l’odi i de la por, no els pararà ningú. No hi ha més energia que no tolerar veure la teua família morint-se de fam.

L’informe de les Nacions Unides és un degoteig raonable, ponderat, amb vista als responsables de polítiques. S’ha fet per a això. I la seua tesi és que seria molt interessant reduir el consum de carns roges als països desenvolupats. El cap de polítiques ramaderes de la FAO parla de convergència; que el consum de carns roges siga coherent amb el context socioeconòmic del país. Quin missatge hi ha ací? Doncs, coherència cultural. El problema el tenen els països que han convertit l’hamburguesa en l’únic pa possible. En un entorn socioeconòmic com València, la proporció de carn d’un plat com la paella és admissible. El que no és normal és que en països com Mèxic la taxa d’obesitat infantil és del 18% i fins fa no gaire la seua alimentació era exemplar. A Còrsega, que era l’essència de la dieta mediterrània, ara el 83% de la seua alimentació és importada i són productes ultraprocessats i hi ha obesitat infantil. Un xiquet obés és més preocupant del que sembla; és propens a malalties cardiovasculars i es redueix l’esperança de vida. No sé quanta gent s’ho pren de debò, però sé que cada vegada en són més.

Sembla que les recomanacions sobre la manera de pal·liar el canvi climàtic se centren en el consum de les llars. No és una cosa injusta carregar a les llars la responsabilitat de canviar el model i no a la indústria?

Vull entendre una estratègia de comunicació. Si carreguem contra la gran indústria, predicarem en el desert, perquè fa anys que hi carreguem. Donem al consumidor, que cada vegada té la capacitat d’estar més ben informat, la capacitat de tindre sobirania sobre l’alimentació. No ho dius a McDonalds, ho dius a les llars. Que no es crega que la beguda superensucrada que venen en una màquina expenedora farà que el seu fill siga més guapo, més llest, o tindrà més energia. Quan una situació crítica comença a ser insostenible, ens obliga a créixer i a madurar. Si no, som el que al mercat li encanta: persones insípides, inodores i incolores que guanyen uns diners de la manera més humiliant possible i se’ls gasten com més prompte millor perquè estiguen obligats a guanyar diners de la manera més humiliant possible per tornar a gastar-se’ls. Això no és viure.