“Per què la fórmula de salvar les caixes ha estat regalar-les als bancs? O era també una manera de salvar els bancs?”

“Estem en un moment en què ens passa una cosa semblant al que ocorre als diaris, que potser hauran de deixar d’eixir set dies la setmana i eixir un dia o cada quinze i utilitzar els mitjans digitals per a oferir les notícies, ja no del dia, sinó de l’instant”. La comparació que fa Vicent Ortiz, cap de Secretaria i de l’Obra Social i portaveu de Caixa Ontinyent, li serveix per a descriure l’estat d’ànim amb què afronta el present una entitat “supervivent” d’un triple cataclisme: l’afonament del sector financer valencià, que va portar al rescat públic de Bankia, la CAM i el Banc de València, els dos últims venuts al Banc Sabadell i a Caixabank, respectivament; el procés d’escissió de les antigues caixes d’estalvis en el negoci bancari d’una banda i les fundacions que detenen les accions i gestionen l’antiga obra social, d’altra banda, i les fusions que van reestructurar el sector financer espanyol i han donat pas a nous bancs.

Caixa Ontinyent va eixir viva de tots aqueixos processos i seria l’última caixa d’estalvis espanyola, l’única, si no estiguera en la seua mateixa situació la Caixa de Pollença, a les Balears, més menuda encara que l’entitat valenciana. Amb la seu social radicada en una ciutat de tradició industrial com Ontinyent, té 48 oficines en 31 localitats valencianes (tres de les quals a la capital, València), una plantilla de 208 treballadors i 80.000 clients. Disposa de 1.250 milions d’euros en actius i 108 milions de patrimoni net. La seua obra social arriba a 250.000 beneficiaris.

“En la banca passa el mateix”, prossegueix Ortiz amb la seua comparació. “Els dies de la setmana són oficina, oficina, oficina. El model està pràcticament acabat. La digitalització fa que siga en Internet on hàgem de crear la nostra identitat i aqueix perfil digital que permeta que et reconeguen com a entitat financera. El negoci bancari clàssic basat en l’atenció al depositari ha canviat, s’automatitzen els serveis, es potencia el pagament electrònic i es redueix el nombre d’oficines”.

Vostés presumeixen d’atendre encara el client clàssic de les caixes d’estalvis… però també han apostat per la digitalització en la nova seu central i es mouen en un context bancari complicat.

Ho explicaré amb números del 2014 perfectament extrapolables al 2015 i al 2016. Les entitats bancàries comprem diners a un preu i els invertim a un altre. Treballem amb uns marges de l’1,24. Si sumem el que es cobra per comissions, per rendiment d’operacions financeres i altres operacions, dóna un marge brut del 2,12. Descomptades les despeses de personal i generals, queda un percentatge del 0,37%. La retribució als accionistes significaria un 0,80. Això vol dir que els bancs, per a dotar bé les seues reserves i retribuir bé l’accionista, haurien d’estar guanyant el doble del que guanyen.

Però fins i tot això no és cert. El rescat de la banca espanyola no ha consistit només a injectar diners en unes entitats determinades, sinó en la possibilitat d’acudir al Banc Central Europeu, agafar diners a un preu i invertir-los en deute públic a un preu molt superior. Així s’ha generat una cartera de valors que produeix uns rendiments extraordinaris que d’ací a dos anys o tres ja no es produiran. Si restem la incidència d’aquesta inversió, l’1,24 que parlava al principi es quedaria en el 0,47. No hi hauria rendiment d’operacions financeres i el 2,12 de guanys abaixaria al 0,95. Si restes les despeses, el compte de resultats estaria en pèrdues del 0,80. Suposant que la situació econòmica millore, podria compensar-se el 0,80 de pèrdues, però quedaria un compte de resultats pla.

Això vol dir que caldrà millorar el marge d’interessos, o siga, encarir els préstecs i operar més, canviar la política de cobrament de comissions, i també reduir els costos d’estructura. Estem en un context de reducció del nombre d’oficines, del personal i de les operacions que no aporten benefici. L’estratègia de la gran banca és anar pel client rendible, que no és només el que té diners depositats, sinó el que té plans d’accions, assegurances, utilitza targetes, etc. També se centra en les àrees geogràfiques rendibles. Per què s’ha de tenir oficina en un poble menut?

I en canvi la seua entitat és una caixa d’estalvis, que no té accionistes i que se centra per llei en una zona geogràfica determinada

En efecte.

Com es va salvar Caixa Ontinyent de la crema?

Per què es van salvar les caixes de Pollença i d’Ontinyent? Per la prudència en la gestió del negoci. A Espanya hi havia la millor banca del món, la més eficient, la més extensa, la més tecnificada, la més solvent. Operar en un banc espanyol havia de donar tota la seguretat, però ens hem trobat amb milers de persones atrapades en crèdits a llarg termini sense seguretat de poder pagar-los i en perill de perdre l’habitatge, milers de persones que han perdut els estalvis, milers de persones que veuen com passa el seu habitatge a les mans d’especuladors fins i tot per un 60% del preu que pretenien cobrar-los a elles, centenars de diligències judicials obertes per actuacions irregulars de directius bancaris i, com a colofó, una reestructuració del sector amb un cost social i ciutadà terrible.

S’ha perdut tota la banca social i territorial que representaven les caixes d’estalvis. Les caixes arribaven a tots els pobles, han estat el motor econòmic i social de l’Espanya dels últims 50 anys. Revertien més de 2.000 milions d’euros anuals en obra social… Ara el sector s’ha concentrat en molt poques mans. Cinc bancs manegen més del 75% dels recursos.

Des que la llei Fuentes Quintana va permetre funcionar a les caixes com si foren bancs, la banca va mirar amb recel l’auge de les caixes. Ha estat la banca la que ha aconseguit posar fi al sistema de caixes d’estalvis o ho han propiciat els errors i els excessos de les mateixes caixes?

La història ens ho dirà quan tinguem més perspectiva. Llavors podrem respondre a la pregunta si va ser alguna cosa provocada o una conseqüència. Per què la fórmula de salvar les caixes ha estat regalar-les als bancs? O era també una manera de salvar els bancs? És certa la situació de què partien les caixes en general. Si hi ha equilibri, rendibilitat, liquiditat i una exposició al risc controlada, no hi ha cap problema. El que va ocórrer és que a Espanya, de sobte, es van dedicar a créixer. A l’hora de captar, ja no es conformaven amb els clients i les entitats anaven als mercats majoristes, es van convertir en empreses, agències de viatges, immobiliàries… Es van donar grans facilitats per al crèdit. Quan van començar a fallar algunes inversions, va sorgir la crisi de liquiditat. Les inversions es van deteriorar i això va generar pèrdues. Cal tenir un nivell de capital mínim. Els bancs poden eixir al mercat a captar capital, però les caixes no tenen accionistes i es van veure abocades a l’alternativa de desaparéixer o convertir-se en bancs.

En el moment en què van començar a proposar-se fusions per a salvar la situació, a Caixa Ontinyent també se li va plantejar aqueixa alternativa. Per què no va entrar en aqueix joc?

Es van donar circumstàncies econòmiques i polítiques, o de govern. Estàvem preocupats. El sector s’estava movent en una direcció…

I vostés s’hi van resistir…

Ens van plantejar alguns sistemes institucionals de protecció (SIP), que denominaven “fusions fredes”. La maniobra consistia a entrar en un SIP i crear una fundació que recolliria els dividends que generaria el negoci.

Aqueix model s’havia aplicat a Itàlia, prèviament, i les fundacions a poc a poc van acabar declinant-hi…

Va portar a la desaparició total de les caixes d’estalvis i és el que véiem que passaria. El nostre consell d’administració es va fer dues preguntes. Caixa Ontinyent es va fundar el 1884 per contribuir al benestar de la seua gent. Nosaltres no ens mesurem només en funció del balanç, sinó pel que aportem realment a la societat. Algun projecte de fusió ens garantia que la societat i el nostre territori continuarien gaudint dels avantatges que els oferia Caixa Ontinyent? Vam arribar a la conclusió que no. Ningú ens ho garantia.

Es refereix a l’obra social?

A l’obra social i al tracte directe amb el client. Des dels despatxos a vegades es prenen decisions que, segurament, mirant la cara a les persones no es prendrien.

I la segona pregunta?

Seríem capaços nosaltres, i amb tot el que venia, de sobreviure? La globalització comporta una competència molt forta. Tindríem capacitat per a seguir en solitari? Vam fer els nostres plans estratègics a tres anys i a cinc i vam veure que podíem continuar. Els beneficis no serien molt alts, però l’atenció al nostre territori continuaria. Vam apostar per aqueixa via. En el consell d’administració hi havia persones partidàries d’entrar en les fusions i, en concret, en la de Bankia. També vam tenir en compte la del Cercle Catòlic o la de Mare Nostrum. Al final vam decidir continuar sols.

Per què?

Va resultar encoratjadora l’actitud del Banc d’Espanya. Véiem que anaven cridant caixa a caixa instant-les a buscar “nuvi”. Però a nosaltres no ens deien res. Com que una vegada l’any hi van el nostre director general, Vicent Penadés, i el cap de planificació a despatxar amb la inspecció en el Banc d’Espanya, van aprofitar una visita per a preguntar per què no ens deien res. Llavors els van ensenyar un mapa d’Espanya assenyalat amb banderetes roges, grogues i, algunes, molt poques, verdes. Els van dir: “Veieu? Esteu en verd. Mentre estigueu així no us direm res”. En saber això, ens vam dir: “Si el Banc d’Espanya no ens obliga, per què hem de desaparéixer?”.

Però quedar-se sols tenia riscos, atés que tot el mapa estava en transformació…

Hi havia un problema perquè les caixes anaven desapareixent i la normativa bancària anava avançant. Teníem el dubte si es consentiria l’existència de dues caixes d’estalvis. Es faria una legislació a propòsit per a dues entitats? Al final, s’ha fet.

Aqueixa legislació, la llei estatal i la llei valenciana de caixes, obri la porta perquè es puga desfer el camí i es creen entitats noves?

La llei estatal està feta com un guant per a Caixa Ontinyent, perquè torna al model del que ha de ser una caixa d’estalvis: un territori, un volum màxim d’actius, una entitat de caràcter fundacional, òrgans de govern compostos per gent de la zona… Les caixes no tenen propietaris, la qual cosa fa que en els òrgans de govern es produïsca una representació plural de la societat. Els beneficis reverteixen sobre la societat. La figura és bona, però no és tan fàcil de posar en funcionament. Per a crear una caixa cal posar uns diners, però resulta que el que en posa no mana, sinó que ho fan representants dels impositors, de la Generalitat Valenciana, etc. Qui està disposat a posar diners així?

És un mecanisme més propi d’altres temps?

De quan algunes entitats, l’Església o associacions, les muntaven. Llavors els requisits no eren els d’ara.

Alguna gent creu que les caixes són el més semblant a una banca pública…

Christian Felber ens deia que les caixes som “economia del bé comú”. Nosaltres sempre ho hem denominat responsabilitat social. Caixa Ontinyent és una mena de banca democràtica i popular (el 55% dels nostres òrgans de governs els formen impositors). La transparència que permet és gran, encara que discrepem amb Christian Felber de fins on pot arribar aqueixa transparència. Ell parla que els principis de la banca ètica han de fer que totes les operacions es discutisquen, es coneguen i siguen transparents, però nosaltres tenim el secret bancari. Si algú ve amb un projecte, no podem publicar-lo.

No tenen por de ser esclafats pel procés de concentració de la banca espanyola?

A Espanya hi ha moltes entitats menudes, bancs, caixes rurals o cooperatives de crèdit i dues caixes d’estalvis. El perill és que els grans bancs oferisquen tan bones condicions que no siguem capaços de competir-hi. Com podem afrontar-ho? Continua existint la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) on es mantenen Caixabank, Bankia…, els bancs creats per les antigues caixes. És un proveïdor de serveis que ens permet assolir bones economies d’escala, així com a altres entitats menudes. D’altra banda, tenim contacte amb altres entitats de la nostra grandària, un poc més menudes o un poc més grans, com ara Banca Pueyo, Caixa d’Enginyers, Caixa Popular o Caixa Rural Central d’Oriola. Amb aquestes podem compartir coses. La gran banca pot guanyar-nos en màrqueting i capacitat de venda.

I en la tecnologia digital?

Més que en la tecnologia, creiem que amb la seua tecnologia poden guanyar-nos en el fet de posicionar la seua marca per davant.

La nova llei de caixes, com ha comentat, estableix una limitació territorial. Caixa Ontinyent és una entitat de les comarques centrals valencianes?

El nostre àmbit és la Vall d’Albaida [la capital de la qual és precisament Ontinyent], la Costera [Xàtiva], l’Alcoià [Alcoi], la Safor [Gandia], el Comtat [Cocentaina] i la ciutat de València, on tenim tres oficines. En total, 48 oficines en 31 localitats.

I la seua obra social?

L’obra social té 250.000 beneficiaris directes i 23 centres en diferents pobles. Són centres de salut, escoles infantils, centres de jubilats, de discapacitats, de malalts mentals. Hem publicat gairebé 150 llibres i un centenar de discos. Col·laborem amb uns 300 col·lectius del nostre àmbit d’actuació. Estem presents en els campus universitaris que funcionen en les nostres comarques. La nostra obra social té pocs recursos, però molta capacitat de relació amb la societat.

El seu territori original és una zona d’indústria tèxtil. Detecten una recuperació de la crisi?

S’han mogut una mica el negoci internacional i l’activitat comercial. Però creiem que encara tardarà un poc a arribar el moment en què les famílies tornen a tenir prou confiança per a endeutar-se. De moment, en compte d’estalviar, redueixen el deute que puguen tenir. Això va bé a les persones, però no als bancs. La nostra clientela, que està centrada en la petita i mitjana empresa, tampoc inverteix a hores d’ara. El tèxtil continua estirant de l’activitat econòmica. Contra el que poguera semblar, no s’ha acabat en les nostres comarques. En general, el que falla és la construcció, tota la resta es recupera bé. En la mesura que la construcció es recuperara, sense arribar als nivells d’abans, aniria tot millor.

Aposten per una pujada dels tipus d’interés?

El nostre consell d’administració es reunirà el 30 de novembre per preparar el pla d’actuació. Veiem una situació a curt i mitjà termini emmarcada en tres aspectes. En primer lloc, una recuperació econòmica que segueix sense estirar del crèdit, amb tipus d’interés baixos, que per a la banca són roïns, però amb una reducció de la morositat, millors possibilitats de gestió de la cartera immobiliària i oportunitats de negoci noves. En segon lloc, la competència que pressiona és la de la digitalització i encara es notarà més, ja que canviarà el servei a través d’oficines per banca electrònica. En tercer lloc, hi ha la pressió reguladora, que ens exigeix unes dotacions importants, la reducció de la morositat, la liquidació de la cartera immobiliària o requeriments de govern corporatiu. A una entitat menuda, l’obliga a sobredimensionar els seus serveis.

Hi ha una quantitat important de causes judicials per hipoteques, clàusules sòl, etc., en els tribunals. Quina conflictivitat té Caixa Ontinyent d’aquest tipus?

Tenim bastant inversió creditícia en habitatge. Hem finançat molt d’habitatge de protecció oficial, en què no hi ha clàusules sòl, perquè les condicions vénen regulades. Sí que tenim una altra part de préstecs amb clàusula sòl. En molts casos, els jutjats han considerat les nostres clàusules meridianament transparents. De totes les maneres, hem revisat un per un tots els casos per veure si, a banda de la transparència, es complien altres requisits. Tenia el client una oferta? Era conscient del que significava? Quan hem vist que hi havia defectes, hem arribat a acords. Quan no hem arribat a acords, òbviament els casos podien acabar en el jutjat.

Fins a quin punt els ha beneficiat la retirada de la gran banca de les zones rurals?

En algun cas sí que ens ha beneficiat. Ens han deixat sols en alguns pobles i això ha fet que tota la gent passara a ser client de Caixa Ontinyent. Però en general no ens beneficia massa, perquè els grans bancs intenten captar els clients rendibles d’aqueixos pobles a través de la banca electrònica. Pots acabar fent un servei social més que un servei financer.