L’inici a Alacant del primer col·legi universitari d’Espanya, el model del franquisme per a frenar les revoltes estudiantils

Al novembre del 1968, quan les repercussions del Maig francés ja s’havien notat en les principals universitats espanyoles, Madrid i Barcelona, i tres anys després de les revoltes estudiantils que s’havien iniciat una dècada abans per una joventut aglutinadora del descontentament contra la dictadura, el franquisme va inaugurar el primer curs acadèmic del Centre d’Estudis Universitaris (CEU) d’Alacant.

50 anys després, la Universitat d’Alacant (UA), hereua de la seua estructura des del 1979, commemora l’efemèride amb un cicle de conferències que portarà dilluns 7 d’octubre a Javier Padilla, jove autor del llibre tan guardonat A finales de enero, un retrat de les mobilitzacions universitàries contra el règim en general i de la lluita de tres joves en particular.

En concret, les protagonitzades per Enrique Ruano, jove estudiant de dret mort el 1969 a Madrid durant un interrogatori policial, i Dolores González i Francisco Javier Sauquillo, advocats laboralistes i tots dos víctimes de la matança d’Atocha de gener del 1977, en la qual ella va resultar greument ferida i ell va morir a causa dels trets rebuts, tractant de protegir-la amb el seu cos.

Per al dilluns següent s’espera la participació de l’expolític, advocat i militant antifranquista Nicolás Sartorius, que impartirà una conferència amb el títol ‘La dictadura perd el futur: el formiguer universitari’, acompanyat de l’exconseller de Transparència i professor titular de la UA Manuel Alcaraz.

“El ministre Villar Palasí va inaugurar el 68 el primer col·legi universitari d’Espanya a Alacant per descentralitzar les universitats espanyoles que estaven massificades, la qual cosa portava bastants revoltes estudiantils”, explica l’historiador Elías Alonso, coordinador de l’activitat.

El ministre valencià es va decantar pels terrenys de l’aeròdrom de Rabassa, en la menuda localitat veïna de Sant Vicent del Raspeig, on Antoine de Saint-Exupéry, autor d’El Petit Príncep, havia aterrat unes quantes vegades el 1926. “Muntant la universitat fora d’Alacant, obligaven els alumnes a traslladar-s’hi, com després també van fer amb l’Autònoma de Madrid i Barcelona”, assenyala, alçades –sota el mateix decret llei de Palasí– fora de les ciutats per reduir les protestes dels estudiants.

Conta aquest membre de l’Arxiu de la Democràcia de la UA i professor jubilat que Alacant es va convertir en un banc de proves del franquisme per tractar-se d’una província dinàmica, la quarta en població llavors, la instal·lació del CEU de la qual “va permetre a milers de famílies amb recursos escassos formar-se per millorar la situació de penúria econòmica que arrossegaven els seus pares”.

Encara que també afig, com s’explica en el documental ‘50 años del CEU: historia i memoria’ realitzat per la UA, “sempre s’ha rumorejat que el ministre Villar va triar Alacant perquè estiuejava a la platja de Sant Joan i coneixia la zona”.

Repressió a Alacant

L’intent del franquisme d’aplacar qualsevol revolta estudiantil en el col·legi universitari alacantí va fer efecte en els primers anys. “El CEU d’Alacant era molt més tranquil del que jo vaig viure a Madrid, ací no entraven grisos”, rememora en el documental la professora Carmen Herrero. “L’ambient del CEU d’aquells temps no tenia massa a veure amb les càrregues de la policia”, conta l’alumne, llavors, Evaristo Colomina, que afig que “amb una mica d’ingenuïtat jo deia: ‘On dimonis estan els policies i els grisos a cavall’”.

No obstant això, tot va canviar el 1973 quan es van produir una sèrie de detencions després de conformar un comité d’alumnes. En concret, assenyala Maite Catalá, havien creat els comités de curs “amb la intenció de vincular totes les facultats amb vista a aconseguir una llibertat d’expressió política”.

“Vam començar a reunir-nos i un bon dia arriba la policia al campus i es van emportar la gent”, rememora l’exdiputada de Podem en les Corts Llum Quiñonero. “El nostre conserge Luis, que era un ex-guardia civil, em va dir que m’anara d’allí i em vaig anar a casa” –recull el documental– i dinant amb la família els estava contant què havia passat en la universitat quan van tocar el timbre i va entrar la policia. Ho van regirar tot i es van emportar com a prova la Declaració dels Drets Humans de la UNESCO que tenia“. De la seua banda, Colomina va patir una agressió en un dels interrogatoris propinada per ”un senyor molt major que em va soltar un parell de punyades en l’estómac“.

Al final els quatre detinguts van ser processats per associació il·lícita pel Tribunal de l’Ordre Públic, el fiscal del qual, recorda Catalá, “era el meu professor de Dret Natural”. Una altra de les alumnes, Margarita Gallar, explica que la sentència “va tindre un impacte tremend” en les seues vides. “Se’ns prohibia continuar cursant estudis universitaris per a tota la vida en qualsevol universitat d’Espanya i em van llevar el passaport i només el vaig poder recuperar-lo temps després”.

Finalment, a Quiñero la va citar el director del CEU, Mariano Aguilar, “per a dir-li a mon pare que jo era comunista i que calia prendre mesures, perquè no podia acceptar aquests comportaments en el CEU, i vaig quedar expulsada”.