Les bandes gàstriques o la “mort en vida” de milers d’obesos que van passar pel quiròfan

“Des que em vaig operar l’any 2006, sóc una morta en vida, em vaig quedar incapacitada per a treballar, m’eixia menjar i líquids pel nas i no podia dormir en un llit pels vòmits continus”.

Aquestes són algunes de les conseqüències que ve patint Clara Hernández, presidenta de la plataforma d’afectats per les bandes gàstriques. Ella és una dels milers de persones obeses o amb sobrepés que han patit les conseqüències de la implantació d’aquesta anella de silicona entre l’esòfag i l’estómac, la funció del qual és reduir l’entrada d’aliment.

Una tècnica que, tal com va informar l’espai ‘Focus’ de la ràdio autonòmica valenciana À Punt, obliga a tornar a passar pel quiròfan el 50% dels pacients i, d’ells, un de cada quatre acaba tenint problemes greus.

Segons Clara Hernández, l’aplicació de bandes gàstriques com a mètode d’aprimar-se es va prohibir en la sanitat pública l’any 2004: “Només a l’hospital Doctor Peset de València, d’un centenar que en van posar, les van haver de llevar a 95 pacients”.

No obstant això, com li va passar a Hernández, moltes vegades es derivaven els casos a la sanitat privada, i en concret al doctor Vicente Dolz, un dels principals referents d’aquesta tècnica.

“Només a la Comunitat Valenciana hi ha uns 3.000 afectats per la implantació de la banda gàstrica entre els anys 2002 i 2012, moment en què el doctor Dolz és inhabilitat”, assegura la portaveu dels afectats.

I és que un dels seus pacients va morir als 45 anys el 2008 en la clínica Virgen del Consuelo de València, motiu pel qual la justícia el va apartar de la professió quatre anys.

Un any més tard, el 2009, va morir una pacient de 19 anys a l’hospital CIMA de Barcelona, encara que aquest cas es va saldar amb una indemnització a la família, malgrat que la Fiscalia sol·licitava dos anys de presó i dos d’inhabilitació.

Acabada la inhabilitació, Dolz ha tornat a l’activitat en el Centre de Rehabilitació de Llevant, encara que malgrat les telefonades d’eldiario.es no ha sigut possible contactar amb ell.

No obstant això, s’enfronta a més demandes dels afectats. El despatx Domingo Monforte Abogados Asociados porta la representació d’una trentena de pacients.

Segons explica el soci director del bufet, José Domingo Monforte, tenen “una demanda vista per a sentència i una altra pendent de judici”. En funció de les sentències, aniran presentant-se més denúncies: “Anem per la via civil, perquè, per la penal, els delictes estarien prescrits”.

Monforte ha comentat que les demandes es fonamenten, d’una banda, “en una omissió d’informació, ja que en cap moment s’informava els pacients dels efectes adversos que podia causar la banda, malgrat conéixer-los, perquè en països com els Estats Units va deixar d’usar-se aquesta tècnica”. D’altra banda, “en mala praxi, ja que, una vegada fetes les intervencions, es produeix un abandó total del pacient, una falta de control i seguiment que es tradueix en la incrustació de la banda en diferents òrgans, cosa que obliga a tornar a operar”.

Fins ara, la sanitat pública valenciana era poc inclinada a fer-se càrrec dels afectats que s’havien operat en les clíniques privades, però un recent acord per unanimitat de tots els partits de les Corts Valencianes possibilitarà que tots els afectats siguen atesos als hospitals públics.

“Pesava 150 quilos, només volia jugar amb la meua filla”

Clara Hernández va decidir operar-se l’any 2006 amb 35 anys sense saber el calvari que li suposaria la intervenció: “Pesava 150 quilos i només volia poder jugar amb la meua filla de dos anys i portar una vida normal, no era una qüestió estètica, sinó de salut”.

Segons explica, va haver de demanar un crèdit per a abonar els 9.500 euros de l’operació. “Des de l’endemà vaig veure que alguna cosa no funcionava bé”, explica, “als 15 dies de l’operació vaig tornar a demanar consulta, perquè no podia fer ni una passa, no podia ni engolir saliva ni agafar la meua filla de dos anys, però la resposta que em va donar el doctor va ser que la culpa era meua, que ell ja m’havia operat i que ja havia fet la seua faena”.

Després d’anys amb problemes de tota mena, va tindre un desmai i va ingressar a l’hospital públic Doctor Peset de València, on per fi li van llevar la banda: “M’havien caigut les dents dels àcids estomacals que pujaven i m’eixien pel nas i pels ulls, em van dir que o m’operaven o no ho contava”.

Tanmateix, els problemes no acaben amb l’eliminació de l’anell. Hernández explica que està en tractament psicològic i que només pot menjar “purés, caldos i aliments sense sucre”. A més, afig que amb la medicació no pot eixir “a menjar, perquè en qualsevol moment poden sorgir vòmits” i menys encara viatjar. “Per a mi la vida s’ha acabat”, sentencia.

La història de María José Rodríguez és molt semblant a la de Clara, quant als problemes generats per la banda gàstrica. Ella és una de les que ha demandat el metge per mal moral i per falta de consentiment informat previ a la intervenció quirúrgica del 2009 a la qual va entrar per a la recol·locació de la banda que se li havia lliscat i dins de quiròfan el doctor Dolz, sense contar amb la seua autorització, fins i tot contravenint la seua voluntat expressa de retirar la banda davant qualsevol complicació, li va col·locar una banda nova, de la qual ni tan sols consta el tipus, la marca o la referència.

Jèssica Cervera, va decidir operar-se amb 21 anys tan sols, quan pesava 98 quilos. És una altra de les demandants per mal moral per falta d’informació davant els possibles riscos de la intervenció i, en aquest cas també, contra el doctor Escartí per mala praxi mèdica comesa en la cirurgia d’explantació, en què no va suturar la part posterior de l’estómac, que deixava oberts els accessos gàstrics, i per incomplir l’obligació del seguiment postquirúrgic.