Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Virginia Gómez (Dietista Enfurecida): “Consumir és més polític que anar a votar cada 4 anys”

La nutricionista Virginia Gómez, 'dietista enfurecida'.

Laura Martínez

0

Virginia Gómez és dietista, nutricionista i fa cameos com a divulgadora en programes de televisió, xarxes socials i, des de fa uns quants mesos, en eldiario.es. El seu àlies és ‘Dietista Enfurecida’ i l’enerva la desinformació, i també les males pràctiques de la indústria alimentària.

Des dels seus perfils en xarxes socials proporciona informació sobre nutrició i alimentació saludable perquè la indústria deixe de ser-ne l’única font. Pensa que el consumidor té poder “perquè té diners” i en un sistema capitalista encara funcionen les lleis d’oferta i demanda. A parer seu, un dels ingredients de la mala alimentació en Occident es deu a l’excessiva disponibilitat de productes poc o gens saludables i als ritmes de vida del segle xxi, que ens dificulten prendre bones decisions.

Ara ha canalitzat la seua ira en un llibre de divulgació que porta el seu àlies, amb el leitmotiv “Claves sobre alimentación para que no te dejes engañar”, editat per Zenith, del qual en comenta algunes claus amb eldiario.es.

Pregunta: Com mengem a Espanya?

Resposta: Malament. En qualsevol país occidental es menja bastant malament. Per la disponibilitat d’aliments ultraprocessats que tenim al nostre abast tendim a menjar malament. Pel nostre estil de vida: passem el dia treballant, no tenim temps per a res.

Menjar sa és car?

Menjar malament és molt barat, molt disponible. Amb pocs diners es pot menjar bé; d’acord, no menges marisc o nous de macadàmia, però pots tindre una alimentació equilibrada.

Va començar com a ‘Dietista Enfurecida’ en les xarxes l’any 2013. Com va ser el començament?

Tenia un compte més polític, en l’època en què hi havia aquests comptes del tipus ‘Massa enfurida’, ‘Farmàcia enfurida’... Associar-ho a ‘Dietista Enfurecida’ va ser bastant ràpid. I bé, si algú ha d’estar enfurida, doncs jo, que tinc molt a reivindicar. La meua batalla principal era, i és, reivindicar la figura del dietista-nutricionista, ja que la gent ni sabia que era una carrera. Som els grans oblidats; som l’únic país de la Unió Europa que no inclou aquesta figura en la sanitat pública.

D’altra banda, per tot allò que és la indústria alimentària, que és Xauxa, tant com enganya, venent fem... Com que el nostre únic altaveu eren les xarxes socials, ací estic jo.

Per què cal tindre dietistes-nutricionistes en la sanitat pública?

Tenim la falsa creença que un dietista serveix per a aprimar-se. Quan ens imagine en la sanitat pública, bandege aquesta imatge. Pense que seria més interessant que treballàrem la prevenció, l’educació alimentària, ensenyar a la gent. La prevenció de l’obesitat, com tractar-la i com a especialitat per a cada patologia: pel que fa a l’aparell digestiu, en oncologia... Poder englobar les patologies que són susceptibles de ser tractades amb medicaments i, també, amb l’alimentació.

Com influeix la dietoteràpia en determinades malalties?

Per a trastorns funcionals digestius la dietoteràpia és molt efectiva; pot resoldre’ls bastant bé i hui és un servei privat. És més complex que donar al pacient un paper perquè és intolerant a la lactosa. Per exemple, un còlon irritable requereix consulta personalitzada i un seguiment, però [la dietoteràpia] funciona molt bé i pot estalviar molts costos: medicaments per als gasos, per a la motilitat intestinal... Si es canalitza bé, som una bona inversió i podem estalviar-nos molts diners.

Una dieta adequada pot ajudar a previndre malalties o ser un complement al tractament?

Sí. Per exemple, en tractaments d’oncologia, és important estar ben nodrit. No hi ha dietes anticàncer, ni dietes que el curen, ja ens agradaria, però estar ben nodrit ajuda a la quimioteràpia. I si el pacient pot fer exercici de força, millor encara. Una mala alimentació i tot allò que porte a la malnutrició... dona com a resultat un mal pronòstic. És important que la persona resistisca als tractaments.

Els llibres de divulgació i els perfils de nutrició tenen molt d’èxit. A què pensa que es deu? Ha crescut l’interés per l’alimentació?

Com que no es pot fer divulgació des de la sanitat pública, les xarxes socials són la nostra única finestra. També els llibres. Pense que sempre hi ha hagut molt d’interés per l’alimentació i, per aquest motiu, hi ha hagut molt de mite. Que si la fruita engreixa o fermenta en l’estómac... Hi ha hagut avidesa, però les fonts no eren massa bones. Amb les xarxes això ha canviat, encara que hi ha coses que... Pense que ens permeten divulgar i arribar a la gent.

Les xarxes afecten els trastorns alimentaris?

Sí. Ara són les xarxes socials, abans eren les revistes i alguns programes de televisió. Tota la pressió que hi ha hagut, especialment sobre la dona, encara que ara també es fa sobre l’home, de culte al cos... Les xarxes són una altra manera de pressionar que té la indústria. De dir que has d’estar així, que si no estàs d’aquesta manera és perquè no vols, que ho has de desitjar ben fort... I això no funciona així, jo puc voler ser jugadora de l’NBA i no passarà. Hi ha una pressió constant amb la força de voluntat. Ningú no vol tindre sobrepés, però no és tan senzill, no és qüestió de desitjar-ho.

M’agradaria que parlàrem de grassofòbia i obesitat. Estar obés és tan sols no saber menjar?

Pense que pots estar obés i saber menjar perfectament. Quan la gent menja malament sap perfectament que menja malament. Ningú no menja brioixeria pensant que menja de manera saludable. La part teòrica la pots saber perfectament, potser millor que la majoria, perquè has mirat d’informar-te’n per a eixir d’ací. Però quan pateixes obesitat tot et costa més; et costa més entrenar-te perquè portes un jupetí de 30 quilos, costa iniciar una rutina d’entrenament, hi ha certs moments en què hi ha rebuig, aïllament social... I moltes vegades la part emocional la pal·liem amb menjar, que també afecta. De la teoria a la pràctica hi ha un tros.

Vivim un moment en què els aliments són més segurs que mai, tenim accés a infinitat d’aliments saludables, a informació sobre nutrició, però els nivells d’obesitat i malnutrició se situen pels núvols... A què es deu aquesta paradoxa?

Pots tindre molta informació, però també tens una gran quantitat de productes ultraprocessats variats a què pots accedir molt fàcilment. Cal tindre el cap molt fred a l’hora d’anar a un supermercat i comprar el que has de comprar o per a triar en un restaurant. Els aliments són segurs, sí, et garanteixen que la brioixeria industrial no té salmonel·la, però la qualitat nutricional és una cosa ben diferent.

Els consumidors tenim la formació necessària per a triar de manera saludable?

Fins ara, qui havia donat la informació al consumidor havia sigut la indústria alimentària, que no es tirarà pedres a la teulada. Ara, amb les xarxes socials i les aplicacions [que analitzen l’etiquetatge] tenim una finestra per a dir ‘això és una merda, encara que porte vitamina C’.

Però aquestes apps tenen una doble cara; per exemple, t’indiquen quines creïlles fregides són les ‘millors’ del mercat i penalitzen la fruita seca perquè és alta en greixos...

Hem d’entendre que no és el mateix qualitat nutricional que calories. La fruita seca i l’oli d’oliva són una meravella, però són molt calòrics. A la població en general li costa diferenciar-ho i s’interioritza que, si té calories, no és sa i viceversa, i no és així.

En les xarxes socials hi ha molts comptes dedicats a diferents tendències alimentàries amb receptes dolces i rebosteria saludable. La rebosteria ‘fitness’ existeix? És saludable desdejunar-se diàriament un bescuit de dàtils i farina integral?

Es veu en algunes dietes, com la cetogènica o la paleo, en què hi ha gent fent ‘paleomuffins’ o ‘ketomagdalenes’ i no dissocien que aquesta magdalena de dàtils està molt bona i és molt sana, però té un contingut calòric altíssim. La pregunta que un s’ha de fer és: Podràs cremar tot el que et menjaràs hui? Pots fer rebosteria de molt bona qualitat nutricional, però potser no és l’aliment ideal per als teus requeriments diaris perquè es compon d’aliments molt calòrics. La població en general no necessita desdejunar-se cada dia un bescuit.

En el llibre dedica bastant d’espai als mites alimentaris; quin és el que més la preocupa?

Uf, n’hi ha moltíssims. Diria que el de les hores dels àpats; que si no pots menjar fruita a la nit o no menjar hidrats a la vesprada... Vaig veure un llibre en què recomanaven no menjar res a la vesprada que isquera de la terra perquè engreixa. Davant d’això què fas? És una cosa que no té cap sentit. El que importa és el que menges al llarg del dia, no l’hora.

Els comptes del tipus ‘realfooding’, que criden a eliminar els ultraprocessats i a menjar essencialment matèria primera..., ens estan tornant una mica paranoics?

Depén de cada persona. Pense que Carlos Ríos [el promotor del moviment realfooding] ha tingut el punt de divulgar cap a molta gent unes idees molt fàcils de seguir i amb molt d’humor. La màxima: no menges ultraprocessats. Però sempre hi ha gent amb tendència a desenvolupar trastorns, això sempre serà així. Hi ha gent amb conductes molt quadriculades independentment del realfooding.

Tornant al supermercat, consumir és un acte polític?

És més polític anar a comprar que anar a votar cada quatre anys. Per exemple, per què hi ha més restaurants vegetarians que fa uns quants anys? Perquè hi ha més demanda. És llei de mercat. Per això és útil demanar a la gent que compre producte de temporada i de proximitat, producte local; no compreu taronges de Sud-àfrica, compreu-ne de València. Si deixes de comprar ací, es deixa de produir ací. El consumidor té poder com a col·lectiu, perquè té diners.

En l’àmbit polític, quines pensa que haurien de ser les prioritats en salut pública enfocades a l’alimentació?

Que la informació deixe de proporcionar-la la indústria alimentària. Que siguem els dietistes-nutricionistes la veu que informa i que desenvolupa projectes de prevenció. Després s’hi poden aplicar un altre tipus de polítiques, com augmentar els impostos a productes ultraprocessats, eliminar-los a les fruites i les verdures... Es poden fer moltes coses, però la informació i l’educació han d’estar per davant.

Què opina de la regulació de l’etiquetatge?

A Espanya es va provar d’implementar el semàfor nutricional [un sistema que qualifica els aliments amb un segell roig, ambre o verd en funció dels ingredients], però les pressions de la indústria el van fer tornar arrere. És cert que no era la informació ideal; per exemple, etiquetava en roig la fruita seca pel nivell de greix, però era alguna cosa, un primer pas.

I la publicitat d’alimentació infantil... hauria de regular-se d’una altra manera?

Sí. En altres països es regula que no pugues regalar joguets amb menjar porqueria o que els aliments malsans no porten personatges dirigits al públic infantil.

També es parla d’apujar els impostos a la carn roja per l’impacte que té en la salut. Els nutricionistes coincideixen en el fet que la carn no és estrictament necessària, però gravar-la no crea classes en el consum?

Jo no gravaria ni la carn ni el peix per una qüestió de salut. Sí, les carns processades i els embotits. Potser sí, per qüestió de consum de recursos naturals; tindre un filet al plat implica més consum de recursos que unes llentilles. I rebaixar o eliminar els de les fruites, les verdures i els llegums, els aliments més sans.

Etiquetas
stats