Galtada de realitat: cues de turistes conviuen amb els immigrants arribats en pastera a Xàbia
El sol apreta. L’ombra és gairebé una necessitat vital, i això que no són ni les onze. La gent en la bocana nord del port de Xàbia espera impacient. Uns el vaixell turístic que els portarà de passeig per la meravellosa costa xabienca, a l’ombra del majestuós cap de Sant Antoni i sobre l’aigua cristal·lina de la reserva marina, fins arribar al port de Dénia. I altres només fan la seua feina. Creu Roja, Guàrdia Civil, Policia Local… i periodistes. Conscients de la bofetada de realitat que li espera a la localitat en a penes uns minuts, un 27 de juliol, en plena temporada turística.
Per fi apareix per l’horitzó. Són les 10:47 exactament quan els flaixos dels professionals de la comunicació comencen a ser disparats. Tots a la recerca de la foto. D’aquests huit rostres derrotats -vés a saber els dies que portaran al mar! pel sol, el salnitre i les hores. Sobretot les hores. Però ja falta menys per xafar terra ferma. I no qualsevol. Estan a Xàbia, aquesta joia de la costa alacantina a la qual milers de persones somien tots els estius amb arribar. Encara que segurament a ells això els faça igual i ni tan sols sàpiguen on es troben. El que importa és que estan vius i que han arribat a sòl espanyol després de diversos dies a la deriva tement per la seua vida.
Arriben desorientats, sense saber quin serà el següent pas, on els portaran. De moment és impossible saber-ho, perquè ningú parla el seu idioma. Així i tot, obeeixen les ordres dels guàrdies civils que estaven esperant rebre’ls a port. I baixen, per fi, formant una fila índia i custodiats cadascun d’ells per un agent de l’embarcació de Salvament Marítim que els ha rescatat a més de 50 milles de la costa xabienca.
Enrere deixen la xicoteta embarcació amb la qual pretenien arribar a terra, la famosa pastera de la qual hui parlen les notícies. Millor això que passar una sola nit més enmig del no-res, a l’abric de la immensitat del mar.
Ja en terra, operaris de la Creu Roja tracten de conversar amb ells, de calmar-los i poder saber un poc més sobre com han arribat ací. Però l’idioma n’és una barrera, així que simplement són explorats. Primer els agents, amb mascaretes incloses, comproven les seues motxilles i els escorcollen per assegurar-se que no porten cap objecte perillós. Després, els senten a l’ombra i els donen aigua.
Tot això transcorre amb una gran afluència de públic. A diferència del que es podria esperar, no són curiosos. Són turistes i visitants el pla dels quals aquest divendres de matí era embarcar-se en una excursió per la costa. Sorpresos, es pregunten pel desplegament, mentre esperen que la seua nau puga fer parada per pujar-hi.
Un mateix port, dos escenaris. Un mateix poble, dues realitats. La d’aquells que gaudeixen despreocupats de les seues vacances després del que alguns creuen que han sigut ardus mesos de treball, i una altra ben diferent: la d’uns joves que volgueren tindre’n per no haver de fugir del seu país, al nord d’Àfrica, deixant enrere a la seua família, la seua llar.
Hui alguns es compadiran d’ells, però demà, tot i aquesta bofetada de realitat, tot seguirà igual en aquest xicotet paradís. Les platges s’ompliran de gom a gom, les terrasses dels bars i restaurants tiraran fum i els vaixells i iots fondejaran les cales a la recerca d’un lloc de recés i pau on poder oblidar-se del que passa a l’altra punta del món. D’ells.
